Potser és que un servidor encara està de ressaca de Pa Negre, dels Goya o fins i tot dels Oscars. Potser és que m’he begut l’enteniment (per enèsima vegada). O potser és que m’he començat a prendre el cinema com el que és: un transmissor d’emocions tant o més potent que qualsevol altre mitjà de comunicació, i fins i tot que la vida mateixa. Sigui com sigui, però, aquesta és la meva tesi: el cinema català el que necessita és un Oscar.
Anem a pams abans que ningú em tracti de boig: l’any passat ja vam guanyar una Palma d’Or a Cannes amb la coproducció del Lluís Miñarro amb Les vides passades de l’Oncle Sam. Amb Pa Negre ja hem arrasat als Goya. I amb Buried he estat els reis del cinema indie internacional. Què ens queda? Dues coses: treure pit i guanyar un Oscar amb un film català.
Serà difícil, qui ho nega. Però d’això va el projecte que va iniciar l’exconseller Tresserras i que ha recollit Ferran Mascarell: poques produccions subvencionades, però apostant-hi molt fort, i fent pedrera. Aquest és el nostre cinema, i aquest ha de ser el nostre objectiu: ser bons, selectes i internacionals.
