ACN Barcelona – Julià Guillamon reuneix a ‘Els nostres clàssics apòcrifs’ (Males Herbes) una antologia de textos de literatura catalana apòcrifa. El volum recull escrits d’origen dubtós atribuïts a Pla, Rodoreda, Terenci Moix, Carles Riba, Maria Aurèlia Capmany, Josep Carner, entre altres, majoritàriament publicats en revistes satíriques com ‘L’Esquella de la Torratxa’, ‘El Be Negre’ i el ‘Papitu’. En general són textos irònics i irreverents, alguns d’ells d’autors de renom que es feien passar per altres. La falsa autoria s’ha emprat habitualment com a forma de paròdia, per riure o criticar les idees i/o l’estil d’un autor, o com a forma d’admiració. Les últimes dècades el gènere ha decaigut, amb algunes excepcions amb noms propis com Pàmies o Monzó.
‘Els nostres clàssics apòcrifs’ es llegeix com un llibre d’humor, doncs la major part dels textos són irònics, burlescos i irreverents, com ho era el propòsit de la seva publicació, principalment en capçaleres satíriques de la primera meitat del segle XX i en menor mesura durant el tardo-franquisme i els primers anys de la democràcia.
Per situar-los, el volum comença amb un pròleg del mateix Guillamon sobre els usos, principalment satírics, del plagi literari, i la tradició paròdica en la literatura catalana. “La temptació d’escriure com un altre autor —en una llengua i un estil manllevats— és tan antiga com l’autoria individual i els primers èxits literaris. Es parodia per riure, per criticar, per exposar idees oposades a les del text o l’autor que es pren com a referència, de vegades s’imita per admiració i, sobretot, per jugar: com una demostració d’habilitat i com un joc d’intel·ligència”, explica l’autor.
Guillamon explica que s’ha divertit “moltíssim” fent la recerca de tots aquests materials. “Quan en trobes un de bo, és una eufòria total”, diu citant diversos casos de textos que parodien l’estil marcat de determinats autors. “Sempre hi ha dolenteries, són textos que al marge de l’exercici d’imitar l’estil, posen el dit a l’ull”, constata.
<strong>L’apogeu dels apòcrifs</strong>
Tota aquesta tradició vivia el seu èxtasi als anys 30, coincidint amb un “bon moment de salut de la literatura catalana, amb noms reconeixibles, i per tant també imitables”. Tot i que ja els modernistes eren “bastant risibles” i hi ha molts exemples de textos apòcrifs, per exemple de Santiago Rusiñol i un fals glossari atribuït a Xarau publicat a ‘L’esquella de la Torratxa’.
Els apòcrifs, doncs, no només parodiaven autors populars, sinó que molts d’aquests autors també s’apuntaven al joc de falsejar l’autoria d’altres companys. “S’ha d’entendre que aquesta tradició es produïa molt en el temps de les tertúlies”, explica Guillamon, que també creu que la cosa no derivava en litigis perquè llavors la gent no tenia “la pell tan fina com ara”. De fet, també són coneguts els apòcrifs gràfics d’artistes tan importants com Picasso, Dalí o Miró.
“I no passava res”, diu l’autor amb certa nostàlgia. En canvi, reconeix que el gènere ha decaigut molt en l’actualitat, si més no en la seva expressió escrita. Terenci Moix, Ramon Barnils, Quim Monzó i Sergi Pàmies són els autors més contemporanis que s’han prestat a aquest exercici literari. Guillamon recorda que als 70 hi va haver una revifada del gènere –menciona un “intent” de fer renéixer ‘El be negre’ o les paròdies de Quim Monzó per la revista ‘Canigó’- i que ell n’era seguidor. “Les falses notícies, les imitacions d’estils, explicar històries com si fos una sèrie”, enumera.
<strong>Menys capçaleres i “la pell més fina”</strong>
Al seu parer, la davallada dels apòcrifs es deu no només a un sentit imperant de correcció política sinó també a la pèrdua de popularitat –i de nombre- de les capçaleres satíriques. Però potser l’esperit del gènere s’ha traslladat a altres formats, apunta l’autor citant el televisiu ‘Polònia’.
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és autor de llibres d’assaig i història cultural, i també d’obres de creació. Entre els primers destaquen ‘Jamás me verá nadie en un ring. La historia del boxeador Pedro Roca’ (2014) i ‘Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació’ (2015). Entre les obres de creació cal esmentar ‘Les cuques (2020’) i ‘Les hores noves’ (2022). Amb Toni Benages i Gallard és autor del còmic ‘Josep Palau i Fabre. La joia de viure’ (2017), també publicat per Males Herbes.
