PRIMAVERES ÀRABS, TARDORS AFRICANES

PRIMAVERES ÀRABS, TARDORS AFRICANES
 
Tot sembla indicar que les revoltes al món àrab van per llarg i que segurament encara tardarem en veure’n el final. Ningú a hores d’ara pot dibuixar amb claredat quina serà la cartografia política que emergirà de les revoltes populars al Magrib i a l’Orient Mitjà.
 
Tunísia i Egipte, segurament amb les protestes iranianes com a precedent, van obrir el camí i han esdevingut un model d'”enderrocament expres” de dictadures, poc habituals en aquelles latituds. Però en els països on aquests dos casos han estat una referència per intentar tombar les seves autocràcies , tot i que els objectius potser eren els mateixos, les conseqüències de moment estan sent ben diferents. Si en un principi semblava que Tunísia i Egipte serien la norma, pel que fa a la rapidesa i a la poca violència associada, ara tot fa pensar que seran l’excepció.
 
Síria, Iemen, Líbia amenacen amb un balanç de sang i destrucció, social, política i econòmica que s’allunya cada cop més de la postal de revolta popular amb final més o menys feliç i pacífic. La imatge de canvi polític associat a joves ciber actius i políticament inquiets al costat de mares amb cotxet i xador, cridant per la llibertat i pel dret a un futur millor en places i carrers. Ha estat substituïda per la de joves un cop més, , perquè a tot arreu en son els protagonistes, amb mocador al coll i fusell a les mans.
 
La democràcia, quelcom escàs i esquiu en aquesta regió del planeta, sembla resistir-se en la major part dels casos a les consignes i les protestes al carrer i tot indica que un cop més les dictadures s’aferren a la tradició d’escriure amb sang els seus epitafis.
 
Tot i així no s’ha de menystenir el poder de seducció que les revoltes del Magrib i l’Orient Mitjà poden tenir encara per a moltes societats del planeta que potser no tenen exactament els mateixos problemes però comparteixen els seus anhels.
 
“Els islamistes, són un corrent potent, sòlid i amb trajectòria a la majoria de països on han caigut les autocràcies o aquestes trontollen.”
 
Com ens comentava fa unes setmanes a El Caire el Pare Rafik, religiós i periodista de referència, pel que fa als afers polític-religiosos egipcis; “encara que sembli que la calma ha tornat, a Egipte la benzina hi es per tot arreu, només cal que s’encengui una espurna en el moment i el lloc adequat, perquè tot es pugui incendiar”.
 
Però combustible inflamable no només n’hi ha a Egipte. Més enllà del mar de sorra saharià, a l’Àfrica subsahariana, també hi trobarem cleptocràcies autocràtiques que tenen tots els números per patir una ciber revolta, una guspira digital que encengui, una població jove i farta de cleptòmans que vampiritzen els exigus recursos públics o els malbaraten en el millor dels casos.
 
Corrupció, preus dels aliments, democràcia, nous canals de comunicació, són alguns dels components que més apareixen en els còctels de les revoltes del 2011.
Tot i que en el cas del món àrab cal no oblidar que les explosions ciutadanes segurament eren fruit de la confluència d’actors diferents, àdhuc antagònics, units pel descontentament i el desig de canvi.
 
Els islamistes, són un corrent potent, sòlid i amb trajectòria a la majoria de països on han caigut les autocràcies o aquestes trontollen. Cal no oblidar que casos com Líbia, Tunísia, Egipte, Síria per exemple, eren règims que van néixer a redós del panarabisme d’inspiració laica dels anys 60 i que han perseguit durament els grups d’inspiració islàmica. Fins al punt que aquests han esdevingut en molts casos, la garantia de canvi i d’alternativa a les pràctiques corruptes de les respectives dictadures. I encara que formalment no s’han visualitzat massa en aquesta “primavera” àrab, les bases socials dels islamistes juntament amb una joventut digitalitzada i cada cop més formada i frustrada per la manca de perspectives de futur, han estat els autèntics protagonistes.
En el cas de l’Àfrica subsahariana l’element religiós dificilment hi pugui arribar a tenir cap pes qualitatiu excepte en algun cas concret com el nigerià, una democràcia precària i convulsa on la tensió interreligiosa hi juga el seu rol desestabilitzador. En aquesta regió els elements que puguin configurar el còctel detonant de possibles revoltes segurament siguin uns altres.
 
