La proposta de Perejaume ha necessitat fins a vint tones de suro pelagrí d’aquesta anyada, amb gruixos que van des de la primera capa d’escorça i també de la segona i la tercera. Les diferents peces, anomenades pannes, se sobreposen les unes a les altres, començant des del terra i arribant a sobrepassar la paret, com si el material abracés la paret fins a coronar-la.
‘Sempre que he vingut a aquesta casa he tingut l’estranya sensació que hi trobo a faltar les teules’, explicava l’artista. ‘I com que Sert va recuperar l’espai mediterrani, els patis i el terra, que és de terra cuita, sembla que reclami un acabament de teula’. Perejaume s’ha referit a l’obra com a ‘una gran teulada’ que li faltava a la fundació i que, de forma temporal, romandrà fins al mes de gener.
L’artista ha recuperat així la tècnica del pessebrisme, una forma de representació del paisatge que va començar amb l’art barroc, fruit del contacte que es va establir entre ciutats com Nàpols, València i Barcelona. ‘El suro és un recurs que tenim molt proper i que està molt lligat a la forma de representar el territori’. I ha afegit, ‘que un mateix tronc d’arbre acabi de representar una serralada és un recurs molt interessant perquè representa el mateix paisatge’.
Les propietats del suro
El suro també s’associa a una ‘eròtica de la pell’, ja que és com ‘la pell’ de l’arbre, ‘una mena d’esgarrifança que té el territori, una pell arrugada’. Al mateix temps, l’artista el relaciona directament amb els retaules barrocs. ‘No hi ha cosa més semblant a un retaule barroc que una escorça de suro pelagrí’, afirma. Des del seu punt de vista, aquestes representacions artístiques, ‘atapeïdes de sants, cuixes, ales i horts’ són ‘espadats humans’ molt similars a aquests altres fets amb trossos de suro, que representen ‘espadats de geografia’.
L’artista reivindica així el barroc, un període artístic que a Catalunya ‘s’ha tractat de forma injusta’ perquè va arribar en un moment en què ‘el país estava acovardit’ i en ‘plena decadència’. ‘Hem de ser més justos amb els periòdics històrics’, ha assenyalat.
En aquestes piles de suro, hom també hi pot veure reflectit el tema de l’emmagatzematge, una forma d’acumular material associat a l’arxivística i a la memòria, ‘muntanyes i valls del món’ fetes a partir de capes i capes.
Un material poc utilitzat per l’art català
L’artista ha lamentat que a pesar de ser un material tant present en aquest país, ‘la cultura no l’hagi tractat mai a cara descoberta’. Qui n’ha parlat més ha estat Antoni Tàpies, segons Perejaume, quan parla dels vermells de la seva obra de ‘color suro oxidat’. En el món de la literatura, es troben figures com Prudenci Bertrana, que parlava de ‘peles’ a obres com ‘L’heroi’ o Foix, que es referia a Miró com ‘a un pessebrista’. Però qui millor s’ha referit al suro, des del seu punt de vista, és Mercè Rodoreda amb l’obra ‘La mort i la primavera’, on parla d’enterraments i morts que es posen dins dels arbres i que segurament va escriure a Romanyà de la Selva, des d’una casa envoltada per una sureda.
‘El Pessebre Sert’, que s’inaugurarà el pròxim 29 de novembre, formarà part del disseny de la felicitació de Nadal de la Fundació Joan Miró. En ella, s’hi pot veure una referència a una imatge de Sant Marià penitent, obra de Ramon Amadeu, que es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. El sant reposa agenollat sobre un munt d’escorces de suro pelagrí d’una forma molt humil,segons l’artista.
