Té cura l’esquzofrènia col·lectiva?

Boadella, per a molts, especialment pels empordanesos. És sobretot un referència hidrogràfica, que sovint Tomàs Molina fa servir al TN per alertar-nos de l’estat dels embassaments. A d’altres els recorda un director de teatre d’evolució erràtica i capacitat de provocació en declivi.
 
Doncs bé, Albert Boadella és l’autor d’una d’aquelles afirmacions que a hom li provoquen còctels d’emocions. Ja fa molts anys en una entrevista, crec que era un mitjà espanyol. Li varen preguntar sobre el “fet diferencial”. A la qual cosa el nostre “bufó més nostrat”, contestà que “l’únic fet diferencial dels catalans era l’esquizofrènia”.
En aquell moment vaig pensar que malgrat trobés enginyosa la frase, a aquests tipus de personatges no calia riure-li les gràcies. Que ja els hi reia l’enemic.
 
Però haig de reconèixer que la sentència, m’ha quedat gravada a l’occipital. Al mateix nivell, que “tot això qui ho paga” d’en Pla o en l’esfera èpica, el “tornarem a vèncer d’en Companys”. Perquè sovint penso que tot i que no ens faci gràcia, cal reconèixer-li al nostre “joglar exiliat”, que té bona part de raó.
 
El proper 20 de novembre, aquest país en el qual el 75% dels seus ciutadans afirmen estar d’acord que les seves institucions recaptin tots els impostos. Escollirà pel cap baix 27 parlamentaris, es a dir la majoria, perquè el representin al Congreso de los Diputados. Que ja han dit alt i clar, que han treballat i seguiran treballant, perquè això que vol un majoria de ciutadans, no passi.
 
El proper 20 de novembre, en aquest país on diuen les enquestes que més del 65% dels seus habitants voldrien, en diferents nivells i intensitats, més autogovern i poder polític per a les seves institucions. Escollirà pel cap baix uns 27 parlamentaris, es a dir la majoria, perquè el representin al Congreso de los Diputados. Que ja han dit alt i clar, que han treballat i seguiran treballant, perquè això que vol un majoria de ciutadans, no passi.
 
El proper 20 de novembre, en aquest país, on tothom o una majoria és conscient que sense l’espoli fiscal segurament no caldria un reajustament del dels pressupostos públics, altrament anomenat retallades. Tindrem molt sectors i agents socials, com els sindicats, protestant per les retallades aprofitant el context electoral. Sense que cap d’ells malauradament es pronunciï amb veu alta i clara, cap consigna contra la rapinya fiscal espanyola.
 
El proper 20 de novembre, una part NO menyspreable dels catalans que militen en l’independentisme o s’identifiquen amb aquest univers polític de manera preferent, i es sacrifiquen per la llibertat del seu país. Invertint hores, diners, energies i il.lusions. No aniran a votar, o inclús animaran a no fer-ho, pensant o argumentant, ja sigui per convenciment o per estètica,que la invisibilitat en aquestes eleccions de les expressions polítiques independentistes, és intranscendent o àdhuc és positiu.
 
Es evident que això tan sols és un petit tast, una petita mostra, de la simptomatologia múltiple. Que presenta el nostre pacient. Els científics discuteixen si la patologia és de caràcter congènit o adquirit. D’altres treuen ferro a la simptomatologia argumentant que el pacient respon i és comporta en cada cas i situació de manera diferent, en funció d’una lògica adaptativa.
 
La qüestió important en tot cas, es que deixem de parlar del símptomes i ens centrem en la diagnosi exacta i el tractament de la malaltia. Si és adquirida, doncs tractament de xoc, i si és congènita, tot i ser un pèl més pelut. Doncs teràpia pal.liativa i acompanyament psicològic que ens pugi l’auto-confiança.
 
 En aquest país nostre, és un esport nacional parlar només de causes, de les conseqüències, orígens i diagnosis quan se’ns interpel·la per solucionar un problema o afrontar un repte i detallar i concretar-ne el com i el quan.
 
El cas de la crisi és paradigmàtic. Tots sabem que aquesta, segurament té els seus responsables, els seus culpables i que els justos paguem com a pecadors. Però invertir totes les energies col.lectives i repetir com un mantra, el que ha passat, el que ens passa, el que ens pot passar i qui n’és el culpable, quan tens una via d’aigua que t’enfonsa el vaixell. Es com pensar que pel fet de castigar el culpable la via d’aigua s’aturarà soleta. Coi¡  ara tan se val qui ha estat el culpable. Primer tapem la fuita, i després, això sí, fotem per la borda el paio que ens va fer l’esvoranc a la sala de màquines, perquè sabem que hi tornarà. I això tard o d’hora també ho haurem d’aplicar en les relacions amb els nostres veïns, Cinca enllà.