Joan Reig (Constantí, 1963) és conegut, sobretot, per ser el batería d’Els Pets, tot i que ell es defineix com un “tastaolletes” perquè li agrada treballar en diversos projectes. Fa de discjòquei, ha participat de projectes com Mesclat, Refugi o Tàrraco Surfers. Recentment s’ha decidit a treballar en solitari i el seu darrer disc s’ha titulat “Bagatzem”. Quedem al Casino de Constantí, un majestuós cafè noucentista que era un dels dos punts de trobada locals. Aquest era el de dretes, m’explica en Joan quan arriba, mentre que el de les esquerres és uns quants metres més avall del mateix carrer Major. Els pares d’en Joan en regentaven el cafè antigament. Les coses han canviat, pel que fa a l’adscripció política. De fet, ell n’és el president i suposo que queda allà amb els forasters perquè hi fem gasto. Arrelat al poble, m’explica que també participa de la tradició dels armats: és a dir, que es vesteixen de soldats romans per Setmana Santa. No podria ser d’altra manera en un poble que té la vil·la romana de Centcelles i deu el nom a Constantí el Gran. Per qüestions acústiques, decidim que millor que fem l’entrevista a un altre lloc. Quan anem a la barra a pagar, m’insisteix que m’endugui un paquet d’avellanes torrades, que diu que són molt bones. Li faig cas mentre em ve al cap la lletra d’Els Pets aquella de “menja avellanes, són de Constantí, son del meu país”. Anem a casa seva i baixem al soterrani. És l’espai d’assaig d’Els Pets, amb tot de records com ara la Creu de Sant Jordi que els van donar fa un parell d’anys i alguns dels premis Enderrock. Endut per l’entusiasme, no puc evitar explicar-li que el primer casset que vaig tenir va ser el “Calla i balla” i que al primer concert que vaig anar va ser un que van fer ells a Palautordera.
El 2018 vas treure el teu primer treball en solitari: “La Culpa”. Després hi vas tornar amb “Bagatzem”, el 2021. Tenies ganes de fer coses diferents?
Bé, encara podríem anar més anys enrere i parlar de Mesclat. Quan em proposo de fer aquell projecte amb en Titot i amb en Belda era per sortir de la línia estèticomusical d’Els Pets, que és molt clara i enfocada al pop. Jo tenia més inquietuds, perquè sóc un tastaolletes. No només escolto música pop, sinó que m’encanta el jazz, la música tradicional, el folk… Tenia ganes d’investigar i de provar amb altres músiques, també pensant que després, en tornar al grup mare, la repercussió era molt positiva perquè venies enriquit per altres ritmes. A part de músic sóc un gran melòman i m’agrada tirar enrere i mirar què han fet les generacions dels diversos estils. També vaig fer Refugi perquè creia que les noves generacions no coneixien les cançons de la Nova Cançó. Amb en Joan-Pau Chaves, el pianista d’Els Pets, vam fer el que ara se’n diria un “grup tribut”, tot i que no era ben bé això perquè donàvem un tomb al repertori, en clau de jazz, presentant-lo amb un vestit nou. Amb Refugi era el primer cop que jo passava davant com a cantant -encara que hagués sortit a fer el rap de “Tarragona m’esborrona. Refugi és el que em treu la por de cantar, de treure’m el moble que tinc al davant. La bateria et protegeix, d’alguna manera. El bateria sempre està a darrere i saltar a davant em va costar. Aleshores em vaig atrevir en solitari amb cançons que jo veia que no anaven cap a Els Pets, amb coses meves que tenia al calaix o cançons que senzillament no havien estat triades pels meus companys i el productor de torn. Tinc un handicap important: per mi, en Gavaldà és un dels millors compositors de la nostra generació i no s’hi pot competir. De vegades ho tinc més difícil. En Gavaldà no treballa habitualment a nivell de composició. Ell necessita una data i llavors s’hi posa i te’n fa vint o vint-i-cinc. La primera li costa molt i després comença a rajar. Jo, en canvi, sóc una formigueta. Em ve una idea, m’apunto quatre ítems, tinc una carpeta, i d’allà algun dia potser n’estiro un fil i en faig una cançó o un poema.
