El comportament no lineal té mala premsa i la creativitat caòtica només és ben vista i fins i tot ben pagada quan és causa bàsica de rendibilitat. El geek informàtic n’és un exemple.
En el món del capital, de l’empresa i del comerç català les noves generacions tenen clar que el kaos en tant que generador d’idees ha de tenir la seva àrea integrada dins del procés econòmic i és en aquesta fe innovadora que s’hi tenen posades les esperances de futur i per la què s’espera recuperar la posició adequada en el mercat global.
En el món de la política professional aquesta integració del pensament creatiu no lineal sembla que no s’ha produït adequadament perquè els professionals d’aquest sector en desconfien i se senten més segurs practicant l’integrisme ideològic més conservador. Manar de dalt a baix no vol més soroll que el que fan les vèrtebres en doblegar-se submises.
Max Webber va aprofundir de manera molt creativa en aquest tema a Die protestantische Ethik und der ‘Geist’ des Kapitalismus i en altres llibres seus. També els liberals han insistit en explicar com aquest concepte de l’ordre entès com a submissió retalla les capacitats dels individus que decideixen col·lectivitzar els seus idearis i de com n’és de fàcil i habitual que aquests éssers idealistes acabin sent víctimes de submissió. És la situació més idiota del món: buscar la llibertat per mitjà d’un ordre obtús que va generant opressió.
I arribo al pinyol del tema no sense abans advertir al lector que el propòsit d’aquesta succinta reflexió no es refereix als mals resultats electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya ni a les seves causes sinó a com en seria de bo agafar un camí creatiu i intentar escapar als esquemes rígids i excloents, fins i tot aquells que responen al vell axioma autoritari “el fi justifica els mitjans”.
ERC ha hagut d’afrontar massa sovint acusacions de conducta no lineal per part dels que no s’han atrevit mai a dir des de diferents posicions de poder que Catalunya ha de ser un estat europeu independent. L’independentisme programàtic d’Esquerra es va generar en un clima polític intern no lineal i la societat el va rebre com una innovació: una crida franca al poble de Catalunya no només a perdre la por d’expressar obertament el seu sentiment de llibertat sinó també a formular aquest desig amb propostes concretes. Aquesta va ser la fórmula d’èxit d’ERC. Clar que això anava acompanyat de dues premisses també força potents: el republicanisme i l’esquerra social.
A mesura que aquests principis es van posar de moda i que l’èxit d’ERC els transformava en vots, de manera simultània també es van posar en marxa dues dinàmiques que a la llarga han resultat fatals. L’enduriment de l’ordre intern del partit i l’estancament del pensament creatiu ideològic. El primer força l’exclusió dels elements contraris als argumentaris directius mentre que el segon provoca entre altres efectes un avorriment estètic de l’organització, fet fatal ja que la innovació estètica avui és una de les claus de l’èxit social.
Pot Puigcercós modificar aquest procés fatídic? Jo crec que sí. Com el ratolí espavilat del conte que de nit cau a dins de la galleda de llet, Joan Puigcercós, per evitar que ERC s’ofegués en un diluvi de crítiques i retrets de base demagògica, ha estat nedant –i remant– infatigablement fins que en sortir el sol s’ha despertat ajagut i esgotat damunt d’una muntanya de mantega. ERC no s’ha ofegat del tot però la seva muntanya avui ja no és sòlida sinó fonedissa i això requerirà segurament abandonar els tòpics dirigistes i obrir camins creatius, molts seran fruit de treballs de recerca no lineals, de casa i fora de casa, que retornin a aquesta mantega la duresa del diamant en tant que és la característica mineral històrica del partit.
El que sí queda clar és que ni els frikis eren tan frikis, ni l’assembleisme ha estat real sinó un fantasma propagat amb la intenció d’apartar les mosques del pastís, ni que quatre llibres fan una biblioteca, ni que un imperi mediàtic es fa en dos dies.
Si Puigcercós ha protegit el partit amb una actitud que frega el puritanisme polític que tant bé va analitzar Webber, vol dir que pot fer servir la mateixa energia per obrir el seu lideratge al diàleg amb tothom que estigui disposat a fer alguna cosa més creativa que ser el recanvi per aplicar velles polítiques.
