Edició 2130

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 25 de maig del 2024
Edició 2130

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 25 de maig del 2024

Martí Boada: “A la cultura urbana hi ha la idea de sacralitzar el bosc. És un problema d’ignorància”

|

- Publicitat -

Martí Boada (Sant Celoni, 1949) és doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista. Ha rodat per tot el món però sempre ha estat vinculat al seu territori natal: el Montseny. D’aquell massís ho coneix gairebé tot, ja sigui relacionat amb la natura o amb la cultura. N’ha recollit les llegendes, les masies, les bèsties i les plantes, i tantes altres coses. M’ensenya uns prestatges plens de llibres i em diu: “Saps què és això? És tot el que he publicat”. Ha estat reconegut arreu del món i a casa nostra. L’any 1995 va rebre de les mans de Nelson Mandela el premi Global 500 concedit pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Més darrerament s’ha anat interessant per l’art i la poesia. Fortament inspirat pel seu amic Perejaume, la natura i el paisatge són l’element clau de la seva obra artística i poètica.

La sequera és la gran preocupació immediata

Publicitat

En comunicació tinc molt present això de no espantar. No he estat mai partidari del catastrofisme. Un dels meus referents és Paul R. Ehrlich, un científic de la Universitat de Stanford que té una visió planetària molt interessant. Ja fa molts anys que diu “sobretot no espanteu”. El que hem de fer és capacitar per comprendre, donar eines perquè la gent sàpiga interpretar les situacions pel que fa al tema ambiental. Si espantem acabem produint un “efecte foguerada”, com si fos un bufador, amb una gran flama que després es fa petita. Si a una criatura li dius “no tindràs futur planetari i estem destrossant el planeta”, el que fas no és motivar-lo, sinó que l’espantes i posa en marxa un mecanisme etològic, de defensa, i mira cap a un altre costat. No es motiva més. Per tant sabem que, encara que tinguem evidències molt grans, no és aconsellable espantar. Però aquest any Ehrlich des de Stanford va convocar diversos mitjans de comunicació de primera línia dels Estats Units i va dir “en aquests moments els humans estem tan distrets que no veiem que estem serrant la branca de l’arbre on estem asseguts”. Que ho digués ell em va sobtar molt i ha estat una alarma. Jo fa molts anys que treballo en el canvi climàtic. En el meu cas no és un tema d’opinió. Hi ha entrevistadors que et diuen: “tu creus en el canvi climàtic?”, com si fos una qüestió de fe. Jo treballo amb evidències. Fa més de 40 anys que vaig fer la primera conferència sobre el canvi climàtic i gairebé em tiraven tomàquets. Meteoròlegs molt coneguts del país deien que jo deia mentides i que era un exagerat i ara estan tots amb el canvi climàtic i amunt i avall. Hi ha evidències: aquí tenim una sort perquè el Montseny és un paisatge canari. No sé si coneixes què vull dir…

Et refereixes als canaris que es feien servir a les mines per detectar els gasos perillosos

Sí. És un paisatge sentinella. En tenir elements boreoalpins i eurosiberians, té espècies que estan al sud de la seva distribució i ens permeten veure l’impacte d’aquests canvis. A més hi ha el tema de les Nacions Unides, que han decretat l’emergència climàtica. L’emergència té un rang molt superior a l’urgència. Sents el secretari general de les Nacions Unides que és alarmista i no té cap moderació: que la civilització està al barranc, que està a prop del col·lapse, que l’espècie humana… és una cosa tremenda. Tornant al que em preguntaves, això per mi no ha fet més que començar amb això de la sequera. Ara semblarà que em contradigui, però ho passarem molt malament. Ho veig realment cru.

Martí Boada amb l’obra “Salvem el Montseny” d’Antoni Tàpies

Què ens espera, doncs?