   “a l’Àfrica negra els processos de canvi polític es varen iniciar globalment fa molt més temps”
 
Primer de tot caldria matisar que malgrat el que es pugui pensar, a l’Àfrica negra els processos de canvi polític es varen iniciar globalment fa molt més temps. La major part de dictadures i de règms autoritaris de llarga durada, on precisament es concentraven fins avui era al nord islàmic del continent. Malgrat la multitut de conflictes que han colpejat la part subsahariana del continent aquestes darreres dècades, podríem afirmar amb certa rotunditat, que el trànsit cap a models democràtics ja fa molts anys que es va iniciar, i que els estats amb estructures formals de democràcia parlamentària, a diferència del món àrab musulmà, ja fa temps que hi és majoritari.
 
Les organitzacions supra estatals són exemplificadores en aquest sentit. La Lliga Àrab al llarg de les darreres dècades s’havia convertit en un selecte club d’autocràtes capriciosos que no es prenien ni la molèstia de fer esments explícits als drets democràtics fonamentals dels ciutadans dels seus respectius estats, ni tan sols retòriques buides per acontentar la pròpia parròquia i la internacional.  Això contrasta amb Organitzacions com la Unió Africana i d’altres d’integració regionals, que s’han esforçat,  malgrat no passar sovint de l’esfera retòrica, en impulsar els processos de democratització a la regió i a censurar formalment discursos explícits que anessin en una direcció contrària.
 Cal reconèixer-li a la Unió Africana, establerta el 2002,  d’haver estat molt més resolitiva i enèrgica en la condemna de canvis i involucions anti democràtiques. Les implicacions directes en els processos democratitzadors de Burundi el 2003 o a les Comores el 2008 o la recent implicació de la UA i l’ECOWAS en el conflicte ivorià al costat d’Alassane Ouattara avalen un comportament molt diferent que el del context àrab i els seus organismes regionals.
 
Ombres a l’acció de la UA en trobarem moltes i algunes no pas lleus. La permisivitat, condescendència o inactivitat amb la situació a la  Zimbawe de Mugabe i sobretot el nombrament com a president de torn de la institució a Teodoro Obiang Nguema, el mes de gener del 2011. La qual cosa la invalida en certa manera  i la desacredita per tenir una actuació legítima en molts aspectes que vulguin impulsar la democratització al continent.
 
“ en aquest 2011 s’hauran d’haver celebrat uns 17 processos electorals en diversos estats de la regió per escollir els seus presidents o representants”
 
 No cal dir que quan parlem de democràcies a Àfrica,  estem parlant de democràcies anomenades formals o procedimentals. Amb elevats nivells de corrupció, ineficiència i copades per xarxes clientelars d’arrel clànica. On l’alternança política no acostuma a estar exenta de conflictivitat i tensió i on el sentit de servei i bé comú no sovinteja a l’hora de gestionar les estructures de l’Estat.
Però tot i estar parlant de democràcies incipients amb grans dèficits estructurals,  la major part dels caps d’Estat al sud del Sàhara, son electes, fruit d’eleccions pluripartidistes.
Sense anar més lluny, en aquest 2011 s’hauran d’haver celebrat uns 17 processos electorals en diversos estats de la regió per escollir els seus presidents o representants. Les grans amenaces sobre aquestes democràcies no son tant el cansament amb un sistema o classe política enquistada i que es perpetua en el poder sinó la distribució de la riquesa que ha generat el creixement sostingut durant quasi una dècada en molts dels estats africans. El PIB del continent, tot i la crisi global es calcula en un 5% per aquest 2011 i s’espera que sigui d’un 6% per al 2012. Estats que han esta qualificats d’estructuralmen o endemicament pobres com Burkina Faso, la crisi econòmica els ha fet devallar el seu creixement del 5% al 3’5%, però malgrat tot han mantingut creixements de signe positiu.
Tot haver-hi un escenari sensiblement millor que el de les darreres dècades del segle XX, amb menys guerres, més democràcia, i certes millores econòmiques. També és cert que moltes d’aquestes democràcies sempre son fràgils davant de cojuntures d’inestabilitat, que amb molta facilitat es poden desencadenar.
 Les tendències inflacionistes en els preus dels aliments, ja siguin porovocades per l’augment del preu de l’energia, la intervenció xinesa en el mercat agroalimentari o els efectes del canvi climàtic és un element molt desestabilitzador en molts racons del continent.
Allà on aquest agreujant s’acabi combinant amb un règim cleptocràtic repressiu amb els drets de la seva ciutadania, tindrem, ja sigui amb Facebook o sense, el terreny abonat per noves revoltes i caigudes de dictadures més enllà del tròpic de Càncer. No es fer política ficció vaticinar que les sacsejades nord africanes traspassaran els tròpics, perque ja ho han fet. En aquests moments, Eritrea, Leshoto, Togo, Etiòpia,Djibuti, Burkina Faso, Gabon, Swazilandia o el Camerun entre d’altres, ja s’han vist sacsejats per protestes populars, que si més no cronològicament estan encadenades amb les revoltes al món àrab, i que tot i tenir les seves lògiques i dinàmiques pròpies, aquestes hi actuen de referent.
 
