4rt dia després de l'Armagedón. Salutacions des del tercer món.
Visc a 20 minuts de la moderna i rica Girona. No en un poblet rural de l'alta muntanya, perdut després de centenars de curves, sinó a la plana del Gironès, voltat de polígons industrials, grans centres comercials, trens, autopistes, segones residències. Doncs bé, aquí, en plena civilització, hi ha famílies que, aquests darrers quatre dies, s'han vist obligades a fondre neu per a fer el sopar. Gent que, avui, dijous 11 de març, encara ha de cuinar a la llar de foc i passar el vespre amb la claror de les espelmes. Hem estat tres dies sense llum, aigua, televisió, calefacció, Internet, caixers automàtics, telefonia fixa, ni telefonia mòbil. A casa, els únics aparells que ens recorden que som Homo Sapiens és un càmping-gas, un transistor a piles, un iPhone (“sin servicio”) i una GameBoy que recarreguem en el cotxe. La resta d'electrodomèstics esdevenen aparells inútils. Tanmateix, em considero un privilegiat, perquè tenim cuina de gas, per comptes d'una vitroceràmica elèctrica, i això ens ha permès menjar de forma més o menys normal.
Ahir, a algun cap brillant se li va ocórrer que, amb un grup electrògen, la centraleta telefònica de Flaçà podria tornar a funcionar. Felicitats per la seva rapidesa mental! Si els supermercats o les benzineres tenen sempre a punt grups electrògens, per què no els tenen també els repetidors i centraletes de telefonia? Però, en el poble del costat, Sant Joan de Mollet, a només 1km. de distància, seguim sense cobertura telefònica de cap mena. Seguim sense electricitat i sense calefacció en plena onada de fred. Fa quatre dies que no podem dutxar-nos amb aigua calenta (els darrers dos dies, ni tan sols amb aigua freda. Ens hem rentat amb aigua embotellada). Hi ha dotzenes de cotxes colgats per un munt de neu convertida en duríssim gel. I, paradoxalment, les neveres (plenes d'aliments en el millor dels casos) han deixat de conservar la fred. Al poble, més d'un ha fet servir el gel del carrer per a allargar la vida dels aliments.
El soroll de les pales treient gel de les voreres és constant des de dilluns. Són els propis veïns qui ho fan, vist que ningú més vindrà a ajudar-los. Jo no volia trencar-me l'esquena i, fa una estona, he anat a comprar uns sacs de sal per a desfer el gel del meu carrer. Jo -un ciutadà qualsevol que paga religiosament impostos i factures- haig de gastar el meu temps i els meus diners en netejar el carrer… Però segueixo considerant-me privilegiat: altres no poden sortir de casa amb el vehicle per quart dia consecutiu perquè els ho impedeix les branques i arbres trencats de la carretera que sembla que ningú vol treure.
La tempesta va ser una situació excepcional? En qualsevol cas, no era una situació improbable. No ha estat un terratrèmol, ni una erupció volcànica, que col·lapsarien el país sense remei. No, només ha estat un temporal de neu d'unes poques hores de durada que pot repetir-se en qualsevol moment. I és precisament per a aquestes situacions suposadament excepcionals, que tenim i paguem ministres, consellers, directors i secretaris generals, Protecció Civil, policies, bombers, soldats… Pensàvem, doncs, infeliços de nosaltres, que teniem un exèrcit de persones planificant com resoldre situacions com aquesta. I resulta que no. Caldrà recordar-ho la propera vegada que nevi, que arribi una onada de fred, que hi hagi un incendi, que vingui una ventada, que la mar s'arrissi, que caigui una gota freda o que una calamarçada rebenti els teulats… N'hi ha tantes, de situacions excepcionals… I són sempre tan excepcionals, les situacions… No podem donar la culpa sempre als mateixos. Pobrets.
Bé, doncs, definit l'adjectiu, seria tot un detall que algú admetés que l'excepcionalitat de debò la tenim ara, amb milers de persones vivint com en plena postguerra, amb empreses tancades, cues per a comprar el pa i excursions per a trobar generadors elèctrics, sacs de sal o cafeteres com les d'abans. Que algú admetés que l'excepcionalitat és que un autònom com jo no pugui treballar durant tres dies. Que milers d'autònoms tinguem l'empresa tancada perquè un cable elèctric, que paguem puntualment cada mes, ai las! s'hagi trencat.
No intentin tampoc aprofitar l'avinentesa per a vendre'ns la moto de la MAT. Ni la MAT, ni dues-centes MATs, senyor President, no arreglarien les apagades elèctriques, doncs aquest no és un projecte de distribució de baixa tensió (el que consumeixen els domicilis), sinó una infraestructura de transport d'electricitat de França cap a Espanya. Els pobles que travessaria la MAT no en sortirien directament beneficiats: no podrien “punxar” la línia i ves tirant, que ens surt de franc, perquè en el projecte tècnic no hi consta la instal.lació d'estacions transformadores alta > baixa tensió a cada municipi. Aquests pobles veurien passar la MAT amb la mateixa resignació que molts veuran passar el TGV pel costat de casa, però que tindran l'andana a molts quilòmetres de distància. A aquests pobles, no els cal infraestructures faraòniques, ni un TGV, ni una MAT, sinó un bon transport públic de rodalies i una bona xarxa de distribució de baixa tensió. Els cal disposar -no ara, sinó sempre- de grups electrògens, de reserves de sal, de maquinària diversa, de vehicles especials, de brigades d'operaris, de policia de proximitat… Això sí, Sr. President, ajudaria els pobles petits a resoldre emergències, i no una línia d'alta tensió.
Acabem de comprovar que tot el nostre sistema de vida depèn de la resistència d'un únic cable. Un de sol! Mai millor dit allò de que estem penjant d'un fil (…de coure). O, si em deixeu expressar-ho amb més mala llet, ja que avui m'en sobra: tenim un país de cartró-pedra. Un escenari de fireta construit, no per en Saura, ni pel tripartit, sino per tots i cadascun dels politics que han passat per la Generalitat i per la Moncloa des de l'any 79 -incloent els que tant criden ara- i han permès que l'empresa privada gestionés amb ineptitud i deixadesa serveis bàsics com l'electricitat i la telefonia. D'això, culpo als polítics, i no de la intensitat de la neu o de la gestió més o menys encertada que hagin fet dels problemes posteriors.
Va, d'acord, rectifico. No vull caure en la demagògia fàcil: no tots els polítics deuen tenir la culpa. Jo mateix he tingut un (breu) càrrec polític i no em considero culpable del que ha passat. Però acceptem que, durant els darrers 30 anys, no hem exigit degudament a les empreses concessionàries (que ve de “concessió”, o sigui, que comercialitzen amb allò que no és seu) que renovés les torres d'alta tensió i modernitzés la xarxa de distribució de baixa tensió. Les torres que han caigut van ser instal.lades durant la dictadura, fa quasi mig segle!! Això sí, que és excepcional. Com volen que no caiguin? No s'han trencat pel pes del gel, sinó per velles!
Un video de Jordi Alcalà, per acabar amb un xic de bon gust de boca.
