Opinió crítica amb el documental “Fills maltractadors, pares amb pors” produit per TV3 i emès aquesta setmana.
Aquesta exhibició pública d’uns adolescents violents, sumant-hi la propaganda de dues empreses de tractament conductual no deixa de fer un flac favor a la pràctica clínica i a un desenvolupament teòric i formatiu seriosos. Com si d’un show mediàtic es tractés, acompanyat per músiques del tot sensacionalistes i plans de càmera premeditats, s’extreu del patiment humà només la seva part més observable, la seva part més instantània, la foto. S’obvia que darrera hi ha famílies que pateixen d’històries, del tot íntimes, que no coneixem.
Aquest sensacionalisme atroç que fa de tot un possible objecte de consum, com si amb l’exposició pública dels casos, aquests deixessin d’existir, com si mirant i gaudint com a voyeurs del que allí succeeix estiguéssim ajudant al problema. Aquest problema és un problema de com les maneres de viure actuals, i sobretot la caiguda de la institució paterna, s’embranquen amb els subjectes.
És necessari exposar a la opinió pública el que passa? No d’aquesta manera. És una qüestió de pensament i dedicació i no tant d’implicació col·lectiva que acaba essent massa difosa i possiblement superjoica. És una qüestió de formació teòrica i personal, per tenir subjectes decidits a posar-se davant d’aquests problemes tan actuals de forma correcte. No massa identificats a alguna institució i ben enfocats per, d’una manera subtil, anar desfent aquests nusos que fan símptoma en lo individual. Aquests significants que venen de l’Altre i que fan embogir aquestes joventuts de sempre dedicades a revelar el que no va.
Què hi ha darrera d’aquests símptomes em sembla molt més interessant que mostrar múscul en lo privat i queixes a una xarxa pública que precisament ha de ser insuficient, perquè en relació al que s’anomena salut mental la suficiència ha de venir sobretot del pacient i no d’una cobertura sense fissures que molts prometen terapèutica. Hi ha d’haver espai pel subjecte i el seu desig que en el cas d’aquestes violències intrafamiliars, aquest ha de transcendir a la institució i constituir-se separadament.
Jordi Alcàsser / Psicoanalista
