Mentrestant, els carrers buits, la por dins el cos. I esperar. Així definia fa uns mesos Maruja Torres la situació libanesa actual. La tensió política que es respira a Beirut és tan densa que quasi es pot acariciar. Alguns periodistes i polítics consideren que és possible establir paral·lelismes entre la situació política actual i la que va precedir la cruenta guerra civil de 1975, que va deixar milers de morts i desconcert social. El futur del país estava tan difús com l’actual.
A mitjans de setembre van tornar les negociacions al Palau presidencial de Baabda, a Beirut, amb la intenció de definir línies d’actuació política que s’allunyin del conflicte armat i que puguin defugir el greu deute públic que assola el país des de la sanguinària guerra civil que destrossà físicament i emocional els libanesos durant quinze anys. Segons el reconegut pensador libanès Georges Corm, les polítiques que s’han portat a terme en nom de la reconstrucció han fet del Líban el país més endeutat del món en relació al nombre d’habitants i a la seva superfície. A tal punt arribava el deute públic, que l’any 2003 cada libanès devia prop de 8000 dòlars, amb un sou mitjà que oscil·lava entre els 4000 i els 5000 dòlars anuals.
Però més enllà de la crisi econòmica, queda la por. La por dels ciutadans a un atac, a un cotxe bomba, a trets pels carrers, ja sigui a la capital libanesa, a Sidon o fins i tot a Trípoli, on un atemptat va provocar cinc morts a finals de setembre. Les negociacions es produeixen en aquest context tens, després de dos anys de parèntesi com a conseqüència de la guerra que enfrontà el país més occidental d’Orient Mitjà amb Israel el passat estiu de 2006. De fet, encara estan obertes les ferides provocades per un conflicte armat que deixà més de mil morts, 5000 ferits i fins a un milió de desplaçats, i que tingué com a causa primera l’assassinat del primer ministre Rafik Hariri.
Malgrat la seva brevetat temporal, la II Guerra del Líban va provocar un dany inevitable: el record de la crua, llarga i dolorosa guerra civil del 1975, un record que ni tan sols els Acords de Taif van aconseguir alleujar. Molta tinta ha corregut per descriure aquell sofriment, però, potser pel seu punt de vista més personal, queda la particular visió de Rashid Daíf, responsable de la novel·la ‘Estimat senyor Kawabata’. En aquest llibre, el libanès maronita Daíf, nascut l’any 1945, es dirigeix a Kawabata, Premi Nobel japonès que es va suïcidar l’any 1972. Escrita en forma epistolar, ‘Estimat senyor Kawabata’ descriu el context en què va viure Daíf i que el va portar a convertir-se en militant del Partit Comunista.
Després d’aquesta lectura, només pensar en una possible versió d’aquell patiment és aterridor. Mentrestant, els carrers buits, la por dins el cos. I esperar.
Ana Vega. Periodista i humanista llicenciada a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ha treballat a mitjans de comunicació tan diversos com Televisió Espanyola Balears, el Diario de Mallorca o l’Agència EFE de notícies. La seva especialitat és l’àmbit cultural en general i el Líban, per la seva particular diversitat religiosa i cultural. Actualment és responsable del departament de comunicació del Col·lectiu Jaume Damians.