En el teu darrer treball en solitari, a banda de cançons, hi tens poemes recitats. Se n’ha dit que “és una reivindicació de la vida senzilla”. També s’ha parlat d’un treball introspectiu”. Necessitaves expressar el que duies dintre?
Sí, molt. Jo sóc així. Em costa molt fer cançons i on trobo més teca és mirant-me a mi mateix. Són coses que necessito dir perquè tinc el pap ple o perquè tinc un tap emocional. Sóc el meu millor psicoanalista. Fent cançons em despullo i em va molt bé, com si fes una gran plorada. A “Bagatzem” crec que el confinament hi té a veure perquè em va confondre molt quan ens van tancar a casa. Quan posaves la tele o escoltaves la ràdio, més aviat et confonien més que no pas t’aclarien coses. El que veies era el president del govern rodejat de militars. Després hi havia les contradiccions entre polítics, que jo les entenc, perquè gestionar una cosa així… Ja els planyo. Nosaltres no havíem viscut mai una cosa així. Em va fer rumiar. Em vaig esborrar de les xarxes socials i intentava no mirar gaires notícies. Aleshores vaig mirar dins meu i el primer que hi trobes és tu mateix, la teva família, el teu entorn més proper, la història del teu poble…I allò local és universal. La història de la meva família és també la història de moltes famílies d’aquest país o del món: la mort, l’amor, totes les passions humanes les vivim d’una manera semblant. Per això tampoc es pot dir que sigui un disc que parli de mi directament, perquè parlant de mi parlo del món. Reconec que és un disc dur i poc comercial. Que hi hagi poemes en un disc és una cosa que costa de pair. He fet un disc a contracorrent, però tenia aquesta necessitat.
Havies pensat de publicar els poemes en un altre format?
Sí, però no en tenia prou. Estava preparant un poemari, per anar fent amb el temps. No tenia cap oferta editorial. Ara sí que en tinc. Tampoc tenia prou cançons que m’agradessin, rodones, per fer el disc. Aleshores vaig decidir fer aquest matxembrat i ha anat bé. Tenia al cap en Pau Riba, per exemple, i vaig pensar “per què no ho barreges tot?. Ja faràs un poemari si un dia creus que pot veure la llum”. “Bagatzem”, que és com diem aquí “magatzem”, és el calaix on jo hi he anat posant coses que algun dia havien de ser cançons o poemes. M’agradava la paraula com un lloc on hi guardes la collita, on elabores… El meu besavi tenia el “bagatzem” que surt a la portada, on hi havia una premsa d’oli, hi tenia raïm i venia adob pels pagesos.
La família és important en la teva trajectòria. El teu pare ja era bateria.
Ell es va retirar l’any 57 quan va morir el tiet Joan, que ho explico a la canço “Juriol”. Va agafar una depressió molt forta. La bateria era a la golfa de casa i jo hi jugava. Això va ser el que em va portar a ser bateria. Jugant a futbol era molt dolent. Ho fèiem a la plaça del Castell, a Ca Masgoret, que és on hi vam fer la foto dels tractors que surt a la portada del primer disc d’Els Pets. Mai no m’ha interessat. Me n’anava a casa a picar i a fotre el cap com un bombo a la meva mare. El meu pare em va ensenyar a agafar les baquetes i algun ritme, però jo vaig anar al conservatori i al taller de músics. Sí que em va animar. Recordo que quan em va comprar la primera bateria, per allà a l’any 80, va enganyar a ma mare: “-Quan ha valgut això?”, “-Res, dona res…” i li va dir la meitat del preu que havia costat. Als 17 anys jo ja anava amb conjunts de festa major i ell m’acompanyava a Reus a assajar amb un grup que es deia Canela Fina. Aquest era el primer grup en el que cobrava.
