ACN Barcelona – Després de tenir un accident de cotxe, en Jarred ha d’acceptar que no podrà caminar mai més i es veu obligat a tornar a casa del seu pare, amb qui no parla des de fa deu anys. Així arrenca la primera novel·la del nord-americà Jarred McGinnis, ‘El covard’ (Periscopi), i així mateix se les va veure l’autor ara fa vint anys quan va quedar paraplègic per un accident similar al que relata al llibre. El seu debut com a novel·lista és doncs una autoficció que, amb grans dosis d’humor però també de dolor i tendresa, repassa la seva pròpia experiència. Ell no creia en l’escriptura terapèutica però, entrevistat a Barcelona, admet que ‘El covard’ ha sigut sanador i l’ha ajudat a recol·locar el trauma i revisar tot el que ha vingut després.
Escriptor de prosa curta per a publicacions de tota mena, Jarred McGinnis s’estrena aquest cop en la novel·la i ho fa amb un text autoreferencial. I no ha estat fàcil. “Encara avui és dolorós recordar l’accident, i per això els fets no s’expliquen exactament com van ser”, explica en una entrevista concedida a Barcelona aquest divendres.
“No pensava escriure una teràpia, no pensava que fos necessari, però finalment el llibre ho ha sigut. M’ha fet pensar en mi mateix i en la discapacitat, cosa que no havia fet en 20 anys, irònicament”, diu. L’autor sent que l’escriptura li ha permès pensar amb molt deteniment sobre què ha suposat tota aquesta vivència.
La ficció s’ambienta en un Austin (Texas) que, al seu torn, és també una mica “imaginari”. Allà, després de tenir un accident de cotxe, en Jarred (perquè el personatge du el seu nom) ha d’acceptar que no podrà caminar mai més i es veu obligat a tornar a casa del seu pare, amb qui no parla des de fa deu anys. Mentre s’encaren als traumes familiars del passat i intenten crear una nova relació menjant dònuts i cuidant orquídies, en Jarred haurà d’aprendre a transitar per la vida sense caure en l’autodestrucció.
L’escriptor combina així els propis records i vivències transcorregudes des d’aleshores amb personatges que no són estrictament reals, però s’hi assemblen. Ell mateix, no és un calc del Jarred de la novel·la, tot i que s’hi ha reconegut més del que voldria: “Ell és irascible amb el que li passa, jo soc més depressiu, però curiosament no m’ha costat escriure el personatge…”, diu com a exemple de la proximitat que ha anat descobrint entre tots dos, mentre es coneixia a ell mateix.
Els personatges d’’El covard ‘són viscerals i honestos, molt humans, i Jarred no ha buscat endolcir el tràngol ni despertar llàstima. En aquest sentit l’humor és un element clau de la novel·la, diu l’escriptor, que sabia que el fons és una història “molt emocional i dramàtica” i no ha pretès que això acabés pertorbant els lectors. Per això la narració i la reflexió sobre el dolor i la supervivència i adaptació a la seva nova vida després de l’accident està esquitxada per l’humor dels protagonistes. Un humor que evita el cinisme i que és en certa manera una forma de “supervivència” dels personatges.
<strong>Títol irònic</strong>
‘El covard’ és el títol “irònic” que Jarred McGinnis va decidir donar a la seva primera novel·la, no sense les reticències dels seus agents i editor, respectivament. És irònic perquè els seus personatges són l’exemple, diu, de persones que s’enfronten a un exercici emocional “que normalment no fan molts homes”. “Una de les pitjors coses que et poden dir com a home és que ets un covard, i ells creuen que són, però no ho són”, reflexiona el nord-americà.
La seva novel·la ha estat nominada al Premi Barbellion 2021, un guardó dedicat a la promoció de veus literàries que pateixen alguna malaltia o discapacitat. D’altra banda, acaba de guanyar un premi a Anglaterra que finançarà el seu proper llibre, que ja té pensat. En aquesta ocasió, McGinnis anirà volgudament “de la ficció a la no ficció”, perquè vol escriure una obra sobre la família. L’escriptor reflexionarà sobre la qüestió a partir dels propis “mites familiars” i de com es poden revertir.
