La nova consellera de Cultura, Laura Borràs, té una gran activitat a les xarxes socials. Si ens fixem en el seu perfil de Twitter, l’omplen les piulades en defensa dels presos polítics, les cites de poesia i els comentaris del públic sobre l’activitat de la consellera. També interactua amb els “influencers” de l’independentisme com Bernat Castro o Joan Mangues. La seva piulada fixada és aquest vers de W. H. Auden: “Res no tornarà a ser com abans”, publicada el 27 d’octubre de 2017.
La flamant consellera, anteriorment directora de l’Institut d’Estudis Catalans, porta a la sang la passió per les lletres. Una passió que demostra a cada moment a Twitter. D’aquesta manera cada dia comparteix un poema o dos, alhora que en repiula d’altres. La selecció transita entre la tria per efemèride i els autors del segle XX. Durant la setmana del 20 al 27 d’agost va compartir textos de Julio Cortazar, Manel Forcano, Anna Akhmatoria, Jorge Luis Borges, Zoroido Burgos, Joan Vinyoli, Frederico Garcia Lorca, Marc Granell i Lluís Solà. Alhora que no s’hi va poder trobar una al·lusió directa a la política, encara que la hipèrbole pot ser el mètode de la consellera.
Carles Riba parla per la consellera
Durant l’última setmana la consellera ha compartit molts poemes a les xarxes socials, entre el 20 i el 27 d’agost ha pujat tretze poemes a la xarxa. Ens hem fixat en els fets el dia de la trobada amb el Ministre de Cultura. El dia 21 d’agost a primera hora va piular un vers de Marc Granell, que podríem veure com una prefiguració de la reunió. Així la visita del ministre segons els seu parer seria inútil.
“De res no serveix. De res.
Ni tan sols dir-ho”.
Marc Granell— Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) 21 d’agost de 2018
El mateix matí del dia 22 la consellera compartia un vers de l’Elegia VII d’Elegies de Bierville (Carles Riba, 1943). Una obra escrita durant l’exili del poeta i que parteix de la derrota per explorar la tornada d’Ulisses a Ítaca. Un sentiment de derrota que anirà mutant en un interès pels sentiments i la vida pròpia per acabar transformada en una certa esperança en l’ordre polític i un gir cap a la religiositat. Tot en el context estilístic de la poesia clàssica grega. En aquest sentit el crític Jaume Medina escriu que Ulisses representaria la fe cristiana de Carles Riba. Una fe que en el sentit polític es podria transmutar en una voluntat sincera per part de Laura Borràs per tal d’entendres amb José Guirao.
“Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per entendre’ns, no per entendre’ls”Riba
— Francesc Bitlloch (@CescBitlloch) 22 d’agost de 2018
Després de la reunió, la consellera, repiula l’Elegia XI, “res no podrà ser com abans” uns mots que complementarien l’entesa explicitada en públic. El poema on s’escriu el vers, es basa en el record d’una ciutat que no reconeix al protagonista i la voluntat de superació d’un conflicte, per part d’aquest. D’aquesta manera el conflicte evident entre les dues administracions voldria ser superat, en la cerca d’algun record comú, on es pot trobar la identitat pròpia.
“…dins la posta que em venç creo l’aurora brillant.
Res no pot ser com abans.”Riba
— Francesc Bitlloch (@CescBitlloch) 22 d’agost de 2018
L’endemà publicà un fragment de Bodas de Sangre de Frederico García Lorca, una peça on l’autor explora la tragèdia d’acord amb els temes de l’amor i la mort. L’obra explora els crims de Níjar des d’una perspectiva dramàtica i tràgica. L’amor apareix com l’única força que pot vèncer la mort.
‘Pájaros de la manaña
Por los árboles se quiebran.
La noche se está muriendo
En el filo de la piedra.Vamos al rincón oscuro
Donde yo siempre te quiera,
Que ya no me importa la gente
Ni el veneno que nos echa’.
Federico García Lorca, “Bodas de sangre”.— Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) 23 d’agost de 2018
La intenció dels poemes compartits té sentit si els analitzem juntament amb els altres. La gran majoria són textos intimistes, preciosistes i dramàtics. L’amor i la nostàlgia en són una constant. Podríem suposar un cert refugi de la realitat en els sentiments propis. En aquest sentit, no trobem poemes de figures revolucionàries, com ara Miguel Hernandez, Vladimir Maiakosvki o Bertol Brecht. Poetes més orgànics que lligaren la seva poesia a la victòria d’una determinada ideologia sobre un altre. Trobem poetes com Borges, que fugia de la realitat als llibres, o Cortàzar, que jugava màgicament amb els elements. O Anna Akhmatoria peta simbolista soviètica que amb la detenció del seu fill va haver d’escriure per acontentar l’elit, sense èxit per l’alliberació del seu petit. També Charlotee Brontë, poeta submergida en fantasies romàntiques; “i m’haig de repetir constantment que estarem separats per sempre. Amb tot i això, em penso que l’estimaré mentre respiri” (Jane Eyre, 1847)
Si com hem plantejat els poemes són una hipèrbole dels seus sentiments polítics, aquests estan immersos en la voluntat de tornar a un punt passat feliç. De no recrear-se en la glòria insurreccional i de mostrar la lluita republicana com un valor universal cantat amb la raó dels clàssics. Una actitud que aniria lligada a la seva tasca de recuperació de les institucions, però que no serveix per canviar l’statu quo. L’art o la literatura tenen la capacitat d’anticipar els fets, mostrant-ne les conseqüències. Així, llegint i compartint poemes nostàlgics, l’amor al passat podrà més que l’aventura del futur. Qui vol abandonar el país on viu per viatjar cap a la terra desconeguda del futur, més quan sap que aquest viatge serà cansat? Qui no es vol recrear en la dissort per no afrontar la realitat? Com diu Borges en boca de Borràs: “Sólo aquello que se ha ido es lo que nos pertenece“.
