Dilluns, 21 d'Octubre de 2019 - Edició 452
La República

El que no ens han dit de la Via Bàltica a la independència

Prunskiéne & Landsbergis i Junqueristes & Cuixartistes

Jaume Sastre
Jaume Sastre 04/10/2019

Els líders i creadors d’opinió de l’independentisme català ens han parlat molt de la Cadena Bàltica com si fos decisiva en la victòria i ens han ocultat, moguts per un paternalisme contraproduent, com i de quina manera els bàltics van conquistar la independència.

 

Si els ciutadans dels països bàltics s’haguessin limitat a fer la cadena humana (23 d’agost de 1989) i a fer una declaració simbòlica d’independència (11 de març de 1990), cap estat del món no els hauria reconegut i a hores d’ara encara serien uns països militarment ocupats, espoliats i reduïts a la condició de colònia des de l’any 1940 pel genocida, Joseph Stalin.

 

En el procés de Lituània cap a la independència hi ha quatre dates fonamentals:

 

  • 23 d’agost de 1989: Via Bàltica: Cadena humana de 560 km des de Vílnius a Tallin.
  • 11 de març de 1990: Declaració d’independència.
  • 13 de gener de 1991: L’exèrcit soviètic assalta la torre de televisió de Vílnius (Lituània) i assassina 13 persones que eren part de la multitud que la protegia amb els cossos.
  • 4 de febrer de 1991: Islàndia reconeix la República de Lituània com a nou estat independent i sobirà.

 

Com veim, el procés va culminar en un període relativament breu si agafam, per una banda, la Via Bàltica (23 d’agost de 1989) i, per altra, el primer reconeixement internacional a càrrec d’Islàndia (4 de febrer de 1991). No va arribar ni a dos anys. Tenint en compte els moments actuals que viu el procés d’independència de Catalunya, és necessari tenir present en tot moment, encara que sigui d’una forma resumida, què va passar a Lituània entre la Declaració d’independència (11 de març de 1990) i el reconeixement internacional d’Islàndia (4 de febrer 1991). Anem a pams:

 

1990

Un cop proclamada la independència dia 11 de març, Moscou, amb l’objectiu d’acovardir la població, va enviar tropes aerotransportades procedents de Rússia a ocupar edificis públics de Vílnius. Igualment va imposar un bloqueig econòmic amb la finalitat que l’escassetat d’aliments i d’energia revoltàs la població contra els dirigents que havien declarat la independència. La inflació va arribar al 100 %.

 

1991

Al mes de gener, arran del bloqueig econòmic, el govern lituà es va veure obligat a pujar els preus dels béns de consum diverses vegades, fet que va ser aprofitat pels colonitzadors russòfons per organitzar protestes massives contra el que consideraven un «acte de discriminació ètnica». Igualment, segons Human Rights Watch, el govern soviètic va fer una campanya de propaganda destinada provocar les disputes ètniques amb la finalitat de justificar l’enviament de tropes armades d’elit i unitats de servei especial per protegir la població russòfona, suposadament amenaçada pels independentistes lituans.

 

Durant el 1990 es va viure una gran tensió entre els independentistes «irreductibles» i els «pragmàtics», entre els convençuts i els oportunistes, entre el president del Parlament, Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, Kazimira Prunskiéne, que després de reunir-se amb el president de la Unió Soviètica, Mikhail Gorbatxov, i fracassar en l’intent d’obtenir del govern de Moscou la garantia que no ordenaria una acció militar, va presentar la dimissió.

 

A partir d’aquí, desaparegut el fre dels «pragmàtics», els esdeveniments es van accelerar: els soviètics van augmentar la pressió amb manifestacions, provocacions i fins i tot van intentar assaltar el Parlament lituà que amb Vytautas Landsbergis com a president, s’havia convertit en el símbol de la resistència. Les protestes i provocacions contra el govern eren impulsades per l’organització russòfona, Yedinsko (Unitat, en rus). Davant aquesta pressió, el president del Parlament, Landsbergis, va fer una crida als partidaris de la independència que sortissin al carrer i anassin a protegir i a encerclar els principals edificis governamentals (seu del Parlament, del Govern i de la ràdio i televisió lituana, Vínius TV) i també les infraestructures estratègiques bàsiques.