Amb Els Pets heu tret el tretzè disc, “1963”. Com funciona?
Ha anat molt bé. És la segona vegada que repetim productor, amb en Joan Pons, El Petit de Cal Eril. És un alquimista del so i de la música. Vam encetar a Esparreguera la segona meitat de la gira. L’any passat vam presentar el disc i enguany el continuem presentant canviant una mica el repertori. Ha anat molt bé. Tot i que hi ha un recanvi generacional importantíssim en la música catalana, som dels grups d’aquella generació que anem aguantant sense haver-nos separat mai. Vam ser dels petits dels quatre del Sant Jordi i hem tingut una carrera progressiva. Al principi amb molt d’èxit de públic i poc de crítica i, després, poc a poc ens vam anar guanyant la crítica.
Sou els únics del gran concert del Palau Sant Jordi de 1991 que heu sobreviscut sense interrupcions. Quin és el secret?
Cada grup és un món i és una família. Nosaltres som amics de la colla, d’abans de ser músics. Comencem a fer un projecte comú després de la “mili”, quan ja som grandets. Aquesta és la clau: primer amics que no socis. Cadascú sap del peu que calça l’altre. Ens barallem molt però ens estimem molt. Som com un matrimoni a tres i sempre n’hi ha un que desempata. També cadascú sap el seu rol, és conscient de les seves limitacions i de què aporta al grup. Tenim un líder que ningú no ha discutit, que ja ens va bé. Tenim un compositor, que és qui majoritàriament fa les cançons, tot i que jo també n’aporto. Hi ha hagut èpoques en les que jo potser he estat més ideòleg o més compromès i la gent m’ha agafat com a referent d’altres coses. Sóc atípic perquè normalment els bateries no componen i fan més un acompanyament, però la meva personalitat de melòman i el meu compromís polític també han donat una personalitat al grup que va més enllà del líder. Això crec que ha ajudat a compensar el grup. Hi ha gent que ens deia: “sou indepes”. I sí que som indepes, però potser hem destacat perquè els altres no ho eren. Si t’hi fixes, del rock català d’aquella generació només érem nosaltres els que desacomplexadament portàvem estelades a l’escenari i fèiem cançons compromeses amb la cultura i amb la llengua. Fins que no ve Brams, érem els únics. Però és que tampoc és que fos el motiu principal del grup. Hem anat construint una personalitat a la qual la gent s’ha anat enganxant. Vam saber connectar amb una generació que era orfe de música popular en la seva llengua.
I com vau saltar de ser un grup local a l’àmbit nacional?
Vam estar en el lloc adequat en el moment adequat: teníem una maqueta, tocàvem pel Camp de Tarragona i pel Penedès i vaig llegir a l’Avui un anunci que deia “Es necessita grup de rock radical català” i hi havia un apartat de correus. Hi vam enviar la primera maqueta, informació i fotos. Ens va contestar l’Albert Reguant, que estava a Discmedi. Nosaltres ja sabíem que no fèiem rock radical però els va agradar i va sonar la flauta. Darrere d’això hi havia Xarxa Cultural que era com una espècie d’Òmnium que volia muntar coses per modernitzar i dinamitzar la cultura catalana.
Amb el pas del temps el nom d’Els Pets potser era més adient per aquells primers roquers bandarres, però ha quedat una mica inadequat pel pop d’autor que feu ara.
