Antifeixistes eternament,
així seguim, seguirem, sí,
així adormim les passes
tant passades i dissoltes,
totes soles, ens temptem,
atents, atemptat a atemptat,
tot ja és nat, provocant màgies,
estigmatitzades quedaren guerres,
estigmatitzades per falses estrelles.
Dansen lliures, elles, les belles idees,
dansen mentre fem política i ficcions,
carregats de raons, per cantar més alt,
amb més força, la nova ensenya sentida,
tant endins, que podria semblar mentida.
I és un anar i venir de veles enceses el futur,
és un anar i venir i sabem que ens donem a ella,
la més preuada de les senyeres, antifeixista, sí,
per sempre, ara i aquí, per arribar molt més enllà.
Allà l’illa, les liles veles llatines, es tornen nimfes,
fan i refan, la forma del vers, la forma del ser, cert,
transcendeixen i teixeixen tiges als boscs màgics,
als boscs encantats, d’aquells que fan la lluita dura,
la dolça, l’enigmàtica, que mai no torcen cap dels vols.
I volem, volem volar, alliberar-nos de falses senyals,
rumb a la rosa dels vents més lliure, sentint-nos nus,
arreu del ser, arreu del vers, arreu de les terres lliures,
doncs som el cel, mai el vel, ens obrim al món, eterns.
Tants feixistes de càntics envellits senten les pors,
les angúnies i les renúncies, el pitjor, són humans,
per mal que ens pesi, per mal que ens vingui donat,
són éssers, podem fer metàfores, però són animals,
com nosaltres, antifeixistes sempre, són esclaus.
Eternament antifeixistes, sempre, infinitament,
sol a sol, cos a cos, soc a soc, terra a terra,
aterrem, tendrament, al futur de somni assolit,
a la llibertat plena, sense xenofòbies ni racisme,
sense masclisme, sense militarisme, obrint-nos,
tancant-nos, a les velles cavernes, cavernícoles,
d’unes Espanyes segades per dues grans muralles,
per un parell de murs, carregats de mentida i ceguesa.
Serem un sol batec allà on les albes es deslliuren,
fent-se més sensibles, als vents de la llibertat,
al vent de la unitat, entre mirades atònites,
serem la dansa que fan les fonts al tocar-se,
l’aigua i la darrera comesa, la primera empresa,
pels anys, sentint-nos, propers, mai més estranys,
entranyes compromeses amb les terres veïnes,
que cerquen alliberar-se de les opressores ires,
de les salvatges usurpacions, ball de nacions,
que no es mantenen unides i es trasmuden,
oceànics pantans d’aigües estancades i brutes,
que mai burlen burocràcies, democràcia falsejada,
hereus de l’antiga forma de seguir el ramat,
abans estimat, abans desitjat, endins la terra.
Obrirem llunes enceses de fanals rojos i clars,
la revolta és garantida per aquell qui esperarà,
serà un sol pas, allà on sentir-nos i despertar,
on salpar, on, entre dolçor i sal, som a la mar,
com som a la terra, dels ancestres, avantpassats,
a les mateixes costes, a costes properes, llunyanes,
antifeixistes sempre, ara, mai no és tard, somniem,
somniem, som-hi, somni, els feixistes no tenen lloc,
i el seu coll és un rosari per on passa la seva fura,
la nostra falç, rosari que acaba quan acaba el mal,
quan mai no acaba un vers etern, que ja continua al vent,
i així, sempre a contracorrent, correm, correm, mai morirem.
No, no mai, la terra encenem, brotem, brotem, neixen, creixem, ja eterns.
