L’anàlisi de TV3 sobre la pugna fiscal i financera entre Barcelona i Madrid naufraga en el provincianisme en reduir la geopolítica de l’Estat a un cara a cara electoralista i obviar la singularitat foral com a veritable alternativa.
El retorn de les grans nits de debat econòmic a la televisió pública catalana va acabar ahir en una oportunitat perduda. L’esperat documental Catalunya-Madrid: La veritat de dos models econòmics, emès al programa Sense ficció de 3Cat, aspirava a radiografiar els motius del sorpasso financer de la capital de l’Estat a l’economia catalana. En lloc d’això, l’audiència es va trobar amb un relat atrapat en clau estrictament provincianista, més preocupat per alimentar el clàssic duel superficial entre comunitats autònomes que per afrontar de cara el veritable moll de l’os del conflicte: la naturalesa del sistema de finançament.
El gran error metodològic i polític de la producció va ser plantejar una anàlisi coixa per disseny. En limitar la mirada a una comparativa bilateral entre la Generalitat i la Comunitat de Madrid, es va amputar del mapa una tercera peça indispensable per entendre les balances fiscals de l’Estat: Euskadi. No es pot pretendre analitzar seriosament la distribució de la riquesa i el rumb dels models autonòmics sense seure a la taula la realitat basca.
El programa va passar de puntetes sobre la qüestió que hauria d’haver estructurat tot el metratge: el concert econòmic. Mentre es discutia l’efecte capitalitat madrileny i el potencial industrial català, es va obviar debatre en gran la sobirania fiscal real i com les regles de joc del règim comú asfixien les aspiracions de futur dels ciutadans. En lloc d’elevar el nivell abordant estructures de finançament estructurals, TV3 va preferir jugar a la petita, servint un xou a mida per al lluïment dialèctic de perfils com Salvador Illa o Isabel Díaz Ayuso.
Catalunya no necessita més programes que es mirin el llombrígol de la competició autonòmica des d’una posició de greuge menor. La televisió pública té el deure de fer pedagogia en majúscules, obrint el focus cap al federalisme asimètric, el cupo foral i els límits reals del sistema fiscal. Reduir el problema a una simple discussió de despatxos entre Barcelona i Madrid no reflecteix la veritat econòmica; és, senzillament, provincianisme sense frens.