Primer ens dèiem Condons Adulterats. Després vam dir: “busquem un nom que sigui una mica provocatiu, però que el pugui dir un nen petit”. Vam començar a fer llistes i al final va sortir aquest. Quan vam fer el grup no teníem cap perspectiva d’arribar a ser professionals ni de marxar del Camp de Tarragona. Anàvem a un pub, tocàvem i ens emborratxàvem, fumàvem quatre porros i aquesta era la nostra intenció. Això era un divertimento. En Lluís va aprendre tres acords tocant a la mili i et feia un tema amb referents anglosaxons i de la movida madrileña com Los Secretos o Nacha Pop. Els Pets era un nom divertit i provocatiu. Això va ser una creu perquè al principi els fotògrafs ens feien posar amb el cul en pompa, però nosaltres hi jugàvem. Després quan vam voler fer aquest pop més costumista, amb lletres més serioses, el nom ja estava posat. Crec que la gent ja fa anys que no pensa amb les ventositats quan parla de nosaltres.
El disc “Bon dia” va ser el vostre gran esclat. Vau aconseguir el disc d’or.
Per nosaltres va ser molt important. El rock català de la nostra generació començava a anar de baixa i nosaltres, en canvi, traiem un disc que ho peta. Un disc molt pensat amb influències del pop britànic. Era la moda del nou pop britànic de Blur, Oasis… Vam anar a comprar roba a Anglaterra, vam estudiar molt el look… Amb en Marc Grau vam fer una producció molt ben pensada i molt professional. Ja teníem molta experiència i ja sabíem com anar. La cançó “Bon dia” sabíem que seria un gran single i ho vam vestir tot una mica. No arriba a ser un àlbum conceptual però ho vam lligar tot bastant, relacionant les cançons amb les hores del dia. Vam treballar més que mai i ens va posar en una lliga més de pop d’autor i comença a venir un altre públic. Amb el disc que ve després, “Sol”, per primera vegada ens posen en una revista musical d’àmbit estatal, que fins aleshores tenien un prejudici contra el rock català. Molts crítics que no ens havien mirat mai, enfocats a un públic més melòman, s’atrevien a posar-nos en revistes o programes de ràdio.
Fa un temps es va parlar molt de la cançó “Corvus”, recollida al disc “Som”, on s’hi parlava del cas d’abús sexual que vas patir per part d’un capellà. Això et va alliberar o corries el perill de quedar encasellat en el paper de víctima?
Totes dues coses. Nosaltres no ho vam fer públic. A les primeres entrevistes que vam fer no em vaig identificar com a víctima. Després ens van donar el Premi Fada de la Fundació Vicki Bernadet que ajuda a prevenir els abusos infantils. En Guillem Sánchez d’El Periódico, que havia fet el llibre sobre el cas dels Maristes, també estava nominat a aquest premi. Paral·lelament ell estava fent una investigació sobre el cas d’aquest capellà que hi havia hagut a Constantí, va llegir la cançó i va veure que el que s’hi diu és molt semblant al que havia explicat un altre afectat. Aleshores va buscar el meu telèfon, em va trucar i em va fer una entrevista, amb molt de tacte i respecte. Però el tema va sortir a la portada d’El Periódico, quan ell això no ens ho havia dit, però no és culpa seva.
Vosaltres ja havíeu fet una altra cançó que parlava d’aquest tema al disc “Fruits Sex”. Hi tenia alguna cosa a veure?
No ben bé. “No diguis res” parla dels abusos dins de la família. Quan va petar el tema ja no tenia sentit amagar-ho. Nosaltres no ens en vam aprofitar. Hi va haver un dilluns que aquí va venir Telecinco, emissores estatals trucant, preguntant a la gent pel carrer… Va ser terrible. Després va sortir que al capellà que hi havia aleshores a Constantí també el van acusar d’això. I a un altre, fill de Constantí, també el van acusar quan exercia de capellà en altres pobles. Resulta que tres capellans relacionats amb Constantí estaven acusats. Tot això es va barrejar aquella setmana i això fa que el poble tingués un ambient molt enrarit. Semblava que fos l’epicentre mundial de l’abús sexual infantil. Hi ha gent que no s’ho va prendre bé i que ens en va culpabilitzar a nosaltres, com si nosaltres haguéssim tret el tema. Quan va sortir la cançó, els únics que entenien de què anava la cosa era la gent del poble de la meva generació. Jo no vaig fer cap més declaració. Un dia em va trucar la Terribas i hi vaig anar, però vaig fer-ho acompanyat de la Fundació Vicki Bernadet per no centrar-ho en la meva persona.
