ACN La Jonquera / Capmany.-El 26 de juny del 1970 s’inaugurava el tram de l’AP-7 entre Cardedeu i Maçanet de la Selva. Només un any després, el tram entre Maçanet i Girona Nord; el 1974, el Girona-Figueres i el 1976, el tram fins a la frontera a través de la Jonquera. L’Antonio Aguilera, veí de Capmany, hi va començar a treballar només un any després, el 1977. Hi va entrar com a cobrador però uns mesos després es va convertir en encarregat de zona. Tenia al seu càrrec sis peatges i hi va treballar durant 20 anys. Ara té 89 anys però recorda amb lucidesa aquells primers anys d’una infraestructura, que va revolucionar la comarca i que va donar feina a molta gent de la zona. “Llavors érem com una família, ens coneixíem tots. Ara les coses han canviat molt”, assegura.
“Vaig començar l’any 77 i vaig estar tres mesos de cobrador. Després hi va haver una oposicions per ser cap de zona i vaig treure el número u. (…) Des de llavors, vaig estar-hi vint anys, fins al 1997, que em vaig jubilar. Ni un dia de baixa”, explica l’Antonio. Amb 89 anys a les esquenes, assegura que recorda multitud d’anècdotes d’aquella època. Recorda, per exemple, les llargues cues que es formaven al peatge de la Jonquera durant els mesos d’estiu. “Hi havia molts dies que fèiem 20.000 i fins a 24.000 cotxes en un dia. Es treballava molt”, explica. Per això, tot i que al principi eren menys, als estius hi podria haver entre 25 i 30 persones per torn.La nevada del 86 i el canvi de matinada Com que aleshores tot es cobrava a mà i no hi havia barreres, per agilitzar les cues adoptaven un mètode: muntar una furgoneta amb una persona que cobrava des de fora de les cabines, a peu de carretera. “Ho fèiem per sortir del pas”, explica. No hi havia tanques, remarca, però “hi havia una altra mentalitat, la gent es parava”. També recorda episodis com el de la nevada del 1986. “Tinc un àlbum sencer d’aquella nevada. Vaig cinc o sis dies allà atrapat. Als vespres donàvem cafè a tothom, va quedar tot parat”, explica. O el dia en què a les dues de la matinada el va trucar un cobrador de les cabines que no tenia canvi de 50 cèntims i quan hi va arribar per portar-n’hi, van descobrir que en tenia de 25. “Apagar focs” “D’anècdotes en tinc moltes, no sabria per on començar”, explica. I és que, tot i que la tasca de l’Antonio era assegurar que no faltés canvi a cap dels sis peatges que tenia al seu càrrec, en aquella època “tothom feia de tot”. “La meva feina era sempre apagar focs. (…) Però llavors érem com una família. Ara, si hi ha alguna cosa diuen: això no és del meu departament. Llavors, si passava quelcom, es mirava de solucionar entre tots i la cosa tirava endavant”, remarca. Una feina de tres generacions L’Antonio no és l’únic de la família que va treballar al peatge de la Jonquera. La seva és la història de gairebé una nissaga familiar. Com va passar en moltes cases de la Jonquera però també dels municipis veïns, a casa dels Aguilera també van treballar a l’autopista un dels seus nets i un dels seus fills, l’Esteve. Ell va començar a treballar-hi just quan el seu pare es va jubilar, l’any 1997. “Vaig viure el moment de transició”, explica. I és que quan ell hi va entrar, van començar a informatitzar el sistema però només hi havia una màquina de cobrament amb targeta. “Els estius, agafaven 70-80 persones, ara últimament en molts peatges ja no hi ha ningú, tot són màquines”, recorda. “Hi havia cues impressionants. Jo un dia vaig arribar a fer 1.200 cotxes en un sol torn. Si això ho multipliques per cada cabina i cada torn….”, detalla. Un “servei”, necessari Tots dos admeten que l’autopista va marcar tota una època i va suposar un revulsiu per a la comarca. En relació a la fi de la concessió, l’Esteve ho té clar: “Ja era hora, ja l’han amortitzat però”. Els dos coincideixen, però, en la incertesa sobre qui es farà càrrec de les incidències a partir d’ara. “El servei hi ha de ser, l’han d’oferir sigui de la manera que sigui, però hi ha de ser”, diu l’Antonio.
