Tres setmanes després que comencés el darrer episodi de l’etern conflicte del Pròxim Orient, crec que és un bon moment per fer algunes reflexions. Especialment quan tot indica que una treva que aturi les hostilitats per ambdues parts és cada cop més propera. Tant de bo no sigui un miratge.
Han estat dies de ràbia i indignació en veure com s’atacava la població civil, les escoles i els vehicles de Nacions Unides i es posava en perill la vida dels treballadors sanitaris i dels actors humanitaris.
Tot i ser aquest el primer Govern que iniciava relacions directes amb l’Autoritat Nacional Palestina el 2004 en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament, i malgrat la tasca realitzada des de la Generalitat, coordinant la resposta humanitària per part del Comitè Català d’Ajuda Humanitària i d’Emergència, hem estat fortament criticats per la comunitat Palestina a Catalunya. Així hem vist com dos departaments de la Generalitat eren objecte d’un manifest promogut per algunes organitzacions on, en un principi es denunciava uns suposats convenis del Govern de la Generalitat amb Israel, i que ara demana que es suspenguin les relacions comercials i institucionals de la Generalitat amb Israel. Una denuncia que equiparava la venda d’armes de l’Estat espanyol a Israel amb el manteniment de relacions de la Generalitat de Catalunya amb Israel. Un manifest que ha estat subscrit per ICV-EUiA, soci de Govern i un dels principals atiadors de la polèmica. De res ha servit que la Generalitat de Catalunya fes arribar als promotors del manifest que no existeix cap conveni oficial o que el Departament d’Innovació, Universitat i Empresa fes un comunicat en aquest mateix sentit. Algú ha cregut que era un bon moment per atacar Esquerra al Govern.
Per sort, el Consell Català de Foment de la Pau de la Generalitat de Catalunya aprovava per un ampli consens una altra declaració que rebutjava l’actuació del govern d’Israel i de Hammàs, mostrava la solidaritat amb el patiment de la població civil de Gaza i d’Israel i donava el suport a aquelles persones que a les dues bandes clamen per una pau justa, manifestant-se per la fi del setge, dels atacs militars i a favor de la renovació de la treva. La declaració del Consell Català de Foment de la Pau demanava que la comunitat internacional fes els màxims esforços per aconseguir un alto el foc permanent, l’atenció humanitària urgent a la població de Gaza, el diàleg entre tots els actors implicats i la represa del procés de pau. Finalment, la declaració instava al govern de l’Estat espanyol i a la Generalitat de Catalunya a utilitzar les vies de pressió polítiques necessàries per contribuir a la consecució d’aquests objectius, i que el govern de l’Estat aturés el comerç d’armes amb Israel.
Després vindria la massiva manifestació de dissabte 10 de gener a Barcelona, demanant la fi de la massacre a Gaza. Una manifestació a la que Esquerra s’hi va sumar amb el seu propi lema “per la pau i la llibertat a Palestina”. Una manifestació que fou un èxit de convocatòria però que es va veure envoltada d’una forta polèmica per l’aparició d’un encaputxat brandant una reproducció d’una arma. Un fet aïllat que sumat d’altres fets aïllats com a l’aparició de símbols, pamflets, crits i expressions violentes, la crema d’alguna bandera d’Israel i proclames antisemites, varen enterbolir una mobilització ciutadana com les que no es recordaven. Unes expressions que en cap cas es poden tolerar, banalitzar o minimitzar i que no representen el sentiment de la majoria.
Aquests dies també hem vist com s’encetava un encès debat mediàtic sobre qui era el responsable de l’actual situació a Gaza, un debat poc acurat on els diferents interlocutors es situaven en extrems irreconciliables enlloc d’aportar anàlisis raonades del conflicte que s’està vivint a Gaza. Un debat que ha portat a justificar els bombardeigs d’Israel com un acte de legítima defensa i el llançament de projectils per part de Hammàs com un acte de resistència. Un debat que ha portat a senyalar i perseguir determinats opinadors fins a límits desconeguts a casa nostra.
Però justificar els bombardeigs no contribueix a trobar solucions al conflicte, sinó que n’agreuja les causes. Israel i Hammàs han d’aturar les accions militars contra la població civil i han de respectar l’espai humanitari.
Personalment, estic en contra d’aquest esquema binari de bons i dolents en el que alguns es senten més còmodes i protegits en aquest debat. Durant els darrers dies he provat d’argumentar en funció del meu propi criteri i del coneixement directe que tinc de les conseqüències del conflicte entre la població civil. Però he hagut de fer massa esforços en un sentit o en l’altre quan ha hagut de denunciar la vulneració del dret internacional humanitari per part d’Israel o les atrocitats que ha perpetrat Hammàs i Hezbollah durant els darrers anys.
I enmig de tots aquests fets, dijous va passar quelcom d’impensable: el bombardeig de la seu de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA) i un hospital de la Mitja Lluna Roja Palestina. El bombardeig a la seu d’UNRWA va afectar, entre d’altres, un magatzem que contenia aliments i dipòsits de combustibles i un centre de formació situats en el recinte de Nacions Unides on hi havia 700 persones refugiades. L’atac a l’hospital de Shifa de la Mitja Lluna Roja Palestina va provocar l’evacuació dels 500 pacients que estaven a la segona planta, però molts dels equipaments han quedat destrossats. A més, el Barcelona Peace Park de la ciutat de Gaza, finançat per l’Ajuntament de Barcelona ha quedat absolutament destrossat. Segons les darreres dades ja han mort més de 1.000 persones i més de 5.000 estan ferides. A tot això, es calculen uns 100.000 desplaçats interns, dels quals 40.000 estan allotjats en infraestructures de UNRWA sense tenir garantida la seva seguretat.
Tothom sap que les guerres són injustes i que els més febles sempre reben la pitjor part, però posar en perill la vida dels actors humanitaris que assisteixen a les víctimes i que distribueixen la poca ajuda que pot entrar en un immens camp de concentració sotmès al bloqueig com és el cas de Gaza no és ni de lluny el que s’espera que faci un Estat de dret com Israel.