Les vostres lletres sempre han intentat incidir socialment, amb una mirada molt oberta. Mentre encara eren generals els acudits de “maricons” vosaltres escrivíeu “S’ha acabat”, empatitzant amb una relació homosexual. O en Lluís Gavaldà es posava en la pell d’una dona a “Em fa riure”, per exemple.
En Lluís té influències de grans autors. Ja he dit abans que per mi ha estat un dels millors lletristes amb la manera que té d’enfocar les coses. És un gran creador. Això, modèstia a part, ens ha distingit una mica de la resta de grups de la nostra generació. Per mi és el millor. També crec que ha influït a gent del pop que ha vingut més tard.
Vas néixer a Constantí i aquí continues. De vegades sembla que l’èxit passa per marxar a la gran ciutat.
Catalunya és un país petit i amb una hora ets a Barcelona. Això és un avantatge. No calia anar a viure a Barcelona i ara menys. Les noves generacions amb les noves tecnologies fan els discos i es passen els àudios per ordinador. No n’hem tingut cap necessitat, però tampoc ens creiem gaire perifèria. El rock català també va ser un moviment que va demostrar al país que es pot fer cultura moderna sense haver de passar per les grans ciutats. Els discos no els presentàvem a Zeleste: anàvem a Verdú, a Bellpuig o on fos. És una manera de posar el territori al mapa, culturalment parlant. Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto o Els Pets vam fer possible que la gent que la gent mirés més enllà de Barcelona. Catalunya té un terreny limitat i una capital súper gran i això té coses molt bones, com ara que pots anar al teatre i pots anar a dormir a casa. Jo vaig a l’Apolo i no em quedo pas allà a dormir. Barcelona xucla molt però els del territori també l’hem d’aprofitar perquè la cultura catalana també es fa universal gràcies a Barcelona, perquè és una ciutat molt potent.
Sempre t’has significat per ser independentista. Vas formar part de l’MDT i de la llista de Junts pel Sí. També has donat suport a ERC. Amb aquesta llarga trajectòria, com valores el moment actual.
Vaig començar a Nacionalistes d’Esquerra, un projecte molt bonic en el que hi havia des de Pedrolo, passant per l’Espinàs, en Tísner, en Llach, Margarida Aritzeta, Carod, Huguet… Com que vinc d’antic, això em dona una perspectiva que em permet adoptar la idea de tranquil·litat i bons aliments. Per alguns sembla que això hagi estat una desfeta i que no hi tornarem mai més. Les baralles són fruit de la repressió. Com que a curt termini no hi veiem la independència, és normal que la gent torni a defensar els seus punts de vista de dretes o esquerres. Quan tu t’ajuntes amb gent prioritzant la qüestió nacional, deixes aparcada una mica la qüestió social perquè es defensen polítiques diferents. El govern ha petat per això. S’ha de treure dramatisme, no passa res. No està més dividit l’independentisme: ja ho estava, només és que ens havíem ajuntat circumstancialment. Jo tancava la llista de Junts pel Sí per Tarragona. Va ser bonic però ja no estem en aquella etapa. Mirem endavant. Costarà, és clar. No estem en moments de tenir pressa. Quan era de l’MDT els independentistes érem el 4%. Clar que estem millor ara que aleshores! El govern continua essent una gestoria, perquè de les coses importants no podem decidir res, però el moviment aplega molta gent. Jo no en conec cap que hagi tirat enrere. Falta temps per pair el 2017 i ara estem com de ressaca.
