La situació, demagògia i instrumentalització política al marge, mereix una profunda reflexió: senyores, senyors, el nostre país passa set. I el que és pitjor: cap de les respostes que la classe política i professional ha donat han anat dirigides a l’estructura del problema. I l’estructura del problema és que el model socioeconòmic que hem adoptat consumeix més aigua de la que rep, i crea una hipoteca sobre el nostre futur difícil d’evitar si, primer, no ens qüestionem el model de desenvolupament escollit.
Els mitjans d’informació en aquest sentit tampoc han contribuït a un debat serè. És indubtable el poder que avui dia han adquirit els mitjans de comunicació i, no en va, hi ha qui els ha anomenat el quart poder. Ara bé, aquest “exercici de poder” no ha portat aparellat l’exercici de responsabilitat que la situació exigia. El debat va aparèixer amb la sequera i ha desaparegut amb les pluges d’aquests darrers dies com si res no hagués passat. Valdria la pena dubtar de la intencionalitat política d’alguns rotatius, alguns dels quals han estat centrats en la tasca de desgastar el Govern a qualsevol preu o de defensar els interessos de determinats sectors quan el que calia era crear el clima propici per a endegar un debat seriós i exigir solucions. Alhora, tampoc no ha brillat per l’excel•lència l’actuació del govern. Indecisió, immediatesa, un enfocament merament conjuntural i algun neologisme com la “connexió de conques o de xarxes” són menys del que s’espera d’un govern que es ven com valent, independent i amb iniciativa, i no pas un govern que sua per a apedaçar una situació que li ve gran. Al cap i a la fi, el govern va acabar pregant perquè fos Madrid qui ens tragués les castanyes del foc.
Cal, ara, respirar aire fresc, fer un exercici d’autocrítica. En primer lloc, caldria que sabéssim què se’n fa dels 325 milions d’euros que, aproximadament, cada any ingressa la Generalitat de Catalunya en concepte del rebut de l’aigua i que, per llei, només es poden gastar en obres relacionades amb aquest bé tan preuat. ¿Com pot ser que hi hagi canonades que perden aigua a dojo? ¿Per què els pagesos no poden optar a ajudes per a millorar les estructures i xarxes de reg? En segon lloc, no ens poden vendre les dessaladores com el paradigma de “la nova cultura de l’aigua”; nova cultura que, de moment, només ha servit per a què els ciutadans ens estrenyem el cinturó, no pas la indústria ni l’agricultura. Tinguem present que la futura planta dessaladora del Prat consumirà l’energia equivalent al consum anual d’una ciutat de 250.000 habitants i que, si bé l’aigua és escassa al nostre país, més ho són els recursos energètics: ¿som un país energèticament dependent que solucionarem els nostres problemes hídrics endeutant-nos més en el consum energètic? Sembla paradoxal, no? Una darrera consideració: què se’n farà de la sal resultant? El mar Mediterrani ja té prou números per acompanyar el Mar d’Aral en la llista de mars morts, així que és de suposar que no abocarem la sal al mar…
En darrer lloc, hem de reflexionar sobre quin model de desenvolupament hem optat. Les estadístiques assenyalen que els dos sectors que més aigua consumeixen són l’agricultura i la indústria, i no pas el consum dels ciutadans. De res no serveix culpar els barcelonins si resulta que la seva és una de les ciutats amb un consum més baix per habitant dels països occidentals. Cal que mirem quin tipus d’agricultura s’ha promogut des de les administracions (quines varietats, quins sistemes de reg…); però, sobretot, el que cal és que des de les administracions s’ajudi el camp a trobar una manera de produir al màxim d’eficient possible.
El mateix succeeix en el terreny de la indústria i en el dels serveis. ¿Som prou valents per a qüestionar-nos la viabilitat de seguir defensant un model industrial intensiu en l’ús de l’aigua tan important com el químic o, pel contrari, seríem capaços de reconvertir-lo? ¿Fins a quin punt tenim marge per canviar-lo? En el terreny del turisme, tres quarts del mateix. Si els aproximadament dotze milions d’habitants del nostre país es poden trobar en situacions que limiten el seu accés a l’aigua, com pot ser que absorbim la ingent quantitat de turistes que venen a visitar-nos, i que en algunes ocasions duplica o triplica la població autòctona? Per ser la Florida d’Europa, si és que ho volem ser, cal aigua. I no en tenim. Siguem realistes, per tant. Cerquem un model que s’ajusti a les nostres capacitats, que satisfaci les nostres necessitats i que respecti la nostra idiosincràsia.
Com veiem el problema és greu, i el que és pitjor: no s’ha abordat amb la seriositat que mereixeria. I, davant d’aquest problema, tenim, com a mínim, dues opcions: bé encendre un ciri a Santa Rita (patrona dels impossibles) i confiar que la Moreneta segueixi sent benèvola amb el conseller Baltasar (i amb el país!); o bé obrir un debat clar , sense pors i sense límits, i preguntar-nos si el model de país pel qual estem optant és el millor dels possibles o si bé ha esdevingut una hipoteca per al nostre futur. Cal, en definitiva, saber què volem ser de grans com a catalans, i cal que ho decidim quant abans millor. Si no, ho decidiran per nosaltres.
