“En aquells dies emboirats, Robert Neville no podia saber quan es posava el sol, i a vegades ells ja eren al carrer abans que ell tornés a la fortalesa”.
A l’apreciat llibre del professor Josep Maria Català, Elogi de la paranoia (Premi Assaig Ciutat d’Iruña de la Kutxa Fundacioa 1997), hi ha un fragment dedicat al mecanisme de la doble visió contemporània, aquell, diu el text, que Salvador Dalí adjudicà a la paranoia. Es tracta d’una reflexió sobre el mític llibre de Richard Matheson “I am Legend”.
“Robert Neville es un supervivent, l’únic de la ciutat, de la guerra nuclear. Sobre la terra no han quedat més que ell i una societat de monstres vampírics que han mutat. A la nit els vampirs surten dels seus refugis i una i una altra vegada, assetgen la casa on s’ha refugiat Neville, lloc que amb el temps s’ha convertit en una fortalesa.
De dia, quan regna la llum del sol, excepte en aquests ominosos dies ennuvolats, Neville surt del seu amagatall per buscar els caus dels vampirs i destruir-los. El professor Català explica que en la mateixa època que va ser escrit el llibre, l’any 1954, la productora londinenca Hammer films va llençar el seu espectacular revival de Dràcula, i per tant els lectors estan al corrent de quins són els mètodes per liquidar aquesta plaga. Però en aquest cas, Neville no està lluitant contra un sol vampir, sinó amb milers de vampirs i vampires i per tant ha de tractar d’aniquilar-ne quants més millor. Nosaltres, diu Català, els lectors, estem de part seva i sentim com a nostra l’amenaça.
La novel·la fins aquest punt constitueix un exemple de paranoia “positiva”: el personatge principal està sent realment amenaçat, mentre que la narració expressa un sentiment social d’amenaça que ens dona la mesura de la veritable paranoia.
Els vampirs aconsegueixen finalment assaltar la fortalesa de Neville, però per comptes d’aniquilar-lo, l’engarjolen. Des de la seva cel·la, Neville contempla l’indignat tumult que s’organitza al voltant de la presó i s’adona, per primer cop, de la seva situació:
” I va comprendre, també, l’expressió d’aquells rostres: angoixa, por, terror. Tenien por, sí. Era per a ells un monstre terrible i desconegut, una malignitat més espantosa encara que la plaga. Un espectre invisible que havia deixat com a prova de la seva existència els cadàvers desagnats dels seus éssers estimats.”
En un món de vampirs, l’ésser humà no pot defensar cap patent de normalitat. De sobte ens adonem – dedueix Josep Maria Català– que la nostra condició contemporània és monstruosa. Per això l’assassí és un ésser del passat del que contemplem les seves darreres cuades”.
