El 12 d’octubre de 1492, dia que Cristòfor Colom arribà a una petita illa del continent americà i en va prendre possessió en nom de Déu, dels reis de Castella i de la religió catòlica, no va esdevenir-se cap descobriment sinó que fou l’inici del més gran genocidi de la història de la humanitat. Un genocidi que va provocar la mort de 20 milions d’indígenes, la desaparició de centenars de civilitzacions, el saqueig de les seves riqueses i la destrucció de les seves cultures. Però el 12 d’octubre també marcaria el punt de partida de la resistència indígena que malgrat ser sufocada a sang i foc, culminaria tres segles després amb una rebel•lió independentista que s’estengué per tot el continent americà que sepultaria per sempre l’imperi espanyol.
Avui l’efemèride del 12 d’octubre continua celebrant-se a totes les ambaixades del Regne d’Espanya, en especial a l’amèrica llatina, com el dia de la Madre Patria, de la raça, de l’idioma i de la religió comuns, que no són altres que la ètnia, llengua i religió imposades per la força sobre milions de pobles indígenes, les seves llengües, cultures i religions. Una celebració a la que cada cop més cooperants internacionals i expatriats de les nombroses ONG presents en aquests països deixen d’assistir per la vergonya que els hi produeix el discurs hipòcrita del “encuentro de civilizaciones”.
Durant els darrers anys, als Països Catalans cada cop som més els que diem que no tenim res a celebrar, i fem memòria que aquesta visió de la hispanitat equival a l’enaltiment del genocidi i la negació de la història dels pobles originaris del continent americà. Però al continent americà, per recuperar el veritable significat d’aquesta data, han batejat el 12 d’octubre com el “dia de la resistència indígena” en just homenatge a aquells que van enfrontar l’invasor espanyol i la religió, llengua i cultura que els hi fou imposada per les armes, i ja fa temps que organitzen els seus propis actes d’homenatge als pobles indígenes que lluiten pel reconeixement de les seves identitats i formes de vida, defensen els seus territoris i recursos naturals. Des de Xile a Canadà, passant per Bolívia, Ecuador, Brasil, Colòmbia, Venezuela, Amèrica Central i Mèxic, els indígenes aixequen la veu per protagonitzar la seva pròpia història i el model de desenvolupament que volen construir en llibertat.
Per això, ara que a Amèrica del Sud es comencen a celebrar els bicentenaris de la independència, és pertinent recordar que a l’anomenada Amèrica Llatina viuen més de 55 milions de persones de 400 pobles indígenes diferents, la major part d’ells a Guatemala, Mèxic, Bolívia, Perú i Equador. Són pobles molt anteriors als estats actuals i han resistit més de 500 anys des de la invasió espanyola. I és un bon moment per recordar que les repúbliques criolles nascudes ara fa 200 anys no van modificar la seva condició de ciutadans de segona classe, i que el model de desenvolupament neoliberal va agreujar la seva situació de manera alarmant.
Durant els darrers anys l’independentisme ha rebutjat la festa de la hispanitat mitjançant la celebració de botifarrades. Crec que hem de canviar de tàctica. Tal i com es va proposar al darrer Fòrum Social Mundial, que va tenir lloc a la ciutat de Belém (a l’Amazònia brasilera) el gener d’enguany, cal que comencem a commemorar a partir d’ara el 12 d’octubre com al dia de la Resistència Indígena per recordar que malgrat l’extermini, l’opressió i l’aculturació que han sofert des de 1492 milions d’amerindis, aquests encara resisteixen i reivindiquen els seus drets. No seria la primera vegada que els catalans commemorem una derrota per convertir-la en un dia de reivindicació.