 

1991

L’espiral de tensió va augmentar i es va arribar als fets decisius de gener de 1991:

 

  • 8 i 9 de gener: diverses unitats soviètiques són enviades a Lituània i amb l’objectiu d’intimidar la població inclouen el famós grup antiterrorista Alfa i els paracaigudistes de la 76a Divisió d’Assalt amb seu a Pskov (ciutat russa situada a 30 km de la frontera amb Estònia). L’explicació oficial del govern soviètic era que calia assegurar la pau, l’ordre constitucional i el compliment de les lleis de la SSR lituana i de la Unió Soviètica.

 

  • 10 de gener: El president de la URSS, Gorbatxov, llança un ultimàtum: exigeix la restauració de la constitució soviètica, la revocació de totes les lleis anticonstitucionals i anuncia que en cas de no fer-se, la intervenció militar serà qüestió de pocs dies.

 

  • 11 de gener: Al matí, la URSS fa un nou ultimàtum al portaveu del Consell Suprem de Lituània, Landsbergis, i al primer ministre del govern, Albertas Simenas, perquè compleixin les ordres de Gorbatxov. Simultàniament, les tropes soviètiques comencen a ocupar edificis públics. A les 15 h, el cap de la Divisió Ideològica, Juozas Jermalavicius, anuncià la supressió del govern lituà i la creació del «Comitè Nacional de Salvació de la SRR lituana» i que a partir d’ara serà l’únic govern legítim de Lituània».

 

  • 12 de gener: El president Landsbergis fa públic que havia intentat parlar amb Gorbatxov tres vegades però sense èxit. Aterra a Lituània el viceministre de Defensa de la URSS, el general Vladislov Achalov, per fer-se càrrec de totes les operacions militars. Responent a un missat de Landsbergis, la població de Lituània encercla els principals edificis estratègics del país: el Consell Suprem, el Comitè de Ràdio i Televisió, la Torre de TV de Vínius i la central telefònica. Els militars soviètics intenten sense èxit ocupar l’edifici de l’Acadèmia de la Policia lituana.

 

  • 13 de gener: Una columna de tancs ataquen la torre de Vílnius TV. Primer disparen contra les finestres i provoquen la sordesa d’algunes persones que eren a l’interior. Després disparen per damunt dels caps de la gent civil que envolten l’edifici. A continuació, els tancs s’introdueixen directament entre les línies dels concentrats que protegien la torre, disparen contra la població civil i assassinen 13 persones: 11 a conseqüència dels trets i dues aixafades pels tancs. Un oficial soviètic membre de la unitat Alfa mor a conseqüència de «foc amic», es a dir, dels trets fets pels seus companys. Els militars soviètics ocupen la seu de la TV, la transmissió en directe s’interromp i la darrera imatge transmesa és la d’un soldat corrent cap a la càmera i apagant-la.

 

Dues hores després de la interrupció, un petit estudi de televisió de Kaunas va començar a emetre de manera inesperada i va fer una crida a qualsevol persona que pogués ajudar a la difusió de l’assalt i la matança a la TV de Vílnius. En una hora, l’estudi es va omplir de professors d’universitat disposats a emetre en diferents idiomes. Una hora i mitja més tard una emissora de notícies sueca ja transmetia a tot el món la carnisseria. Davant l’atac criminal del poderós exèrcit soviètic, els lituans, en comptes de fer-se por i cercar un forat on amagar-se, van acudir en massa durant la nit, 20.000, i al matí, 50.000, a encerclar i defensar l’edifici del Consell Suprem. La gent va començar a construir barricades antitancs i a establir defenses. La multitud va començar a cantar i a cridar consignes a favor de la independència. A pesar que les columnes de tancs, de BMP i de camions amb soldats soviètics es van desplaçar als voltants del Consell Suprem no van atacar i al final es van retirar.

