Dissabte, 24 de juliol de 2021 - Edició 1094
La República

‘Je veux voir’ la realitat libanesa

Quan la realitat supera la ficció, resulta molt complicat plantejar una pel·lícula que sigui fidel a la realitat sense semblar pretesament dramàtica. La temptació de tractar les complexitats d’un país […]

Redacció
Redacció 31/01/2009

Quan la realitat supera la ficció, resulta molt complicat plantejar una pel·lícula que sigui fidel a la realitat sense semblar pretesament dramàtica. La temptació de tractar les complexitats d’un país tan heterogeni i dolgut com el Líban des de l’òptica cinematogràfica és molt comprensible, però també arriscada. L’any passat el film ‘Caramel’ va superar el repte, i amb èxit. No només per tractar sense complexos les grans diversitats religioses i socials que conformen un país del tamany d’Astúries, sinó també per la gentilesa a l’hora de tractar un tema pretesament allunyat de les cruentes guerres que ha patit l’antic territori de l’Imperi otomà.

Encara que aquesta comèdia dramàtica va ser tot un exemple de genialitat (tant per part de la direcció, a càrrec de Nadine Labaki, com dels actors) i un retrat molt natural de la bellesa de Beirut, el rastre bèl·lic (tant de la guerra civil de 1975 a 1990, com de l’atac israelià l’estiu del 2006, en plena reconstrucció d’una capital destrossada) és indubtable i resulta quasi inevitable que els cineastes li dediquin una especial atenció. És el cas de Khalil Joreige y Joana Hadjithomas, responsables del film ‘Je veux voir’, que en breu s’emetrà als cinemes catalans. Joreige explica l’origen de la idea: “Després de 33 dies de guerra, un cop tornàrem a Beirut, vam anar al sud del Líban, que s’havia convertit en un lloc supermilitaritzat, on era molt difícil filmar i, per tant, estàvem de nou davant d’imatges propagandístiques i simplificadores”. Van comptar amb la col·laboració de Catherine Deneuve, disposada a treballar sense cobrar res i a enfrontar-se als evidents perills que envoltaven tot el rodatge.

I, per no oblidar el mestre de la nouvelle vague Jean-Luc Godard, els cineastes libanesos van tractar d’allunyar-se al seu film dels paral•lelismes que el director francès va establir entre israelians/palestins i ficció/documental. Volien percebre la realitat libanesa o, en les seves pròpies paraules, “fer perceptible allò que no és aparent”. En aquest punt neix el títol del film (Je veux voir). Al cap i a la fi, el cinema està per això: per fer-nos reflexionar i entendre i, sobretot, per ensenyar-nos a mirar.


Ana Vega. Periodista i humanista llicenciada a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ha treballat a mitjans de comunicació tan diversos com Televisió Espanyola Balears, el Diario de Mallorca o l’Agència EFE de notícies. La seva especialitat és l’àmbit cultural en general i el Líban, per la seva particular diversitat religiosa i cultural. Actualment és responsable del departament de comunicació del Col·lectiu Jaume Damians.