Sé que no és elegant deixar-se posseir per la lectura d’un llibre recent i abandonar el preuat eclecticisme però em permeto, sent com som pels volts de Sant Jordi, demanar una amnistia que duri el temps d’aquest article, sincerament tenyit d’una franquesa induïda per Blaise Pascal rellegit.
Escriu Pascal: hi ha molta diferència entre temptar i induir a l’error. Déu tempta però no indueix a l’error. Temptar és propiciar ocasions de fer una cosa determinada i no necessària sense imposició. Induir a error és posar l’home en la necessitat de concloure i seguir una falsedat. Aquest concepte m’inspira a dir que la Marina Llansana manté una actitud políticament temptadora mentre que en Josep Antoni Duran descriu una òrbita que indueix a l’error qui l’observa.
Són dues persones que exerceixen una influència magnètica sobre l’espectre polític i social de Catalunya tot i que la força voltaica que emana de Duran no és comparable amb la mètrica alexandrina que ens cal per determinar quina és la dimensió actual de l’influx Llansana. Si fos més hàbil procuraria conduir les rendes d’aquesta biga de dos perfils fins al final de l’article i sense mesclar identitats però aviat hauré de bifurcar i muntar cadascun amb sella a part. Puc, això sí, fer un breu afegit en paral·lel: d’ambdós polítics crec que se n’interpreta erròniament el tarannà: ni en Duran és només un diable a la cort del rei Artur ni la Llansana un àngel passejant per Brooklyn.
Duran
El dia 2 de novembre de 2005, jornada de l’ofrena sacrificial de l’Estatut al Congrés dels Diputats, el Sr. Duran va fer un discurs molt dur i sense perdre’ls la cara ni un instant als de la bancada del PP. Els va quadrar des de la dreta natural potser tornant-los la pilota del conflicte viscut al Christian Democrat International (avui Centrist Democrat International). Aquell dia estatutari a Madrid el diputat lleidatà també creia que érem a l’inici d’una definitiva etapa d’entesa entre Catalunya i Espanya. Víctima dels efectes al·lucinògens que provocava en els catalans d’aleshores la inspiració adictiva dels efluvis fal·laços del planeta Zapatero, la seva humanitat, com la dels que vam assistir a la massiva convocatòria d’intel·lectuals i artistes que Òmnium Cultural va organitzar al Círculo de Bellas Artes, el va dur a descarar la seva catalanitat, el seu patriotisme natural davant dels manipuladors antidemocràtics del centralisme español. Penso que aquell va ser el zenit del seu patriotisme català perquè després d’allò sembla que, presoner d’un desencant crònic, estigui flotant sol i la deriva a l’espai exterior.
De fet la desintegració que s’esdevingué va ser molt àmplia, com s’ha anat veient. Amb l’espectacle tragicòmic de la retallada de l’Estatut, l’españolisme va obrir el tercer fossar de víctimes polítiques del post franquisme. Si la colza va enterrar l’UCD, i el GAL va anorrear l’esperit del congrés de Suresnes del PSOE, va ser l’Estatut el que va fer caure en una paraplegia democràtica mortal els polítics catalans que fins aquell moment eren destinats a exercir de fills predilectes de la transició. Mas, Puigcercós, Duran, Carod, De Madre, Iceta i una llarga llista de successors van ser neutralitzats des d’aquell moment fins ara i la influència catalana en la política dels espanyols s’ha anat desinflant fins assolir nivells inferiors als del franquisme. Allò va ser l’afusellament simbòlic d’una col·laboració històrica més o menys fraternal iniciada pels Trastàmara. Potser Duran sigui el més ressuscitat de tots i per això indueix a molts a l’error fent creure que el federalisme o el confederalisme són vius encara. No. El Sr. Duran, amb tots els respectes, no és sinó l’espectre borrós, l’holografia parlamentària que representa allò que hauria pogut ser i no serà i que a més, com diuen a Madrid amb la seva conya torera, és impossible.
