ACN Barcelona.-El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) s’endinsa en els límits del periodisme de guerra a l’obra escrita i dirigida per Pau Carrió ‘Testimoni de guerra’, guanyador del Premi Quim Masó 2019 i que es podrà veure fins al 31 de gener a la Sala Tallers. L’espectacle, creat com un díptic de poemes dramàtics en dos monòlegs interpretats per Pol López i la Laura Aubert, s’endinsa en la història del fotògraf Kevin Carter, que es va suïcidar quatre mesos després d’haver rebut el Pulitzer per la fotografia d’una nena sudanesa amb un voltor al darrere, i la corresponsal de guerra Marie Colvin, assassinada pel règim sirià l’any 2012 després d’haver cobert nombrosos conflictes a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia i el Timor Oriental, entre altres.
La proposta, que s’havia d’estrenar al Festival Temporada Alta, gira al voltant de la informació sobre les zones en guerra i les seves conseqüències, amb la mirada posada sobre els interrogants i paradoxes que suscita el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació.Segons ha explicat Carrió en roda de premsa, la seva proposta es materialitza en dos poemes dramàtics sobre les dues figures, i en el fons està “carregada” de preguntes que tenen a veure sobre “què es fa amb el dolor de les víctimes de la guerra, i què passa a aquells que el fan arribar”.També es pregunta “quin pòsit deixa fer aquest trànsit, i què fa el públic quan el veu, com reacciona i quines preguntes assumeix”. Carrió ha destacat que la proposta també gira al voltant de l’empatia, com ho intenta fer el teatre i que “ara costa més” amb la mascareta i les distàncies.Replantejar-se “alguna cosa””Crec que no podem tancar els ulls a aquests mons, que és el que feien aquests personatges”, ha dit Carrió sobre la seva valentia. El dramaturg ha assenyalat que aquells fotoperiodistes clavaven la mirada a la guerra i la publicaven sense filtres, tot assumint el conflicte i traslladant-lo amb l’esperança que canviés alguna cosa, de manera que “el públic es pogués replantejar alguna cosa amb les víctimes de la guerra”.Laura Aubert ha destacat que totes les preguntes que qüestiona el monòleg l’han captivat, i fins i tot ha arribat a entendre la importància d’informar des de les zones de guerra, sent que molts cops no es té present el risc que corren els professionals per traslladar la informació. “Hauríem de valorar una mica més aquesta feina”.Kevin Carter, “mostrar l’horror”Per la seva banda, Pol López, l’història de Carter i el fet de fer la fotografia abans d’ajudar la nena al costat del voltor, ataca una qüestió fonamental de l’art que és la qüestió de la utilitat, ja que es planteja la utilitat que té el fet de mostrar una part del món i parlar de l’horror del planeta.La seva vocació el porta a explicar un món amb el qual té certs conflictes, com el fet de ser una persona blanca a la Sudàfrica dels anys 90. “No vol pertànyer a aquest lloc privilegiat i li crea molts conflictes”, ha detallat López. D’aquesta manea, troba la fotografia com un lloc des del qual poder expressar-se. “El fotògraf veu l’horror i la part fosca de la humanitat, i no sap com mostrar-ho i que això tingui una incidència en les persones per a fer-les canviar”, ha dit.Marie Colvin, sense límitsAubert ha destacat que els dos personatges cerquen “incidir en la gent”, estan molt compromesos i no ho volen fer de qualsevol manera. Per a Aubert, ambdós “busquen una mica el mateix”, tot i ser dues personalitats molt diferents, i cadascú arriba a límits des de punts molt diferents.L’actriu ha detallat que per a preparar el seu personatge ha comptat amb l’ajuda de la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio al Beirut, Txell Feixas. “Em va ajudar a entendre que sempre penses que tornaràs, que ho pots fer tot i la por no existeix”, ha dit, de manera que el límit de la por “no existeix dins del teu cap”. L’actriu ha considerat que el periodisme no té límits i que des de la professió s’és capaç de donar la vida per informar. Si bé la guerra és un món “caòtic”, també és un univers ple de vida, i la mateixa vida del periodista perd valor.Ha defensat que hi ha molta gent que treballa perquè això s’entengui. En aquest sentit, l’obra proposa entendre les paraules i ajudar que l’espectador entengui i “pugui assumir la brutalitat de tot plegat”, amb guerres que estan succeint, com la de Síria.