 

Tot d’una després dels atacs contra Vílnius TV, el govern lituà va denunciar al món que la Unió Soviètica havia comès una agressió contra una nació sobirana i va demanar el reconeixement internacional al nou estat. Noruega ver fer una crida a l’ONU. Polònia es va solidaritzar amb Lituània. Els USA, que estaven a punt d’iniciar la invasió d’Iraq, van denunciar tímidament l’incident sense criticar directament Gorbatxov. Només tres setmanes després de la matança indiscriminada, dia 4 de febrer, Islàndia va reconèixer la República de Lituània com estat sobirà. L’establiment de relacions diplomàtiques entre els dos països va provocar un esclat d’eufòria que es va reflectir en el referèndum d’autodeterminació celebrat dia 9 de febrer de 1991 en què va votar el 84,73 % de la població registrada i amb el resultat d’un 90,47 % dels vots a favor de la independència.

 

Mentrestant, a Moscou els dirigents polítics i militars es culpaven uns als altres. Tant Gorbatxov com el ministre de Defensa, Dimitry Yazov, com el d’Interior, Boris Pugo, afirmaven que ningú no havia donat l’ordre de disparar contra la població civil. Els alts comandament militars tant com els oficials que dirigien les tropes també van negar haver donat l’ordre i van negar fins i tot l’existència de morts en l’assalt. Dia 27 de gener de 2016, els tribunals de Lituània van iniciar un procés contra 65 persones acusades de crims de guerra, crims contra la humanitat, assassinat, estralls i accions militars il·legítimes contra civils. Entre els acusats hi ha l’exministre de Defensa, Dimitry Yazoz, l’excomandant del grup antiterrorista soviètic Alfa, Mikhail Golovatov, i l’ex cap de la guarnició soviètica de Vilnius, Vladimir Uskhopchik.

 

En resum, als lituans la independència no els va sortir gratis i van pagar un preu en sang i també en privacions, persecució, boicots econòmics, escassetat de béns de consum, multes, agressions, presó…  En total, 13 lituans van ésser assassinats per l’exèrcit soviètic i un civil addicional va morir a les barricades d’un atac de cor. Per altra banda, un oficial soviètic va morir per «foc amic». A continuació teniu la relació dels 14 herois, heroïnes i màrtirs, avui recordats en un monument prop de la torre de la TV de Vílnius:

 

Loreta Asanavičiūtė (1967). Treballava com a modista en una fàbrica.

Apolinaras Juozas Povilaitis (1937) Treballadora de metalls en un institut.

Virginijus Druskis (1969) Estudiant a la Universitat de Tecnologia Kaunas.

Darius Gerbutavičius (1973) Estudiant d’una escola professional.

Ignas Šimulionis (1973) Estudiant de secundària.

Rolandas Jankauskas (1969) Estudiant. Sa mare era natural russa de l’Altai Krai.

Rimantas Juknevičius (1966) Originari de Marijampolė. Estudiant.

Alvydas Kanapinskas (1952) Treballador d’una fàbrica bioquímica de Kėdainiai.

Algimantas Petras Kavoliukas (1939) Carnisser en una botiga de queviures.

Vytautas Koncevičius (1941) Botiguer. Havia estat deportat a Sibèria amb sa família el 1945.

Vidas Maciulevičius (1966) Ferrer.

Titas Masiulis (1962) Resident de Kaunas.

Alvydas Matulka (1955) Resident de Rokiškis. Va morir per un atac de cor.

Vytautas Vaitkus (1943): Lampista.

 

A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l’irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.

 

La diferència entre Lituània i Catalunya és que ni durant l’octubre de 2017, ni de llavors ençà fins avui no hem tingut cap Vytautas Landsbergis que, arribat el moment decisiu, assumís el lideratge i la responsabilitat de fer una crida a la població civil perquè sortís al carrer a protegir d’una manera pacífica i no-violenta el Parlament, la seu del govern de la Generalitat i les seus de TV3 i de Catalunya Ràdio. La gent estava disposada a fer-ho, de fet ja s’havia concentrat davant el Parlament i el palau de la Generalitat amb la disposició ferma de resistir el temps que fes falta i cal recordar com els pagesos del Maresme hi van acudir en massa amb els tractors. A l’hora de la veritat, els nostres dirigents no van complir la paraula donada i van llançar la consigna de desmobilització.

