Reflexió sobre la política catalana

Arran de la celebració de la consulta sobre la independència, tant jo com als meus companys de carrera (de Ciències Polítiques), coincidim en l’augment de la desafecció política per part dels catalans. Deixant de banda la corrupció, a tots ens ha sobtat la gran separació que hi ha entre els ciutadans i els polítics en la percepció sobre quin són els temes que més preocupen als ciutadans.
Deixant de banda quina sigui la postura de cada partit polític, hi ha temes que preocupen a tothom, alguns perquè volen tal cosa, els altres perquè ho volen impedir. Però el debat és present a les universitats, al carrer, fins i tot (de forma maquillada i manipulada) a les televisions. Però, i al Parlament?
M’explico; alguns temes important, que es solen definir com “de país”, tals com les consultes sobre la independència, la nova llei electoral, la llei sobre la nova configuració dels ens locals a Catalunya (la recuperació de les vegueries) i l’estatut d’autonomia no són tractats com a temes “de país”, sinó amb purs interessos partidistes, que de vegades, sento dir-ho així, fan fàstic.
Així doncs, sobre la consulta de la independència de Catalunya, promoguda únicament i exclusiva per part de la societat civil catalana, els partits s’hi van pronunciar, però no de la forma que hom esperava que ho fessin. En comptes de debatre aquest tema al Parlament, Esquerra se la va fer seva (la memòria els falla, i no recordaven que havien votat en contra de la ILP sobre la independència de Catalunya), CIU es va mantenir prudent sobre el tema, i el PSC, ICV, PP, i Ciutadans s’hi van mostrar en contra. Això em sembla perfecte, però perquè no abandonem les declaracions del senyor Montilla, Puigcercòs i altres que van sortir al tall matisant la importància de les consulta i ho discutim al Parlament (que és on se suposa que es tracten els temes polítics de més transcendència de Catalunya).
M’allargaria més, però aleshores aquest escrit ocuparia una extensió molt més gran en tractar casos de partidisme similars a l’esmentat. Tanmateix, un recordatori pels socialistes, que ara fa pocs dies aplaudien les paraules de Montilla en elogiar i comparar a Francesc Macià amb l’orba que el PSC està duent a Catalunya. Diu així:

Pares i fills i la gent tota es llençarà a les armes i sé que fins les mares, embriagades de glòria, duran els fills enardides cap al combat, i tindran encara una tristor delicada pensant en les seves entranyes que no hagin donat més fills per ofrenar-los a Catalunya!*

Francesc Macià