Els cicles climàtics són impredictibles. Per la informació que tenim la gent que estudiem el procés, això no ha fet res més que començar i anirà a molt més. L’alteració ambiental que produeix aquesta modificació climàtica no la podem controlar els humans. Nosaltres podem controlar aspectes de la biota, però les forces inductores de caràcter biofísic no. Aquí ni la Generalitat, ni el Consell Comarcal poden governar la precipitació, ni la radiació lumínica. Podem fer lleis pel model de relació amb el territori, fer el planejament, podem parlar de l’activitat extractiva… però això va al seu aire i poca cosa hi podem fer, més enllà de fer una rogativa a la Mare de Déu de la Berruga o a la de l’Empenta. A no ser que, entre altres coses, sobretot es prenguin mesures en el nostre model energètic i en les emissions perquè un dels agents més pertorbadors és el diòxid de carboni.

Estem fent bé la transició energètica?

Va poc a poc. Pel que fa a les renovables, dins del moviment ecologista no es posen d’acord. Mentre uns invoquen l’energia eòlica i totes les energies alternatives, altres s’hi oposen completament. És un efecte una mica hegelià. La condició humana és capaç de generar solucions enfront de problemes realment notoris, però aleshores surt un moviment en contra que neutralitza la possibilitat correctiva. És com una Torre de Babel. És el babelisme conceptural. Canviar a nivell planetari el model energètic i de mobilitat… Ens pot passar com aquell pagès d’aquí de la muntanya que feia temps que deia que volia prendre l’hòstia i quan li va arribar ja li van haver de posar amb calçador: “quan fou mort el combregaren”. És una dita molt montsenyenca, aquesta. És molt difícil que aquesta estratègia energètica pugui canviar el transcurs de les coses. No dic que no hi hagi bons fonaments, però l’eficiència que requeriria… S’està produint un fenomen d’acceleració dels processos. Anem creixent, ens anem movent més, anem contaminant més… Això del diòxid de carboni és una cosa que no fa ni fortor, ni la veiem. Aquí mateix on som nosaltres n’és ple. Els humans, com a espècie tomasiana -“si no ho veig no m’ho crec”- ens costa mobilitzar-nos per una cosa que no veiem. Aquesta canalla de la Thunberg tenen tota la raó perquè estan espantats realment respecte el futur.

Hi ha qui aposta pel decreixement, però no sembla gaire que tots plegats estiguem disposats a renunciar a res

El decreixement està ben formulat en termes teòrics i acadèmics. A Catalunya en tenim un líder mundial, que és en Joan Martínez Alier. Acaben essent formulacions acadèmicament ben travades, amb moltes tesis i papers però això no s’aplica. És una mica esperançadora aquesta variable d’economia regenerativa, de la qual també en tenim un líder europeu, català, que està a Finlàndia, que és un dels grans pares de la bioeconomia: en Marc Palahí. Va ser l’únic català que va assistir als funerals de la reina d’Anglaterra. Té relació amb el rei Carles, que està molt preocupat pel medi ambient. L’economia regenerativa passa per no gastar res que no sigui regenerable.

Europa vol prohibir els cotxes benzina i dièsel a partir de 2035. Ho veus possible o és només un eslògan?

El mercat actua, en el camp que sigui, quan proporciona recursos econòmics. Si realment els grans lobbys de l’automòbil hi veuen una possibilitat comercial, aleshores s’implementa tot. Aquest és el cas del cotxe elèctric. El que passa és que no està clar que sigui estalviador. Això està en mans de les fiscalitats i de les polítiques de mercat. El que veig, en general, és que la dinàmica del deteriorament que es manifesta amb aquestes diferències de temperatura i aquestes sequeres té un ritme que no el podem atrapar amb el model de mobilitat que tenim. Hi ha una acceleració dels processos i la capacitat reactiva per neutralitzar-los és molt baixa.