La repressió combinada amb les apagades informatives  o les restriccions als professionals per exercir la llibertat de premsa, han estat les estratègies profilàctiques per evitar la “contaminació” de les revoltes àrabs.
A Guinea Equatorial, a Djibuti, Zimbawe o Eritrea on el control sobre els mitjans per part del règim és molt gran, les antenes parabòliques, sovint clandestines, han estat l’única via informativa per seguir els aconteixements. Televesions oficials, ràdios o premsa escrita o bé han optat per ocultar la realitat en alguns casos i  en d’altres per distorsionar-la.
A Etiòpia per exemple el periodista Eskinder Nega, va ser detingut amb l’acusació policial d’haver  “incitat a que es produissin a Etiòpia, revoltes com les d’Egipte i Tunisia” per la publicació d’un article en un web nord americà especialitzat en temes etiòps.
 
“Les democràcies fràgils i inestables i els règims autoritaris més longeus són els que juguen més fort per rebre les alenades tòrrides d’aquesta ventada de canvi que arriba del nord del Sàhara”
 
 
 
La geopolítica africana es canviant, com el món en el que vivim. Els paradigmes que regien l’Àfrica post colonial, en un món de blocs, de guerra freda durant les darreres dècades del segle passat, és en plena mutació. Els actors de l’escaquer africà avui no són els mateixos i els que ho son, tampoc es comporten igual. Els règims africans són conscients que el pes del continent en la geopolitica global ha augmentat i intenten fer valer en la mesura que poden els seus actius. El món africà és encara subjecte en molts aspectes a relacions de caràcter neocolonial, però avui potser el nou paradigma és que el neocolonialisme o l’intervencionisme és multipolar en consonància amb la nova geopolítica mundial.  Els nous actors emergents de la globalització, cerquen en la diplomàcia al continent l’accès estratègic a les materies primeres i a possibles mercats emergents.
Les polítiques agressives i intervencionistes com la francesa, on el foment de guerres, dictadures afins i cops d’estat era una pràctica habitual. Han donat pas a una diplomàcia d’intervenció més suau en les formes, preocupada per la imatge internacional, que cerca estabilitat política i econòmica. Que se sent més còmode amb democràcies formals o amb dictadures toves, que amb règims sanguinaris. Perque avui el continent és menys invisible que fa uns anys.
La democratització és un element de pugna en el model d’intervenció i influència per part sobretot d’Occident. Que cerca en l’extensió i l’assentament dels valors democràtics una eina per desplaçar  o aturar la nova influència creixent de potències com la Xina. El cas libi i sudanès, son paradigmàtics de com sobretot els EE.UU, han influit o intentat forçar canvis de règim o creacions de nous estats, per millorar la situació dels drets humans és possible però també per contrarrestar i si convé desplaçar l’opaca perìo eficient penetració xinesa en els règims petrocràtics africans.
 
