El Parlament de Catalunya acaba d’aprovar l’anomenada Llei de Consultes Populars amb el vot favorable dels partits de govern i el contrari de tota l’oposició.
D’entrada ja em sembla sospitós, des d’un punt de vista democràtic, que es pugui votar en contra d’una llei que potencia la participació i permet donar la paraula directament al poble en qüestions importants. Sospitós i lleig.
Aquests dies estem sentint a tots els partits clamar al cel sobre la desafecció de la ciutadania respecte de l’anomenada classe política. Qui més, qui menys, fa bons discursos sobre mesures encaminades a recuperar un bon nivell de confiança i a retornar la motivació participativa als ciutadans. Alguns d’ells, s’omplen la boca de paraules mentre buiden de compromís els seus vots. Mala manera de guanyar credibilitat, molt mala manera.
Diguin el què diguin, aquesta llei reforça el valor democràtic de la societat i aporta una nova eina participativa de primer nivell. On és la por, doncs? On és el recel?
He de reconèixer que, en alguns partits, no m’estranya. Tot allò que porti un cert alè de llibertat els angunieja. Forma part del seu ADN ideològic i s’entén.
No s’entén, en canvi, en unes formacions nascudes i florides en el catalanisme democràtic. No s’entén, almenys, des del purisme ideològic. Ara, si baixem a les clavegueres de la política, aleshores la cosa ja canvia.
Des de CiU argumenten el seu vot contrari amb la pretensió d’una manca d’ambició de la pròpia llei. Diuen que es tracta d’una llei de mínims que no respon a una voluntat ambiciosa de desplegament de l’Estatut. Que, com que les consultes les ha d’autoritzar el Govern Espanyol, la cosa queda completament descafeïnada. Que, com que les consultes no són vinculants, tot plegat no és més que la xocolata del lloro. Que ells havien presentat una esmena a la totalitat que sí que ho era, d’ambiciosa i coherent.
Carai!
Anem a pams. En primer lloc cal aclarir que aquesta llei és, per naturalesa, de rang inferior a les dues Lleis Fonamentals de l’Estat Espanyol a les quals s’ha d’ajustar, que són La Constitución Española i l’Estatut de Catalunya (amb perdó i llicència del Tribunal Constitucional). Ho tenim clar això? Doncs, molt bé. La Constitución Española estableix que aquestes consultes no poden ser vinculants i, per una altra banda, l’Estatut actual estableix la necessitat de requerir el permís del Govern Espanyol per poder celebrar les consultes.
I…l’Estatut diu això? Que quedi clar!: No ho deia l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el setembre de 2005. Allà hi havia una disposició addicional que establia el traspàs d’aquesta competència (la d’autoritzar referèndums) a favor de la Generalitat. Una disposició addicional que va ser convenientment ribotada pel acòlits del Sr.Guerra amb el vist-i-plau, amb folre i manilles, de CiU. Aquí hauríem de recordar la foto del Sr. José Luis Rodríguez donant la mà a un complaent i satisfet Artur Mas.
El mateix Artur Mas que ara clama al cel perquè aquesta Llei de Consultes és poc ambiciosa. Home! Com voleu que no hi hagi desafecte!
Que la Llei és justeta? Potser sí, però és una llei que millora la qualitat democràtica, que dóna la veu directament al poble i és, per damunt de tot, una Llei possible, una Llei que ningú abans (repeteixo: NINGÚ ABANS) havia gosat posar damunt la taula.
I que ningú s’equivoqui, amb totes les limitacions i mancances d’aquesta Llei, el Parlament podrà convocar a consulta a tot el poble de Catalunya sobre allò que consideri adient. Al Govern Espanyol li correspondrà aprovar o denegar la consulta, però no ho podrà argumentar amb motius legals, com va fer amb el Pla Ibarretxe, sinó que haurà d’argüir motius polítics i evidenciar obertament davant de tot el món un xoc de legitimitats i mostrar la impudícia de les seves mancances democràtiques.
Encara que només fos per això (que no ho és), ja hauria valgut la pena votar a favor d’aquesta Llei. Qui no ho hagi fet, les seves raons tindrà. Uns per convenciment ideològic, ja ho he dit. Els altres, més que probablement, pel tremolor de pols davant la possibilitat d’haver-se de mullar algun dia qui sap si davant d’una pregunta massa incòmoda.