 

Tot el que ha passat des de l’octubre de 2017 fins avui deriva de la manca de lideratge i del fet que en el moment culminant, els dirigents del procés es van deixar entabanar per falses promeses de negociació a càrrec d’Urkullu, Omella… i es van deixar impressionar per les amenaces i els ultimàtums de Madrid. El que ha passat de l’octubre del 17 ençà era d’esperar quan un moviment de masses es queda de cop sense lideratge: estat de xoc, confusió, tants de caps tants de barrets, campi qui pugui, frustració, divisions, desconfiança, qüestionament de la no-violència, aparició d’encaputxats, dispersió de les forces, atomització, divisió… Dia 3 d’octubre no hi havia hagut encara cap detenció ni cap manifestació unionista i el prestigi dels Mossos d’Esquadra era al seu punt més àlgid. Igualment, no s’havia produït el cop d’estat del 155 i el govern espanyol no havia pressionat per llei les empreses catalanes anar-se’n cap a Madrid o a fora de Catalunya. El moviment independentista estava cohesionat, tothom sabia què fer, hi havia un full de ruta clar amb un temps definit, la mobilització era màxima, la gent societat civil estava supermotivada i pletòrica d’autoconfiança i d’autoestima…; el problema és que aquí no vam tenir un Vytautas Landsbergis disposat a jugar fort.

 

A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s’ha estès d’una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l’ANC, el PdCAT, la CUP… Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i  professor la Universitat de Berkeley,  dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l’ANC (2), va definir el «junquerisme» com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l‘autonomisme i postergar la independència fins d’aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d’independència a base d’insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.

 

Entre els líders polítics, historiadors, periodistes, humoristes i creadors d’opinió nostrats, abunda l’opinió segons la qual els catalans som una espècie de nació rara, singular, peculiar, extraterrestre i única al món. Albert Memmi, un jueu africà de llengua àrab nascut el 1920 a Tunísia quan era una colònia francesa va arribar a la conclusió que tots els oprimits se semblen, és a dir, que a causa de la secular repressió i assimilació de què són víctimes acaben assumint com a propis una sèrie de comportaments autodenigrants marcats per manca d’autoestima i de confiança en si mateixos. L’any 1957 va publicar un assaig, Retrat del colonitzat precedit del retrat del colonitzador, que es va convertir en un referent per als pobles i nacions que lluitaven per la independència a finals dels 50 i principis dels 60. La tesi de Memmi: tots els oprimits s’assemblen i totes les minories (negres, dones, homosexuals, jueus, gitanos, indis, catalans…) comparteixen una sèrie de trets, va capolar d’arrel el fatalisme, la submissió i el derrotisme que caracteritzen l’esclau mentalment colonitzat i es va convertir en un revulsiu en la lluita per la descolonització. No és casual, doncs, que el porto-riqueny, Ramón Grosfoguel, un activista pertanyent al Gurp Modernitat / Colonialitat del Departament d’Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, s’hagi interessat per seguir molt de prop el conflicte entre Espanya i Catalunya com un cas d’estudi important dels processos d’emancipació a Europa ja que hi ha vist la indubtable empremta colonial. Per tant, quan parla de «junqueristes» i «cuixartistes» no és una qualificació capritxosa que s’ha tret de la màniga  sinó que, com he recordat a l’inici de l’article, el mateix va passar als Països Bàltics l’any 1990 entre «irreductibles» i «pragmàtics».

 

La Via Bàltica a la independència ens ensenya que no es guanya amb sentimentalismes, ni improvisant, ni anant a remolc de l’enemic, ni perdent el temps en lamentacions, ni llepant-nos les ferides, ni cercant l’aprovació del carceller… La llibertat es guanya amb valentia i audàcia, plantant cara amb decisions unilaterals de desobediència civil,  jugant-nos-hi la pell si fa falta i deixant de banda els cagadubtes que reivindiquen el divorci i el dret d’autodeterminació sempre i quan comptin prèviament amb el permís del violador i del colonitzador.

 

1 Ara Balears, 14 de juliol de 2019.

2 vilaweb.cat, 27 de setembre de 2019.

Relacionats