Un altre tema d’actualitat és la plaga de conills que preocupa els pagesos

Les plagues són difícilment controlables. Això podria ser un seminari del cap de setmana. El tema dels conills és mediàtic perquè és molt televisiu i perquè afecta als pagesos d’algunes zones de les terres de ponent, però aquí de plagues n’hi ha un gran menú. Tenim, per exemple, el cas del senglar, que és una plaga que ni s’explica científicament com té aquesta explosió demogràfica tan important. La Tordera la tenim plena de cranc americà que, altrament, ha afavorit el retorn de la llúdriga, que se n’alimenta. L’última llúdriga que hi havia a la Tordera era de l’any 83, que la van matar a la riera d’Arbúcies i estava dissecada en una fonda de Breda, sobre el televisor. Ara, entre la riera d’Arbúcies i la Tordera, hi ha unes 14 llúdrigues, que és un bioindicador que diu que hem recuperat els rius. De plagues també tenim la del visó americà, tot i que ha afluixat una mica. Després hi ha el mosquit tigre, la vespa asiàtica, les larves que afecten als pins pinyers, els castanyers se’ns estan morint de manera generalitzada pel xancre… De plagues n’hi ha per donar i per vendre.

Al fons, els prestatges amb totes les seves publicacions

S’ha declarat l’emergència cinegètica pel senglar

Un pot fer interpretacions simples o simplistes. Aquí tenim una de les millors especialistes d’Europa sobre el senglar, que és la Carme Rosell, originària d’Arbúcies. Fins i tot l’equip del Macron li consulta coses. Hi ha accidents de trànsit molt greus pel senglar i tenen un impacte en els conreus. El que passa és que aquí lamentablement no ens queden pagesos, el sector primari l’hem perdut. A Arbúcies als anys 60 hi havia unes 200 famílies pageses i ara em sembla que en tenen 3. A Sant Celoni, d’uns 160 pagesos, em sembla que en queda 1. No ho dic ni tan sols críticament. Moltes de les cases de pagès s’han convertit en cases de menjar. La muntanya és plena de restaurants i els mateixos pagesos han canviat el tipus d’engreix: ara practiquen un engreix de caps de setmana i no gasten producte local. Les mongetes venen d’Oregon. No hi ha cap mena d’esforç ni amb l’slow food  ni amb el quilòmetre zero. Per mi la globalització és insostenible alimentàriament: quan menges una poma xilena vulneres la sostenibilitat, perquè gastes molt més en el transport que no pas en els nutrients de la peça. El balanç energètic és negatiu.

Et pot interessar  La sequera afecta 66.500 hectàrees de boscos, el doble que les del 2022

Un defensor del producte de proximitat, del Montseny també, era en Santi Santamaria

Malaguanyat, en Santi, malaguanyat… Va ser una personalitat. Veus, el caràcter efímer de les coses? Dels joves, pràcticament ningú no sap qui és. Un personatge tant notori i universal… La pròpia vida és això. Ell estava molt per la producció local però no hi ha escola. Ja es fan coses en el camp de la restauració i hi ha preocupació. Els germans Roca estan molt preocupats per aquest tema i, en el món vinater, l’Álvaro Palacios està enormement preocupat per la sostenibilitat. Però bé, el creixement demogràfic encara és molt important. Som més de 8.000 milions. Quan jo vaig néixer érem 2.500. Som molts més, gastem molt més i això de moment no s’atura.

I tothom consumeix

Recordo que vaig anar a l’Amèrica Llatina, a la selva Lacandona, i Chiapas estava plena d’estudiosos del primer món i d’adolescents que estaven allà amb tasques de cooperació. Jo crec que entorpíem perquè tothom els anava a salvar. Els lacandons eren uns 2.000 i tenien 7 o 8 línies religioses que els volien convertir. Nosaltres vam anar a fer els nostres papers i recordo que un dels líders joves ens va dir “en aquests moments nosaltres, una família lacandona, consisteix en una parella, els seus fills i, a més, un antropòleg occidental”. Estudiaven els rotets que feien, les ingestes diàries, gairebé com si fossin un primat. Fa una mica de vergonya perquè hi ha una aproximació gairebé faunística. Recordo que els van fer un seminari recomanant-los que fessin servir les femtes de vaca per fer els sostres de les cabanes i que es fessin el calçat amb lli i amb cànem. L’últim dia ens van dir “els fems us els foteu a la teulada a Barcelona o a Oslo i nosaltres volem unes Nike. Volem copiar-vos a vosaltres”. Expiem els nostres pecats occidentals posant límits a les cultures taparràbiques. I aquí tenim 2 o 3 cotxes per família i no posem cap límit a aquest model. Ai del polític que volgués actuar sobre la despesa i el consumisme! La seva esperança de vida seria curtíssima.

