Dimarts, 15 de juny de 2021 - Edició 1055
La República

A qui perd la fe…

En una cultura cada vegada més laica i laïcitzant, la moda intel•lectual imperant tendeix a arraconar la fe en espais cada vegada més restringits de la consciència individual. Tan és […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 19/02/2008

En una cultura cada vegada més laica i laïcitzant, la moda intel•lectual imperant tendeix a arraconar la fe en espais cada vegada més restringits de la consciència individual. Tan és així que, amb apel•lacions massa simplistes a la “deessa Raó”, alguns il•luminats se senten legitimats per exigir als creients que demanin excuses per la seva fe. I, certament, molts de nosaltres sentim el legítim orgull d’intentar ser hereus de l’Humanisme renaixentista, de la Revolució científica, de la Il•lustració i del positivisme. I, per tant, hem posat “l’home al centre de l’Univers”, intentem expressar matemàticament la realitat, confiem en la raó i acumulem coneixements a un ritme inimaginable. Tot i així, molt sovint, els límits i les febleses de la “Raó” són tant –o més– evidents que els de la fe. Doncs, és prou clar que l’esplendor del Renaixement no ha impedit la inhumanitat de les guerres; és obvi que el desenvolupament de la ciència no ha evitat que la revolució industrial fos una experiència terrible per a milions d’humans; és inqüestionable que Auschwitz és l’exemple més esgarrifós d’aquells “monstres” produïts pels “somnis de la raó”, profetitzats per Goya; i ningú gosarà dubtar que sovint el progrés tecnològic sembla condemnar-nos a ser absolutament ignorants en parcel•les cada vegada més àmplies del saber.

Suposo que és inevitable que tot plegat ens ompli de dubtes o que –fins i tot– ens aboqui a un veritable horror vacui existencial. I, atès que Emerson afirma que la vida tan sols és justificable com a fenomen estètic, espero que em perdoneu l’excés en concloure que sobre el fonament del dubte metòdic de Descartes hem edificat una cultura caracteritzada per La insuportable lleugeresa de l’ésser de Milan Kundera.
Tal vegada per aquesta raó, el mateix Emerson ens arenga a fer sempre tot allò que tenim por de fer, tot subratllant que l’heroi triomfa sobre el dubte, perquè “l’heroisme sent, mai raona. I, per aquest motiu, mai dubta”. En canvi, des de l’herència agònica d’aquest savi americà, Nietzsche afirma que l’amor del filòsof per la vida és similar al d’un home que dubta de la seva dona. I, tal vegada des d’aquesta angoixa, opta per estalviar-nos el més transcendent dels dubtes, negant-nos qualsevol esperança. Doncs, sense cap esperança de vida eterna, ja no hi ha res sobre el que pagui la pena dubtar. En altres paraules, sense la promesa d’una eterna primavera, tan sols ens queda el carpe diem d’extreure un profit tan primaveral com sigui possible de la cruel fredor d’un hivern tan curt com definitiu. En qualsevol cas, mai sabrem si Nietzsche triomfa sobre el dubte; o si, en realitat, incapaç de suportar-lo, defuig d’enfrontar-s’hi.
La perspectiva de Kafka també és tan contundent com enriquidora: “Pots mantenir-te apartat dels patiments d’aquest món. Això t’és permès i es correspon amb la teva naturalesa, però potser aquest mantenir-se apartat és l’únic patiment que podràs evitar”. I, en aquest sentit, l’única possibilitat de ser feliç consisteix a creure en la pròpia immortalitat, sense caure en la temptació de buscar-la. El geni txec ens deixa una porta oberta en recordar-nos que els “amagatalls són innombrables i la salvació només una; però les possibilitats de salvació altra vegada tantes com amagatalls”. Sigui com sigui, el trànsit per la vida posa de manifest que l’arrel del patiment és el dubte: “Abans no comprenia per què no rebia cap resposta a la meva pregunta; avui no entenc com podia creure que podia preguntar. Però no creia; només preguntava”.

I, en una demostració que les possibilitats de salvació són tan innombrables com els amagatalls kafkians, després de d’esfereïdora experiència de la Primera Guerra Mundial, Ungaretti retroba la fe en l’amor a la seva mare: “I, quan el cor amb un darrer batec / haurà fet caure el mur de foscor / per conduir-me fins a Déu, / em donaràs la mà, Mare, com tantes vegades. / (…) De genolls davant l’Etern / (…) / Alçaràs els vells braços tremolosos, / com quan vas expirar / dient: “Déu meu, aquí em tens”. / I tan sols quan m’hagi perdonat / cediràs al desig de mirar-me. / Recordaràs tot el temps que m’hauràs esperat / i en els ulls hi tindràs un ràpid sospir”.

Publicat a l’Avui el 21 de novembre de 2007