He tingut dies i setmanes millors. Vaig cansat, i suposo que això accentua el meu mal humor.
Em fa molta mandra escriure sobre aquest tema, però tot i no haver participat en aquesta moguda sento que dec una explicació als que m’han escrit, als que m’han trucat, i a tots aquells que en algun moment els he explicat i intentat convèncer del projecte de Reagrupament. Vaja, donar la cara, ara i sempre.
Abans que res que quedi clar que el que ha passat a Reagrupament no m’ha agradat, com suposo que no li ha agradat a ningú, però alhora no tinc cap dubte: per mi el projecte és i continua sent Reagrupament.
Em sap greu que hagin plegat l’Emili, l’Albert, el Francesc i el Jaume. Cert, els vaig demanar que ho fessin perquè pensava que era necessari per salvar el projecte, però em sap greu. La contribució de tots quatre al projecte ha estat fonamental. Té sentit que si hi ha 12 que pensen d’una forma i 4 d’una altra, que continuïn els 16, mantenint la discrepància, però molt greu havia de ser la situació per plantejar “o vosaltres o nosaltres”. I ho era, atenent a les paraules de Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres membres de la Junta, i me’ls crec. S’havia portat la discrepància dins la Junta a un punt de no retorn, no era una qüestió de discrepància sinó de pèrdua de confiança greu, a més d’emergir vicis greus que critiquem dels partits tradicionals, de poders territorials que no duen enlloc. “O nosaltres o vosaltres”, potser no té sentit que pleguin els 12, però encara en té menys que continuïn els 4, com va passar i pretenien inicialment mantenir. Problemes greus avui i letals demà, no solucionar-ho ara implicava hipotecar el nostre futur.
Potser s’hauria d’haver fet d’una altra forma (és fàcil dir-ho, com faig jo, quan no ets protagonista en primera persona), però discrepo dels que diuen que l’origen del problema era l’elecció dels candidats de les llistes al Parlament, entre altres raons perquè no s’ha presentat mai en Junta aquesta proposta, i també perquè l’origen del conflicte ve molt abans de que es comencés a parlar d’aquest tema. Creieu-me, a la Junta hi ha gent crítica, crítica però constructiva: la discrepància no és un problema, entrebancs i discrepància permanent a les línies mestres del projecte, sí. La forma? Millorable. Els partits tradicionals tenen més mà esquerra per solucionar (o amagar o enquistar) aquests problemes: allargant “situacions prenyades”, creant nuclis territorials com a contrapoder, fent dobles discursos dient que tot va bé… és a dir, no solucionant els problemes, patada endavant. Està clar que ni uns ni els altres ho sabem fer bé.
Laporta… Tema recorrent. L’origen del problema? Mirem-ho d’una altra forma: Reagrupament vol impulsar la millor candidatura, i això exigeix buscar els millors actius, dintre i fora. I els millors actius inclou els més capaços i els que tenen més capacitat d’atreure vots. Tot el conflicte ve pel tema Laporta? Dit d’una altra forma, potser part de l’origen és la no acceptació que de vegades s’ha de ser generós i fer un pas enrere pel bé del projecte, com per exemple Jordi Comas, Jaume Fernàndez, Oriol Sallas i molts altres del grup promotor van fer en el seu moment renunciant a presentar-se a la Junta Directiva (sens dubte, haguessin estat escollits) per donar espai a noves persones . Generositat, paraula clau. I per cert, que quedi clar, la qualitat humana, capacitat i preparació de molts reagrupats que únicament volen treballar pel projecte sense aspirar a res és simplement excepcional.
Aquesta crisi ha tret a la llum algunes misèries, calúmnies i qüestions de la vida personal d’alguns afectats. Aquesta és una frontera que no es pot traspassar mai. Per cert, la frontera no es pot traspassar mai en cap sentit, contra ningú, i per això trobo deplorable molts comentaris anònims per Internet atacant a persones de les dues parts i dubtant de la seva honorabilitat (per cert, celebro en aquest sentit la nova política de l’Avui de no permetre comentaris anònims).
La part positiva? Em costa de veure. S’ha parlat molt de Reagrupament, i això ajuda a aconseguir més notorietat, a que ens conegui més gent (gag de Polònia inclòs). Notorietat per un conflicte, suposo que incongruent, però es tracta de buscar la part positiva… I s’ha eliminat d’arrel un potencial problema greu a futur, si el problema existia (i tota l’evidència és que així és) més valia solucionar-ho de forma immediata. I potser alguna cosa més, però el cert és que em costa de trobar el punt positiu, el balanç per mi no ho és.
I ara què? Doncs a seguir treballant. És legítim que tinguis dubtes, tots en tenim. Abans que res, sobretot, no deixis de treballar per la independència i regeneració democràtica, a Reagrupament o a on vulguis. I si pot ser, a Reagrupament, l’única eina que tenim per entrar al Parlament, que és on s’ha de fer el veritable Acte de Sobirania. Amb la màxima exigència, però dins de Reagrupament. Jo ho faré, vaig fer confiança a aquesta Junta i els hi segueixo fent. I si no ho fan bé, doncs a la propera no els voto, i ja està. L’objectiu clau són les properes eleccions, i l’eina és Reagrupament.
Reagrupament té moltes àrees per millorar. La comunicació interna és una òbvia, però n’hi ha més. Què fer? Fes suggerències a les persones de la Junta que coneguis, al teu coordinador territorial, per email a la web de Reagrupament… i participa. El projecte és de tots, i entre tots, amb la dedicació que pot tenir cadascú, l’hem de construir.
No som perfectes. De fet som molt més imperfectes del que creiem. No és una excusa, és una explicació, principi de realitat: s’hauria (ho hauríem) d’haver fet millor. Però amb les nostres imperfeccions, que hem de combatre i corregir, el projecte continua sent Reagrupament: independència i regeneració democràtica. Fent-ho millor, segur, però Reagrupament. I sí, ha estat dolorós i desconcertant, almenys per a mi, però pitjor hagués estat no solucionar els problemes que tenim avui (i podem discutir la forma), i pitjor encara seria renunciar a treballar pel referèndum de veritat que tenim aquest 2010: les eleccions al Parlament.
Doncs això, a seguir treballant pel país. Des d’on sigui, i a Reagrupament.
P.D. Amb aquest escrit intento respondre a emails i trucades que he rebut per preguntar-me per tot aquest afer, i també a aquells que em volien trucar o escriure i que no ho van fer perquè sabien que no estaria de gaire bon humor. Si amb aquesta resposta no en tens prou, cap problema, torna’m a escriure o trucar. Poc a poc se’m va passant el mal humor.
