Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

Sí, aquesta és la visió de massa espanyols

            Com que l’article anterior ha interessat molta gent, i, fins i tot, alguna persona m’ha titllat d’exagerat, he decidit contestar la pregunta del títol que té l’article precedent, demostrant […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 07/07/2010

            Com que l’article anterior ha interessat molta gent, i, fins i tot, alguna persona m’ha titllat d’exagerat, he decidit contestar la pregunta del títol que té l’article precedent, demostrant el perquè de la meva afirmació rotunda. Sé que són molts els espanyols que pensen així, no sé quants són, ni m’interessa, però sé que són massa, mentre ens vulguin mantenir subordinats a ells, fet que des d’aquí n’hi ha que accepten. Mentre ens posam a discutir si la senyera o la pancarta, molts espanyols s’esbutzen de riure, sí, els surt la butza per la boca de veure que som tan ximplets.

            Si el periodista Antonio Burgos no era una persona massa rellevant, aquesta vegada m’ajudarà a argumentar un factòtum de les lletres espanyoles, periodista i novel•lista, membre de la Reial Acadèmia Espanyola, on ocupa la cadira T, ha fet feina a la ràdio, a la televisió i en fa als diaris i revistes. De part de la seva obra ja s’han fet dues pel•lícules i és una persona que a l’hora de parlar o escriure no es mossega la llengua i té molts de lectors i seguidors, es tracta d’Arturo Pérez-Reverte. Doncs, aquesta persona diumenge passat, escrivia al Semanal d’ABC un article que titulava “Idiomas, exilios y cócteles molotov”, del qual n’extrauré uns quants fragments que demostren, ja que aquest és un bon creador d’opinió, la visió dels espanyols. Aquí teniu el primer: ”España fue, durante siglos, muchas cosas buenas y malas. Hoy es algo parecido a intentar introducir una especie de barra o varilla por una serie de piezas hechas con agujeros desiguales: cada uno de diámetro diferente, hechos de materiales distintos y situados en diferentes posiciones. No hay pulso que enhebre el invento, ni posibilidad de que nadie alinee aquello y funcione la maquinaria.” Tantes voltes i recursos de bon o mal escriptor per començar a dir-nos que odia l’Espanya de les autonomies, que són desiguals i que rompen, allò que ha repetit 8 vegades el TC, la indissoluble unitat d’Espanya. Tot això per mor de les autonomies rebels com és per exemple, Catalunya. Perquè indirectament, com sempre, pretén atacar Catalunya.

            Continua dient que si no pensàs que els seus articles serveixen per poder canviar l’estat de la qüestió, no escriuria i es refereix a la joventut espanyola, de la qual espera que puguin retornar el seu país a l’Espanya única i diu el següent: “Por eso ulcera el alma verlos maltratados por estas diecisiete Españas injustificadas, egoístas y ladronas, donde las ratas y los chacales depredan a su aire, envidiándose y odiándose a partes iguales, desmontando cuanto hace posible el respeto y la convivencia.” Ja ha sortit del forat on s’havia amagat, ja ha abandonat la metàfora i ha explicat que realment es referia a l’Espanya de les autonomies, que no consent. Confessa que treballa per retornar a Espanya la idea de la unitat sense varietat, és a dir, l’Espanya uniforme. Pensa que si hi ha autonomies, abunden les rates i els xacals que ataquen a traïció i tot ho fan malbé. Aquesta és la idea que vol inculcar als seus lectors, que són bastants. Fins ara, ataca el model autonòmic espanyol, sense distinció, però se’l veu venir de lluny, per molt que dissimuli i tengui mestria a l’hora d’escriure.

            Per tant, continua vomitant contra tots els responsables polítics que han acceptat aquesta Espanya desvertebrada, fins que sense adonar-se arriba al bessó de la qüestió, la seva vertadera preocupació com a bon acadèmic d’una llengua dominant. És quan manifesta: “El mayor homenaje a nuestra imbecilidad nacional tuvo lugar en el Senado hace unas semanas, el primer día que allí se utilizaron las diversas lenguas oficiales con traducción simultánea y pinganillo. Ésa es la España que los días de cabreo extremo, cuando aconsejo, como mi abuelo, tener idiomas y una maleta por si hay que largarse, quisiera ahorrar a los jóvenes más lúcidos: un andaluz medio analfabeto, presidente autonómico, hablaba con torpeza en catalán mientras otro andaluz casi tan analfabeto como él, vicepresidente tercero del Gobierno, escuchaba mediante un auricular la disparatada traducción a una lengua, el castellano, que ambos conocían, -decir dominaban es excesivo- casi perfectamente. Y mientras, en sus bancos, encantados de estar allí, los cómplices de esos sujetos aplaudían.” Aquesta persona es una de les principals responsables de la creació d’opinió contra Catalunya, la seva cultura i la seva llengua. Aquesta és la persona que ataca directament el president Montilla per haver parlat en català al Senat, i també als que ho han consentit. Mentre això passa aquí es discuteix si senyera o si pancarta. El que es necessita es posar en pràctica el que es diu a la pancarta per defensar la senyera i la nació que representa.