És cert que a l’Europa de finals del segle vint hi ha hagut un nombre de militars que han assassinat civils per imposar raons d’estat, però al nostre continent també s’ha fet un esforç democràtic col·lectiu perquè aquests criminals hagin sigut els darrers vestigis de la decimonònica mania militar d’ascendir al poder per la força de les armes.
Si exceptuem el general portugués Otelo Saraiba de Carvalho que es va posar al davant d’una revolta popular democràtica, pacífica i sense crims, cap dels militars europeus que han trencat les normes ha assolit mai el poder per la via de la força. Els que ho han intentat han atacat pel flanc de la dreta genocida i tard o d’hora han passat per l’adreçador democràtic del tribunal de La Haia o bé han hagut de retirar-se de la circulació, fins que els trobin.
L’ombra del terror
Per abordar el tema militar des d’una òptica que ens concerneix m’he de referir de bell nou a un escrit publicat al blog del mestre Juliana perquè crec que com els bons tastavins i probablement enllaminit per la gran collita històrica del 1900, el ponderat periodista ha agafat una pítima de segle dinou militar fins el punt de veure-hi doble. És lògic perquè el dinou és un gran segle digne d’estudi i devoció. Però com tantes coses de la vida, amb el temps ha esdevingut un segle de cera, com les figures i situacions d’antany modelades amb aquest dúctil material d’abelles que s’exposen a museus especialitzats, els museus de cera.
Els generals Espartero i Prim són de cera, com de cera són els carlins i de cera el progressisme incipient que encarnava la popular Milícia Nacional i que abarcava d’Abdó Terrades a Monturiol. I tot allò d’avui que s’emparenta amb aquella època – el juancarlisme, per exemple- també comença a mostrar en el cutis i a les extremitats una textura cada cop més i més cerosa.
En conseqüència resulta inapropiat , al meu modest entendre, fer comparances amb la realitat actual: per fer callar els catalans no hi pot haver una reacció del caire dels cops militars del dinou perquè els professionals de la milícia española saben que si hi ha “pronunciamiento” pel tema Catalunya poden haver-hi morts inocents, pot haver-hi massacre i poden pul·lular una munió de criminals genocides fent carnisseria selecta i nocturna. Pot haver-hi en definitiva immolació i sacrifici per compensar sentiments nacionals fallits que niuen en el sentiment col·lectiu español des de fa temps. I si això ho desfermessin militars espanyols dirigint els ànims encesos contra els catalans que reclamen la seva llibertat per la via democràtica, sense cap mena de dubte acabarien -com tots els militars que han volgut fer callar un poble per la força de les armes- davant del tribunal de la Haia amb totes les conseqüències que això comporta. Una milícia democràtica i europea com la que s’està estatjada a España ja ho sap tot això i qui ho posi en dubte és que també té el pensament de cera.
L’honra independentista
L’independentisme del segle vint-i-u no és com una bullanga del dinou. L’independentisme és la ruta natural del catalanisme. I els españols que no són de cera ho saben, els emprenya molt, però ho saben. ¿És possible que hi hagi catalans intel·ligents que no ho sàpiguen? Jo crec que no. Per tant és lògic preguntar-se: ¿per què un solvent periodista, català i modern, s’encaparra a comparar la nova etapa que ara comença – nou govern i un estat de sensibilització civil potent- amb una sèrie de fets estrambòtics que van passar al nostre país durant el segle dinou pre-industrial?¿ Potser per fomentar una por per sort ja soterrada? De ser així, res més banal.
Una altra cosa seria reflexionar sobre la por post-moderna, que és d’essència més paranoica, una por que desemboca en un tipus d‘acolloniment més rebuscat. Més enllà de pensar en el tòpic dels militars españols que estan sota comandament europeu i que han après i jurat la disciplina de la Unió, hom pot esgarrifar-se rumiant quin és el paper nacional que juguen les nostres societats econòmiques, com mouen els nostres diners, com fan negocis amb els que remenen els diners d’Espanya i si per ells, més enllà de sentiments i pàtria, la llibertat de Catalunya és alguna cosa més que un valor de canvi per a negociar a la cambra de compensació.