 
 Les democràcies fràgils i inestables i els règims autoritaris més longeus són els que juguen més fort per rebre les alenades tòrrides d’aquesta ventada de canvi que arriba del nord del Sàhara. Pronòsticar si hi haurà efecte dominó i quines fitxes poden caure,  és un exercici atrevit en una regió del planeta com aquesta. Però potser si que val la pena fer recompte d’aquells règims que és troben més ben situats en aquesta travessa de contra-colpisme ciutadà i democràtic que sacsseja mig món.
 
 
*QUADRE O PEÇA A BANDA
 
 King Mswati III de Swazilandia heredà el tro el 1986 i malgrat ser una figura popular i aixoplugada pel pes de la tradició. Les seves extravagàncies amb una vida privada plena de luxes en un país empobrit,  han fet que les protestes  de l’oposició dels darrers mesos reclamin amb més intensitat una monarquia parlamentària i  l’hagin posat en una situació incomode.
 
Robert Mugabe, Zimbawe; com primer ministre electe ho és desde 1980 i com a President desde el 1987, la deriva autoritària i autocràtica dels darrers temps,amb fraus electorals han convertit de facto el règim en una dictadura atenallada per les revoltes, l’aïllament internacional i l’enfonsament de l’economia. D’ençà les revoltes àrabs el control i la repressió s’han incrementat per tal de fer fracassar les crides a la mobilització contra el règim per part l’oposició a través de les xarxes socials. 
 
Paul Biya, Camerun; En el poder desde 1982, d’ençà el 1992 ha estat reelegit en eleccions formalment pluripartidistes, però sempre sota sospita de frau. És el cap d’Estat amb més permanència al poder de tot el continent. En els darrers mesos l’oposició ha organitzat diverses protestes contra el règim amb el referent explícit de la revolta egípcia.
 
Alí Bongo, Gabon; Ja ha tingut protestes d’ençà a les dubtoses elecions el 2009 que de facto van iniciar un procés successori  que ha portat el fill del veterà dicatador Omar Bongo(mort el 2009) a succeir-lo en el poder.
 
Isaias Afewerki, Eritrea; En el poder desde el 1991, quan s’inicia la independència de facto del país. Les revoltes àrabs han activat encara més una oposició ja de per si molt activa contra un règim que d’ençà el 1997 ha anat post posant les eleccions presidencials  sine die i en aquest moment ha restringit encara més la llibertat d’expressió i la repressió s’ha tornat més indiscriminada.
 
Ismail Omar Guelleh , Djibuti; En el poder desde 1999. Tot i haver-hi formalment pluripartidisme els processos electorals han estat boicotejats per l’oposició. En aquest enclau vital geostratègic per les potències occidentals, les  revoltes han anat adquirint una dimensió cada cop més desestabilitzadora.
 
Eduardo do Santos, Angola; Home fort del país desde 1979, malgrat ser inicialment electe, i disposar de parlament electe, les eleccions presidencials han estat ajornades i s’hi han produït protestes que han estat reprimides sense massa contemplacions. Aquesta potència regional,  compte amb un dels exèrcits més important del continent i la seva petrocràcia  encara compta amb el suport o la connivència passiva d’una classe mitjana apareguda amb el miracle econòmic del petroli dels darrers anys.
 
Teodoro Obiang Nguema, Guinea Equatorial, En el poder desde el 1979 és potser un dels dictadors més corruptes i sanguinaris dels que queden a la regió. El règim combina la repressió a l’oposició amb les promeses d’obertura i els preparatius successoris perque el fill, Teodorín Obiang heredi l’Estat guineà com a patrimoni familiar.
 
 
No podem descartar que , la tardor a l’Àfrica més negra , el final d’etapa, pugui estar molt a prop per a la majoria dels dictadors més veterans del continent.
Bufen vents de tempesta, i els aliats occidentals i/o orientals d’aquestes dictadures, no semblen voler arriscar els seus interessos per cap canvi, però tampoc perque aquest no es produeixi si ho veuen inevitable. En un món global com en el que vivim, quan les potències dominants s’equivoquen d’aliat, la competència, que n’hi cada cop més,  expulsa i substitueix sense pietat.