La primera cosa en què has de pensar quan vas a algun lloc de compromís és com et vestiràs. M’emprovo la meva antiga samarreta del “catigat”, que vaig comprar en alguna paradeta fa anys i observo que em ve dues talles petites, mínim… Sembla que m’he engreixat una mica, darrerament… Lamentant-ho molt, m’hauré de vestir de persona normal. Afortunadament, tothom sap que les aparences enganyen.
La segona cosa en què has de pensar, sobretot quan es tracta d’una manifestació unitària com aquesta, és a quin grupuscle afí a les teves preferències et posaràs. Tal com està el panorama polític català independentista (amb més base social que mai, però tant dispers com sempre), la veritat és que no ho tinc clar. Però així que arribo al Passeig de Gràcia quedo abduït per la multitud, indiferent als meus dubtes existencials. Si hagués sortit abans de casa potser encara hagués pogut triar, però, ara, quan només falta mitja hora per les sis, l’hora prevista d’inici, ja resulta del tot impossible… Això em passa per no anar amb temps als llocs!
Palplantat durant gairebé dues hores, sense poder-me moure al capdamunt del Passeig de Gràcia, amb texans i 30 graus a l’ombra, un no tant sols es retroba amb les essències del seu país, més enllà de divisions i discrepàncies, sinó que quan per fi la massa avança, el cert és que sols penso en entrar al bar del costat per retrobar-me, ara sí, amb les essències del llúpol.
Reconfortat després de mitja hora de cua per pixar, surto d’aquell bar ple de patriotes i de guiris. Amb una cervesa fresqueta a la panxeta tot es veu de forma molt més relaxadeta. Veig que la gent continua amb els “In-Inde-Independència!” i altres coses boniques i de bon escoltar, mentre va fent via amb precària fluïdesa. És llavors quan a la llunyania, albiro una bandera de la Lliga Anticolonial, la bandera del “cat naixent“, que m’atreu com un imant irresistible. Cap allà me n’hi vaig!
Quan finalment els encalço, no sense moltes dificultats, saludo a dos “Cat Power Boys” sobreexplotats, acompanyats d’en Rot Stewart (refugiat darrera unes ulleres de sol i amb poques ganes de pencar), porten a més de la bandera catiana, tres pancartes “CAT POWER: Combat el colonialisme! ARA!”, “Prou de catalanòfobia!” i “Spain Is Pain” i van abillats d’una forma inequívocament lligaire que només puc que envejar. Sobretot, pels pantalons curts… Els hi explico que vaig conèixer en Dr. Cat un cop ja fa molts anys, al Casino de Barcelona, i que des de llavors sóc un gran admirador seu, doncs em va portar sort i aquella nit em vaig fer d’or jugant, com ell, a negres i imparells. (No els hi explico que al cap de poc em vaig arruïnar jugant a vermells i parells, perquè trobo que no cal.)
Minuts després, ja em trobo duent la pancarta “Prou de catalanofòbia”, al seu costat. A mi m’agradava més la de “Spain Is Pain” però no he pogut triar. No havia dut mai cap pancarta i no és tan senzill com sembla. Els lligaires m’avisen que la duc a l’inrevès. Jo que me la miro, veig que va perfectament del dret, amb les lletres endavant. Llavors m’expliquen que la teoria d’en Dr. Cat és que les pancartes s’han de dur a l’inrevès, perquè la gent del darrera les pugui llegir. Si van del dret no les llegeix ningú. Veig que això de dur pancartes també té els seus secrets, i els de la Lliga, amb experiència, se les saben totes…
Un dels lligaires fa un recés per anar a comprar unes begudes, fet que en Rot aprofita per guipar una mossa molt independentista i, val a dir, que molt maca, que desplega una preciosa coreografia onejant una senyera des del balcó de casa seva. Aleshores aprofito per pispar la pancarta “Spain Is Pain”. Des que l’he vista he sabut que estàvem fets l’un per l’altre i, finalment, ja és tota meva. La portaré amb orgull fins al final. Ben aviat, molts catalans amb ànima de guiri em fan fotografies a mi i a la pancarta. Triomfem molt… Si acabo sortint a Tele-Madrid o a Intereconomia com a exemple del típico catalán separatista lleno de odio irracional hacia la madre patria común e indivisible de todos los espanoles, em sentiré un independentista realitzat.
Cap al final, gairebé a les deu, començo a amenaçar de fer-me espanyol si no puc anar a sopar aviat. Els dos lligaires m’utilitzen molt amablement de fotògraf oficial per testimoniar el pas dels deixebles d’en Cat per aquella històrica manifestació. També em diuen que per més generós agraïment a la meva espontània col·laboració amb ells durant la marxa, podria fer-ne jo mateix una crònica. Fàcil, només ha de quedar que ha estat un èxit rotund de participació i que a gairebé ningú no li preocupava gaire l’estatutet retalladet per l’imperiet, sinó que gairebé tothom ja està per la feina de descolonitzar-nos definitivament i construir un estat independent amb tots els “ets” i “uts”. Bé, sense un “ut”, el que ja no caldrà… Em pregunto quina altra cosa es pensaven que podria dir… És que m’han pres per ximple o per polític?
Òscar Xofat (també em podeu dir 10J a partir d’ara), per a tots vostès, des del sofà de casa meva.
