Versió en català (English version, below)
Observeu amb atenció aquest retrat d’en Julian Assange. Hi podreu copsar una mirada interior, reflexiva, un rostre darrere un vidre. Un home que medita, en acció en la part de darrere una finestra. Els cabells blancs delaten el temps –no l’edat–, hi ha tota una elegància silenciosa, quasi ritual, en aquest esguard que mira cap a un punt enfora del quadre de la fotografia. Assange pensa, pensa alguna cosa, el lleu somrís a la comissura dels llavis ho evidència i en el misteri del retrat –ben probablement es tracta d’una foto feta amb un teleobjectiu– una aura de bellesa il·lumina aquest instant: és allò que té la fotografia a l’hora de fixar un fragment de vida que, en realitat, va molt més enllà de la imatge en si. Bellesa fugaç, evanescent, eterna. Una imatge que evoca més que mostra. Aquest és el geni de la fotografia. L’art del temps, en què el temps és un intangible que gairebé es pot tocar.
També, és clar, hi ha tot el dolor. I l’exili –la imatge és de l’ambaixada de l’Equador a Londres. I la presó. La llibertat truncada. ¿Qui té la capacitat d’imaginar el dolor dels altres? Qui, pot sentir-lo amb la pell? –Susan Sontag, en l’assaig intitulat, precisament, Davant el dolor dels altres, medita sobre el paper de la fotografia com a agent que desvetlla en nosaltres la consciència del dolor aliè. Es fa difícil imaginar el sofriment encarnat en un ésser, en un home que feu allò que creia just –i atenció– que era just i pertinent per a l’interès del públic general. I nogensmenys, tant de dolor es fa impossible de pensar. Aleshores, la bellesa de la fotografia –els clarobscurs que hi ha al darrere– s’esvaeix, esdevé un problema que convé resoldre. La pregunta és, com el sistema de justícia ha permès aquesta situació, recalquem-ho, tràgica és dir poc? I com pot ser que la nostra societat –la premsa inclosa– ho hagi acceptat amb tan poca oposició?
Jo mateix soc periodista, fotògraf i activista en drets humans. I personalment crec que tenim l’obligació de respondre a la pregunta. Perquè no podem convertir l’ésser de la imatge –un ésser amb un cor–, tot el misteri de l’home i la seva existència en el món, no podem convertir l’ànima d’un home en un objecte de revenja. Cosificar-la i torturar-la fins a uns extrems inconcebibles. L’instant il·luminat d’aquest retrat, a la vegada fugaç i atemporal, ens convida a pensar en tot això. Perquè la justícia no pot ser pas allò que la fiscalia dicta segons la seva inventiva –com hauria fet el nefast Quentin Fouquier de Tinville, el paladí del terror revolucionari durant la Revolució Francesa, seves són les paraules: “Doneu-me una frase, tant se val de qui, que jo ja m’encarregaré d’empresonar-lo.” Deixem-ho clar: la justícia són els fets i no la seva interpretació política. I aquest assumpte és tan especialment greu que cal resoldre’l pel futur de la democràcia com a sistema de govern. Si no ho fem, no tindrem futur, és la llibertat d’en Julian i és també la nostra llibertat.
Ben cert és que poc del que he dit té relació directa amb aquesta fotografia. O potser sí, al capdavall, tota imatge té un context, un rerefons, apunta en una direcció. I com bé diria Susan Sontag, la instantània ens ha de fer reflexionar més enllà de la mera simpatia cap al personatge. I que nosaltres, potser, hi tenim alguna cosa a veure en tot aquest afer –la qual cosa és prou inquietant. Observeu amb atenció el retrat d’en Julian. I si és que el seu esguard commou el vostre cor, i si el seu somrís us desvetlla la consciència, llavors feu del vostre obrar un acte de justícia. Que la seva llibertat sigui una llum que ens guiï en el camí.
ENGLISH VERSION
Look very carefully this Julian Assange’s portrait. You will be able to catch an inner, reflective look, a face behind a glass. One man meditating, in action behind a window. The white hair betrays time –but not age–, there is a whole silent elegance, almost a ritual, in this gaze that looks towards a point outside the frame of the photography. Assange thinks, thinks something, the slight smile at the corner of his lips betrays him, and in the mystery of the portrait –most likely it is a photo taken with a telephoto lens –an aura of beauty illuminates this moment: it is what photography has when is fixed a fragment of life that, in fact, goes far beyond the image itself. Fleeting, evanescent, an eternal beauty. An image that evokes more than no it shows. This is the real soul of photography. The art of time, where time is an intangible that can almost be touched.
Also, of course, there’s all the pain. And exile – the image is of the Ecuadorian embassy in London. And the prison. The truncated freedom. Who has the ability to imagine the pain of others? Who, can feel it deep with the skin? –Susan Sontag, in the essay titled, precisely, Regarding The Torture Of Others, meditates about the role of photography like an agent that makes us aware of the other’s people pain; it becomes hard to imagine the suffering embodied in a being, in a man who did what he believed to be the right thing –and attention– that was just and pertinent to the interest of the general public. And yet, so much pain it becomes really impossible to think. Then, the beauty of the photography –the chiaroscuro behind it– fades away turned into a problem that needs to be solved. The question is, how the justice system has allowed this situation, let me emphasize, tragic to say the least? How is it possible that our society –including the press– has accepted it with so little opposition for such a long period of time?
I am a journalist, photographer and human rights activist myself. And personally, I think we have an obligation to answer the question. Because we cannot turn the being of the image –a being with a heart–, the whole mystery of man and his existence in the world, we cannot turn the soul of a man into an object of revenge. To objectify him and torture to unimaginable extremes. The enlightened moment of this portrait, both fleeting and timeless, invites us to think about all this. Because justice can’t be what the prosecution dictates according to his inventiveness –as did the nefarious Antoine Quentin Fouquier de Tinville, the champion of revolutionary terror during the French Revolution, his words still resonate: “Give me few words, doesn’t matter from whom, I will take good care of imprisoning him.” Let it be clear: justice is the facts and not their political interpretation. And this matter is so particularly serious that it needs to be resolved for the future of democracy like a system of government. If we don’t do it we won’t have a future, it’s Julian’s freedom as it’s our freedom too.
It is true that little of what I have said is directly related to this photograph. Or maybe it does, after all, every image has a context, a background, points in a direction. And as Susan Sontag would say, the picture should make us think beyond mere sympathy for the character. And that, perhaps, we might have something to do with the whole affair –a matter which is disturbing enough. Once more look carefully at Julian’s portrait. And if his gaze moves your heart, and if his smile awakens your conscience, make your deed an act of justice. May his freedom be the light that guides our way.
