El 47% de vots independentistes expressats en poc temps no són prou, pot ser és veritat, però estic segur que cap percentatge a favor d’apostar decididament, i a tots els efectes, per seguir el camí cap a una independència seria suficient perquè fos reconegut i acceptat per l’Estat.
Per tant, dues majories parlamentàries absolutes consecutives, i el que creu, vol i vota més de dos milions d’electors catalans sembla una quimera inabastable, si més no, per les vies democràtiques i normals, que son les nostres.
I tampoc crec que haguem d’auto-inculpar-nos pensant que potser s’ha pretès fer l’atac final sense tenir les forces acumulades necessàries.
Davant del que l’Estat, del que depenem, deixa ben clar cada dia i que les manifestacions i reivindicacions, cíviques i pacífiques, per molt massives que siguin no li fa ni pessigolles, cal obrir el punt de mira i, mal que pesi i a contracor de molts catalans, cercar alguna sortida, el mes digna possible que, si més no, preservi la sobirania. Tot i sent conscients de que la sobirania dintre de l’estructura autonòmica d’aquest Estat arriba on arriba.
I en podem estar segurs de que a partir de la implantació de l’art.155 l’Estat actual, i molt pitjor el que apunta, sempre veurà tenir una excusa per mantenir, d’una manera o d’altra, els seus històrics instints controladors de Catalunya, amb efectes tant devastadors en tots els seus aspectes.
Davant del que ensenya que pot fer aquest Estat per tal de mantenir el que creu que es el més intocable, inqüestionable i defensable per damunt de tot i primer que res, s’ha de tenir clar que no es pot esperar cap mena de diàleg o pacte, i si imposició, repressió, venjança, humiliació.
Tampoc fa tenir masses esperances la difícil cohesió, per les seves particularitats, en la part nacional catalana, sobretot si ho comparem amb la simple que resulta per l’altre part, sense que això vulgui representar debilitat d’una o fortalesa de l’altre.
Trist, molt trist, però la dignitat, la raó, la legitimació, els anhels, possiblement tinguin que quedar en un segon pla en un moment en què el més urgent pot ser recuperar les institucions per a poder fer, dintre del què i com es pugui, la nostra vida.
No és renúncia, ni desànim, ni submissió, encara que mirat fredament ho sembli.
