Dissabte, 24 d'octubre de 2020 - Edició 821
La República

La mort de Guillem

Val a dir, però, que la pel·lícula de Marquès-Marcet, bellíssimament filmada, magníficament interpretada, és molt més que una denúncia, és sobretot una indagació feta des d’una gran sensibilitat en el dolor per la pèrdua d’un fill

Francesc Viadel
Francesc Viadel 25/09/2020

La mort de Guillem no s’ha d’entendre en el marc de la memòria històrica sinó en tant que denúncia contra l’amenaça present d’una extrema dreta ben activa tal i com recordava ahir el director de TV3, Vicent Sanchis, només uns minuts abans de la preestrena de la pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet als cinemes Girona de Barcelona.

Del cert, que l’afirmació de Sanchis sobre aquest film de factura brillant, colpidor, no pot ser més ajustada. Fet i fet, vint-i-set anys després de l’assassinat polític del jove valencià Guillem Agulló a Montanejos (Alt Millars), els seus pares Guillem i Carme Salvador, continuen rebent amenaces i la figura del seu fill, en tant que símbol de l’antiracisme, l’antifeixisme i la reivindicació nacional dels catalans d’ací i d’allà, motiu d’escarni en camps de futbol o en manifestacions públiques.

Mai com en els darrers anys l’extrema dreta havia estat tant activa a Europa i al món. El drama de la situació espanyola és, però, que aquesta mateixa extrema dreta que va assassinar Agulló s’arrela, en part, en unes estructures judicials i policials impregnades de la ideologia del franquisme. Hi compta, també,  amb la comprensió d’alguns mitjans de comunicació sense cap tradició liberal, captius del pensament reaccionari més abjecte. Uns mitjans que capaços de convertir en ciutadans activistes de l’espanyolisme violent i en terroristes a qualsevol dissident de la sacrosanta unitat d’Espanya.

Quasi tres dècades després, analitzant el cas fredament, qui pot dubtar encara que el judici contra els feixistes Pedro Cuevas i els seus còmplices en l’assassinat de Guillem celebrat el 1995 a Castelló no va ser una maldestra pantomima per a disfressar de baralla entre joves allò que va ser un assassinat polític? Qui pot dubtar encara del paper infame, vergonyós una vegada més, que van jugar mitjans com Las Provincias? Com obviar el silenci bé per covardia bé per empatia amb els criminals dels partits del règim del 78?. D’altra banda, caldrà recordar ara i ací l’ascens de Vox, el fons pudent dels discursos d’alguns dirigents de la suposada dreta democràtica com els de Cayetana Álvarez de Toledo, la catalanofòbia sense complexos d’alguns membres del PSOE?.

I com siga, l’extrema dreta, la mateixa que va acoltellar mortalment Guillem, no ha deixat mai de rearticular-se, d’arrelar-se i expandir-se socialment, d’adaptar-se amb comoditat a les estructures de poder de l’Estat. Els darrers anys Catalunya ha viscut en carn pròpia la capacitat d’aquesta extrema dreta d’actuar sota el paraigües de jutges i policies. Al País Valencià mai no han deixat de fer-ho, amb descaradura i amb contundència. Els atemptats contra Joan Fuster i contra Sanchis Guarner, les bombes a les llibreries, les pallisses, les amenaces, les campanyes mediàtiques d’intoxicació i propagació, les sentències judicials contra la pervivència pública de la llengua del país… la mort de Guillem com a epifonema sinistre d’una situació d’estancament polític i social perfectament maquinat, pensat per a mantenir la pervivència d’uns poders enquistats en l’ Estat que es legitimen a través de la ideologia feixistoide i del nacionalisme més atàvic.

Val a dir, però, que la pel·lícula de Marquès-Marcet, bellíssimament filmada, magníficament interpretada, és molt més que una denúncia, és sobretot una indagació feta des d’una gran sensibilitat en el dolor per la pèrdua d’un fill, una radiografia també de la ràbia i la impotència que provoca la injustícia, una crida al capdavall a mantenir viu en l’imaginari col·lectiu el record d’uns fets abominables i la permanència d’una determinada mentalitat en estructures de poder que han de servir a la democràcia i els seus ciutadans.

La pel·lícula ha estat un autèntic repte des de molts punts de vista. Les dificultats pressupostàries, les amenaces durant el rodatge, el fet que les tres televisions en llengua catalana, TV3, À Punt i IB3, hagen treballat plegades per a fer-la possible. El divendres dia 2 d’octubre totes tres emetran La mort de Guillem simultàniament. Abans d’aquesta data del ben segur que sentirem bramar els defensors de la neutralitat política, els de la pàtria i els de la màtria… Els corifeus habituals que només canten quan se’ls assenyala. Guillem, ni oblit ni perdó.

Francesc Viadel

Relacionats