Doncs precisament el debat dels pressupostos de la Generalitat va girar al voltant de temes com els casinos, les carreteres i l’aeroport

La política és un dels drames dels nostres territoris i paisatges. Ja ho havia dit Margalef, que el drama dels nostres territoris, boscos i paisatges és que no segueixen els ritmes electorals. Els cicles electorals són curts en relació amb la natura. La política es va frivolitzant. És molt més fàcil que els alcaldes estiguin atents als balls de gitanes i als correfocs, amb aquesta cosa més lúdica, que no pas a les grans estratègies territorials. Cicle curt. Sóc conscient que quan ho dic estic trepitjant algun ull de poll.

Expliques sovint que a Catalunya hi ha massa boscos. De vegades hi ha gent que s’escandalitza amb això que dius

El bosc és un exemple d’anarquia biològica. Els arbres estan creixent i no ho fan perquè hi vagi la brigada municipal i els regui. Ells van fent. Amb aquestes plaques fotovoltaiques que són les fulles capturen l’energia, no de l’Enher ni de Fecsa. Cada any per hectàrea nostre territori s’hi incorporen cinc tones més d’arbre. Els arbres creixen i ocupen els nous espais que han deixat els pagesos. El bosc va creixent i no està quiet. Si fas un pla de gestió i de cinc tones que creixen en retires tres, no mates la gallina que et dona els ous. A la cultura urbana hi ha la idea de sacralitzar el bosc. Aquí a Hostalric i Maçanet, quan tallen les plantacions de pollancres, surt un titular parlant de desforestació i, en canvi, és exactament igual que denunciessin el dia que el pagès arrenca els enciams, perquè ni tan sols són un bosc, són plantacions. Hi ha un problema d’ignorància. És la idea de la virginitat, de la donzella verge. El sistema més insostenible és la ciutat perquè funciona amb una importació de materials. La ciutat no aguantaria ni 24 hores sense la importació d’energia, d’aigua, de blat… A aquesta cultura urbana, quan surt el cap de setmana i veu la gent del sector primari, tot li sembla destrucció. La gent de la ciutat està tres cops al dia en contacte amb el sector primari i de vegades no en són conscients: l’esmorzar, el dinar i el sopar. La petjada ecològica territorial d’un ciutadà urbà és de 7 hectàrees però ell no relaciona que per fer el dònut que esmorza s’ha de cultivar blat a un altre lloc.

Semblava que l’ús de la biomassa com a combustible seria un revulsiu en l’aspecte de la massa forestal. Com hauria de ser la gestió forestal a Catalunya?

Crec que veurem canvis. Si realment hem de ser coherents i rebaixar tant les emissions veurem coses. No només la biomassa per cremar estrictament. És un error mirar-se d’una manera exclusivament botànica els boscos. El bosc és molt més que tot això. Hi ha una física i una química del bosc: un arbre, des que neix fins que mor de vell, haurà produït 700 productes químics. És una fàbrica perfecta. Per exemple, l’aeronau que s’ha enviat a Mart té el morro fet de suro. Els biofuels i els nous teixits, si hem de tallar les emissions, els haurem d’anar a buscar al bosc. No ha de fer cap por, hi ha d’haver una bona llei i ha d’estar regulat. Hi ha d’haver plans de gestió sostenible.El bosc és una producció neta.

