ACN Barcelona.-Un estudi mostra que els cops al pit dels goril·les de muntanya és un indicador fiable de la mida corporal de l’animal i que en revela la capacitat competitiva davant de les femelles i dels rivals, tant del seu grup com de d’altres. Els cops dels mascles més grans i competitius emeten freqüències sonores més baixes (més greus) i així la mida corporal queda codificada en el missatge sonor. Fins ara, es pensava que els cops s’associaven a la competència entre mascles i al procés d’elecció de grup per part de les femelles, però encara es desconeixia el tipus d’informació comunicada. En l’estudi, publicat a la revista ‘Scientific Reports’, hi participa Jordi Galbany, professor de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona.
El goril·la donant-se cops al pit és una de les imatges més icòniques associades al comportament d’aquests primats. Tot i això, els estudis de comunicació s’havien centrat més en les vocalitzacions dels grans simis i els cops al tòrax havien rebut poca atenció per part de la comunitat científica. Un equip de recerca en què participa el professor Jordi Galbany acaba de descobrir una correlació entre la mida corporal dels goril·les i la freqüència dels sons característics dels cops al tòrax. Segons els experts, aquest senyal visual i acústic indica de manera fiable les dimensions corporals dels goril·les al seu grup social -mascles i femelles- i també a altres goril·les de grups veïns. L’estudi està dirigit per Edward Wright i Martha Robbins, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva (Alemanya). També hi han participat investigadors de la Fundació Dian Fossey i la Universitat George Washington (Estats Units) i la Universitat Goethe de Frankfurt (Alemanya). Els investigadors han estudiat una desena de grups socials de goril·les de muntanya al Parc Nacional dels Volcans de Ruanda. Aquest hàbitat, molt reduït, és ben conegut gràcies al treball investigador i conservacionista iniciat per la prestigiosa primatòloga nord-americana Dian Fossey i que ha continuat la fundació que porta el seu nom. El goril·la de muntanya és un dels grans simis africans que habita als vessants volcànics de la falla Albertina, a l’Àfrica oriental. Aquesta subespècie està classificada en perill d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) i es calcula que només en queden prop de mil exemplars, que es troben al Parc Nacional de la Selva Impenetrable de Bwindi (Uganda) i a les muntanyes Virunga, un massís muntanyós ubicat entre la República Democràtica del Congo, Uganda i Ruanda. Els goril·les de muntanya viuen en grups socials on sol haver-hi un o més mascles que mostren una alta competència amb la resta de mascles del propi grup i dels grups veïns. Presenten un gran dimorfisme sexual -els mascles pesen el doble que les femelles- i, en general, les femelles es desplacen entre grups per triar on es volen quedar segons les característiques dels mascles. Segons els experts, les estructures anatòmiques pròximes a la laringe dels mascles més grans podrien reduir les freqüències del so que produeixen aquests simis mentre es donen cops al pit. Per tant, els mascles rivals podrien sentir-se intimidats pel so d’aquests cops -que s’arriben a sentir fins a un quilòmetre de distància- i optarien per evitar lluites agressives amb el mascle emissor, mentre que les femelles podrien fer servir la informació per escollir possibles companys. Els investigadors han comprovat també que aquest comportament és més freqüent els dies en què hi ha alguna femella del grup en període de zel. “El comportament del cop al pit és típic dels goril·les, especialment dels mascles adults, i sempre s’havia descrit com una demostració de força relacionada amb l’estatus social i amb conductes d’amenaça”, explica Galbany, membre del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB. “Aquest tipus de comportament és el clímax de tota una demostració: el goril·la comença a fer vocalitzacions similars a uns udols curts, es posa dret i corre sobre les cames mentre es dona cops forts al pit amb els dos palmells de les mans alternativament, produint un so impressionant, com el redoblament d’un timbal”, indica. “Els cops al tòrax dels goril·les representen un d’aquests sons icònics del regne animal, de manera que és molt rellevant poder demostrar que la mida del cos està codificada en aquestes manifestacions comportamentals”, subratlla Edward Wright, primer autor de l’estudi. En el marc del treball, l’equip va enregistrar els cops al pit dels goril·les per analitzar diferents paràmetres sonors, com la durada, nombre de cops o la freqüència d’emissió. També van estudiar la mida del cos, concretament l’amplada de l’esquena, a partir de tècniques fotogramètriques no invasives, tasca en què va participar directament Galbany durant quatre anys de treball de camp al Parc Nacional dels Volcans. La combinació de les dades morfològiques i comportamentals amb les gravacions dels cops ha permès revelar-ne el significat. Els resultats de l’estudi incideixen en el potencial dels senyals no vocals com a vehicles de transmissió d’informació rellevant per als grans simis. “Altres espècies de grans simis també poden arribar a comunicar-se a distància mitjançant senyals acústics no vocals, com ara els ximpanzés, que utilitzen els contraforts dels arbres com a timbal, i emeten un gran ventall de senyals comunicatius amb durades i característiques diferents”, apunta Jordi Galbany.
