Dijous, 17 de juny de 2021 - Edició 1057
La República

Aquella nit a Madrid

Escric aquest article per dir que no hi era. I també per explicar que, malgrat no haver nascut en aquell aleshores, tinc ganes de comentar el que representa emocionalment per […]

Pep Antoni Roig
Pep Antoni Roig 17/02/2009

Escric aquest article per dir que no hi era. I també per explicar que, malgrat no haver nascut en aquell aleshores, tinc ganes de comentar el que representa emocionalment per mi escriure o parlar d’aquell partit. D’aquella nit a Madrid. Dels cinc gols que, com bales d’una metralleta, van disparar al rival més dèbil, que no era cap altre que aquell Madrid intocable, imatge promocional d’un règim totalitari als ulls d’Europa i del món. Tou, moribund i desordenat. Igual que aquell Franco que veia com Espanya se li girava potes enlaire al mateix temps que observava, assegut de bracet amb Bernabéu -que era més franquista que el propi Franco-, la victòria d’un Barça guiat per un àngel vingut d’Holanda. El mateix Barça que sumava catorze anys de travessa pel desert sense guanyar una sola Lligai el mateix que exhibia senyeres els dies de partit.  Per fi, tants anys després, el rival debilitat havia canviat de bàndol, i aquells cinc gols no eren res més que això: un gir a les lleis que la força havia ordenat; un canvi de papers per deixar de ser els vençuts i passar a ser els vencedors en un Estadi Santiago Bernabéu que plorava, mut, la desfeta d’un partit, d’un equip i d’un país sencer. O d’una idea de país. Fos com fos, i com deien els de la Trinca, la Cibeles estava de dol. Cinc gols. A Madrid. Asensi dues vegades, Cruyff, Juan Carlos i Sotil. Cinc a zero al terreny de l’enemic i les imatges per televisió en blanc i negre d’uns jugadors que van desafiar catorze anys de malefici per posar els fonaments, allà, en aquell partit, del que finalment seria un dels títols de lliga més màgics de la història del Barça. Per això tenia ganes de parlar-vos d’aquell partit, perquè avui es compleixen, ni més ni menys, 35 anys d’aquella nit a Madrid.
Primer el cinc a zero, després, ja ho va dir Sotil: Mamita, campeonamos!