Explicant el significat d’una escultura seva

Com a científic, com has viscut l’auge de teories de la conspiració: s’han propagat amb força idees absurdes com ara que la neu era artificial o que la COVID no existia. També hi ha gent que nega el canvi climàtic  

Les teories de la conspiració van lligades a la conducta humana. La crítica és desitjable i només creixerem intel·lectualment a partir de la crítica ben feta. Si ens diuen que som els més guapos ja hem begut oli. Quan tu fas una recerca saps que et reconeixeran la teva teoria si la publiques en una revista d’impacte, però te la revisaran els avaluadors i t’ho poden tornar estripat. El que predomina molt socialment són els tòpics. El tòpic és allò més allunyat del coneixement i en el tema ambiental n’hi ha molts. Després hi ha una binaritat que apareix sempre. Això ho havia parlat personalment amb en Ramon Margalef:ell deia que immediatament hi ha els “menjacapellans”, per un costat, i els “llepallànties”, per l’altre. Quan apareix aquesta binaritat, la intel·ligència desapareix. Pel del Barça és un penal com una casa i pel del Madrid la mateixa jugada és el més oposat a un penal. En política passa el mateix. En els temes ambientals passa el mateix. Tu poses sobre la taula l’estratègia de canvi energètic, però immediatament és neutralitzat per una força contrària que l’ofega. Els humans som l’ésser viu més anòmal perquè no hi ha cap altre animal del planeta que sigui tan destructiu amb els seus congèneres.

Ets un gran coneixedor i defensor del Montseny, que és d’on ets tu. Què és allò que el fa singular?

No és una gran muntanya pel que fa a l’alçada, però és com una maqueta. És com una síntesi d’Europa i això li dona molt valor. La biodiversitat no és un munt de curiositats que poden interessar a un botànic, a un biòleg o a un geògraf, sinó que és un indicador d’una qualitat d’un territori. Com diu en Perejaume, aquest gran artista català, el paisatge és cal·ligràfic i és literari. Des de Sant Celoni fins a dalt del Turó de l’Home hi ha 1.600 espècies diferents, mentre que en tota Anglaterra n’hi ha 1.200. Això vol dir que hi ha una diversitat excepcional. El millor boletaire local coneix 30 o 40 bolets, però aquí en tenim més de 900. El paisatge és una expressió d’història natural, però també d’història social: també expressa les formes de relació de la gent amb el territori. És com un gran llibre. El Montseny, en aquest sentit, és una muntanya excepcional.

D’un temps ençà també has anat desenvolupant una faceta de poeta i d’artista 

En Nelson Mandela ens va dir a Pretòria “no oblideu mai que la gran causa de lluita social de la humanitat és la lluita pel medi ambient”. El medi ambient no és una cosa d’un parell d’ossos panda i de quatre floretes, sinó que té un sentit radical de lluitar pel canvi de model energètic i econòmic. Té aquest sentit de compromís. Amb l’emergència climàtica hi ha un moment de caiguda del cavall: ens hi hem de posar. Per això ara jo vaig com un boig. Ja he fet el que bonament he pogut amb ciència, amb docència i amb divulgació. Ara ho intento fer a través de l’art i de la poesia. Ja veig que la poesia i l’art no mobilitzen grans masses, però vaig amunt i avall i no paro. Quan em truca algú, d’allà on sigui, i em demana que faci una conferència, de seguida dic “oi tant!” i no cobro res. L’única vacuna possible davant de tanta mesquinesa és la cultura. Ara mateix tinc quatre llibres en fase d’impressió, dels quals tres són de poesia.

Ara citaves en Nelson Mandela, que et va lliurar el Premi Global 500 del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. També has estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi. Hi ha algun reconeixement que t’hagi fet una especial il·lusió?

Ja no en vull més. Saps aquests mariscals russos, grossos que van plens de medalles? S’han d’allargar l’americana per posar-se-les. Els tinc tots. Encara divendres em van donar un altre guardó. A més, mentre hi ha gent que comparteix la joia, n’hi ha d’altra a qui li desperta l’enveja.

 

Publicitat

Segueix-nos a les xarxes

Més entrevistes

Subscriu-te al nostre butlletí

Editorial

Opinió