Dilluns, 24 de gener de 2022 - Edició 1278
La República

El “trist” paper de l’OMS enfront de la covid-19

L’OMS no té capacitat legislativa. No pot anar molt més enllà que d’intentar assolir acords i recomanacions, i que aquests siguin voluntàriament acceptats pels estats membres

Joan Guix 10/01/2022
El director general de l'OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, en una foto d'arxiu.

L’OMS va ser creada el 7 d’abril de 1948 com una agència especialitzada de les Nacions Unides amb la finalitat, segons diu la seva Constitució, de “construir un futur millor i més saludable per a les persones de tot el món” i “assolir per a tots els pobles el grau màxim de salut, definida com un estat de complet benestar físic, mental i social”. També, en els seus documents, l’OMS s’entén com “l’autoritat directiva i coordinadora de l’acció sanitària en el sistema de les Nacions Unides. És l’organització responsable d’exercir una funció de lideratge en els assumptes sanitaris mundials, configurar l’agenda de les recerques en salut, establir normes, articular opcions de política basades en l’evidència, donar suport tècnic als països i vigilar les tendències sanitàries mundials”. Ho està fent tot això realment?
L’OMS ja té 73 anys. Han envellit bé, o necessita un replantejament?

Cal reconèixer que l’OMS ha aconseguit, principalment en la primera meitat de la seva història, algunes fites transcendentals, com l’erradicació de la verola, l’única malaltia esborrada de la terra per l’acció humana coordinada i conjunta, i la seva actuació en nombroses situacions de crisi sanitària. Però la societat està canviant. L’OMS va néixer com un reflex d’un món multilateral del qual avui ben poc en queda. I, entre altres, aquesta situació ha impactat durament en el seu funcionament.
L’OMS no va reaccionar bé en les anteriors pandèmies declarades com les de l’Èbola o el Zika, que es van traduir en un escàs impacte fora dels seus llocs d’origen malgrat haver estat considerades Emergències de Salut Pública Internacionals i, especialment, la reacció considerada desproporcionada enfront de la pandèmia de la Grip A(H1N1) de 2009, de la qual els grans beneficiaris van ser les companyies farmacèutiques internacionals, amb el corresponent desprestigi de l’OMS.

Amb aquests antecedents, el 30 de desembre de 2019 la Comissió Municipal de Salut de Wuhan va informar de la detecció de 27 casos de pneumònia d’origen desconegut, amb un vincle comú amb el mercat majorista de peix i animals vius de Hunan. El 31 el Govern Xinès informà l’OMS i el 5 de gener l’OMS informa de la situació als estats membres recomanant que es prenguessin precaucions per reduir el risc d’infeccions respiratòries agudes. El 30 de gener que l’Organització va declarar l’Emergència de Salut Pública Internacional, i no va ser fins a l’onze de març que va ser declarada la situació de pandèmia. Possiblement, va haver-hi un retard important en la presa de decisions, influïts per la informació que la Xina va proporcionar, situació aprofitada políticament pels Estats Units i Taiwan, que no pertany a l’OMS, per atacar a l’Organització. Recordem que el govern Trump va anunciar la seva retirada de l’OMS, la qual cosa, a més, suposava la pèrdua d’una de les fonts més crucial del seu pressupost anual.

S’ha retret a l’OMS retards en la presa de decisions, burocràcia, manca de transparència, parcialitat i feblesa davant les mancances informatives de la situació a la Xina a l’inici de la pandèmia, politització, dependència de les multinacionals i altres grups d’interès, manca de coordinació i, en poques paraules, manca de lideratge i d’autoritat.

Però, realment l’OMS té aquesta autoritat?
L’OMS no té capacitat legislativa. No pot anar molt més enllà que d’intentar assolir acords i recomanacions, i que aquests siguin voluntàriament acceptats pels estats membres. Si un o diversos estats no volen complir els acords, no disposa de cap eina per fer-ho complir. Una suposada autoritat sense capacitat de sanció o d’imposició no és més que una ficció d’autoritat. L’OMS no pot anar més enllà d’on els seus estats membres vulguin anar. Això és el que ha passat durant l’actual pandèmia. Una gran activitat de generació de documents orientatius i recomanacions que, posteriorment, no sempre s’han traduït en accions portades a cap pels estats membres i, tot sovint, no sols diferents, sinó clarament divergents. Cadascun ha tirat per on ha volgut.

Però aquesta pandèmia ha demostrat, un cop més, la necessitat de l’existència d’una autoritat sanitària real, internacional i neutral. La bona, o no tan bona, voluntat d’arribar a acords, no sempre funciona en tempos de crisi, quan els interessos electorals i nacionals predominen per damunt de tot. L’OMS té problemes. El primer és la necessitat de la seva neutralitat política. En els darrers anys hi ha hagut una franca ofensiva de treure de l’OMS bona part de les seves capacitats d’acció, creant agències i ens paral·lels, més propers a les influències de multinacionals i altres organismes similars. Tan sols el seu caràcter netament públic podria garantir aquesta necessària neutralitat.

Lligat molt estretament amb l’anterior és el seu finançament. En el moment actual els estats membres tan sols cobreixen, amb les seves quotes el 20% del pressupost anual de l’Organització, mentre que l’altre 80% depèn de fundacions privades i similars. L’anunci de la retirada dels EEUU de Trump pressuposava la pèrdua del seu segon finançador, passant a ocupar aquest lloc la Fundació Bill i Melissa Gates, amb la seva agenda pròpia. Amb aquesta corda lligada al coll és difícil ser neutral i prendre decisions no sempre d’acord amb els interessos d’alguns dels seus principals finançadors. Tot això dibuixa un escenari de feblesa en l’exercici d’autoritat que, a més, com hem dit abans, no disposa d’eines coercitives per fer-se obeir.

Per últim, és difícil compaginar tasques humanitàries, d’acció sobre el terreny, més pròpies d’una ONG amb les d’una autoritat internacional ferma. Són dues funcions difícilment compatibles. O s’és ONG o s’és autoritat. A portes de la gran crisi de salut originada amb el canvi climàtic, que ja està en marxa, i de l’aparició de noves pandèmies, cal estar en condicions de posar en marxa, efectivament, allò de “pensar en global i actuar en local”. No ho té fàcil l’OMS, però el cert és que o es reforma, o caldrà crear una nova OMS amb neutralitat, transparència, bona comunicació i, sobretot, autoritat reconeguda i recolzada per mecanismes que forcin al compliment de les seves resolucions.

Joan Guix
Ex-Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili