L'Espanya que van fundar Ferran i la seva cosina Isabel d'acord amb el guió que va imaginar el cap de la dinastia Trastàmara, Joan ll – federar de debò Aragó i Castella– ha estat el model estructural que ha sostingut l'estat espanyol fins els nostres dies i només donant un cop d'ull a la biografia de la reial parella hom s'adona que l'església catòlica li deu molts favors al rei Ferran, rei de la corona d'Aragó ponderat per Maquiavel.
En un excel·lent article –Paraules de L'Abat Esteva- l'Enric Juliana, periodista d'una cultura d'italiana mida, diu que el Vaticà no està a favor de la independència de Catalunya. Pensant en l'abast d'aquesta circumstància crec que valdria la pena donar-li una volta al tema i considerar que tant l'alt comandament catòlic com la jerarquia intermèdia saben que el fruit d'aquella federació Trastàmara, l'Espanya que els cosins encara adolescents van materialitzar amb un matrimoni secret l'any 1469, avui es veu abocada a un divorci inevitable de les parts fundacionals.
S'amor non è, che dunque è quel che io sento?
És cert que el Vaticà no admet el divorci però sí la separació canònica en les variants de nul·litat, dissolució o separació conjugal. Per molt que el bo d'en Pere Navarro pretengui que el federalisme és un berenar campestre, la unió territorial que van segellar Ferran i Isabel amb un matrimoni d'estat va ser un tracte federal amb sagrades majúscules i al servei incondicional, entre altres però no el menor, de la santa mare Església catòlica i apostòlica. No és debades que els dos consorts, l'aragonès-català i la castellana, van ser coronats per Roma davant del món i la història com els Reis Catòlics. O sigui que poca broma company Pere Navarro: el que l'església federa no es pot re-federalitzar de qualsevol manera i menys quan les causes de separació són irreversibles; , en democràcia política per molt sentiment filial ferit que s'argüeixi l'interès general és prioritari. Catalunya vol ser nou estat europeu
El Vaticà té coneixement de tot plegat, tal i com eruditament explica Juliana al seu article però no crec que la conclusió sigui que l'Església es posa de cul a les aspiracions catalanes; trobo que això no s'avé a la proverbial saviesa pontifícia. I el que sí pot ser és que al vaticà estiguin buscant un relat adequat que els sigui útil per explicar al món de manera entenedora el per què accepten la separació d'allò que s'uní federalment el 1469 i que des d'aleshores és conegut arreu del planeta com Spain. I aquest sant temor vaticà és prou comprensible. Costa molt separar Espanya de Castella. Disfressats d'espanyols, els castellans ja des de la mort de l'enamorada Isabel, han conspirat i bregat per apoderar-se de l'estat fins a fondre els conceptes Castella i Espanya en una sola marca: España, traint l'esperit de la federació amb Aragó, federació heràldicament representada als quarters de l'escut espanyol amb la quadribarrada, el lleó i el castell.
25N
El Vaticà sap de sobres el que ha passat perquè en etapes importants ha col·laborat en la injustícia però a dia d'avui beneiria una separació amistosa i europea si l'argumentari és potent. Per això el dia 25N el vot també té una vesant vaticana, vox populi vox dei: cercar el suport del govern catòlic a la nova república. Si el dibuix independentista queda clar i absolutament català no ens guanyarem el cel però sí que posarem la clau al pany de la porta vaticana, que com tothom sap, també comunica amb els nuclis de poder de mig món.