I si Duran està fent el darrer tram de la llarga cursa amb una càrrega lògica d’escepticisme i professionalitat a l’esquena la jove igualadina que accidentalment l’acompanya en aquest perfil tot just acaba de fer una parada tècnica per realitzar una taula d’estiraments recuperadors a causa d’una rampa. Duran, ja en un deuxième souffle de la seva carrera política, aprofita per captar unes dosis d’energia vitamínica del sol imperial de Madrid i ho deu fer, suposo, perquè no creu en les possibilitats del seu equip natural i malgrat que sap que allà ja no hi queda més que un cec afany de supervivència urbana i que España, l’estat español, no és més que una eina al servei d’una ciutat estat (Madrid ). En aquest sentit el patriotisme de Duran resta congelat al frigorífic de quatre estrelles en que s’ha convertit el seu esperit emprenedor i possibilista nacional. Ja no té espai interior per a idealismes que li semblen improductius. Ell i els seus padrins creuen erròniament que no s’ho poden permetre i menys en temps de crisi mundial. Una llàstima. El màxim representant de la democràcia cristiana catalana s’ha adaptat al neo nacional catolicisme ibèric i això pot acabar sent un error polític i un pèsim negoci. No obstant, veient-lo des d’una distància prudencial l’altre dia camí del Caprabo a Palafrugell, al costat de la seva esposa, amb vestimenta casual i sense la trista corbata rosa madrilenya, em va transmetre una impressió positiva, com una certesa que un patriota Duran pot tornar valent i per sorpresa per parar els peus de la gent ufana, que sense cap mena de dubte no es farà enrera fàcilment. Qui sap què pot renèixer i florir d’una ravata lleidatana!
Llansana
La Marina, no obstant la seva joventut, té molta càrrega heretada dels herois de la transició democràtica als qui admira i als qui professa amistat sincera. I aquesta fidelitat a un model de catalanisme li fa escriure articles temptadors com el que ha publicat a l’Ara, el gran diari en català, i en el que ens vol convèncer que no se li poden demanar miracles a la Corpo. Diu la Sra. Llansana a l’esmentat text que si el Govern Mas retallava econòmicament la Corpo seria un miracle, i resumeixo, que TV3 pogués assumir simultàniament ser líder d’audiència, fer programes de qualitat, educatius i d’interès general, reinvertir en les productores del sector audiovisual per ajudar el teixit industrial català, ser una eina de construcció nacional i d’enfortiment de la llengua, ser pionera en l’oferta de serveis a la carta a Internet perquè les pràctiques de consum televisiu de la població estan canviant, actuar de motor per a la creació del mercat de consumidors en català, i no oblidar mai que és un servei públic plural i rigorós.
Quan el President Pujol va parir la Corpo el tracte amb el país i la seva ciutadania va ser precisament que es compliria aquesta llista d’obligacions. I de fet la Corpo ha complert. S’ha pagat i s’està pagant un preu però la missió ha estat un èxit. No obstant l’aprovat, avui Catalunya necessita més i al marge de les inoportunes retallades del Govern es troba a faltar en l’article d’opinió de la Sra. Marina una reflexió sobre el fet evident que la televisió pública catalana ja no és suficient per cobrir l’ampli front tecnològic i cultural que s’està obrint en el món de la comunicació i en el que la cultura española en castellà ja hi és apostada estratègicament amb les seves bateries mediàtiques.
Ahir només amb la Corpo vam parar el cop però avui la seva excel·lència requereix ser complementada i una nova normalització ha d’apuntar cap al creixement d’un model privat competitiu i un de públic eficient a Catalunya. Precisament el miracle ha sigut que la Corpo hagi assimilat fins ara totes les contradiccions de l’auca, la més destacable de les quals ha estat la compaginació de la competència i el servei públic, sense enganxar-se massa els dits. I al costat d’aquest miracle n’hi ha hagut un altre també important per consignar i és que la tele (i la ràdio) pública catalana amb la suma de TVC, BTV, la XAL i la Com tingui tant cos. Certament ha estat una etapa heroica en la que els mitjans catalans públics han aconseguit salvar de morir asfixiada la nostra cultura per la barroeria hispano-italiana del model privat de tele española. Però aquesta etapa s’ha acabat i cal urgentment encetar-ne una altra tant o més ambiciosa que la que va engegar el President Pujol.
Per això, de la patriota Llansana, perspectiva jove de la nostra política, esperem que més enllà de temptar-nos amb clàssics plantejaments opositors a l’ombra, ens tempti amb una proposta de renovació dels horitzons que superi i rejoveneixi els argumentaris vintage sobre el paper dels mitjans a la cultura catalana. Té raó quan recrimina les retallades harpagòniques i matusseres del Govern Mas, especialment en temes precaris de per sí com la cultura i els mitjans, retallades sense propòsit ni esdevenidor, retalls suïcides, però la seva creativitat política en el tema dels mitjans potser hauria d’incloure propostes més amplies i temptadores que ajudessin els mitjans audiovisuals catalans a passar de la resistència a la competència.
Duran ja no està per teories i només sap moure’s sàviament entre els rígids murs de la realitat en canvi la Marina té l’edat i la capacitat per a concretar projectes teòrics basats en una fusió moderna entre il·lusió i pragmatisme. Dues maneres de fer pàtria.
