Aquests darrers dies no han estat, no estan essent, gens fàcils per a mi i per la gent que ha treballat en el projecte “Fem-ho plegats”. La patacada electoral que hem rebut no entrava en la pitjor de les nostres previsions i, per tant, no podem obviar una obligada reflexió al voltant dels resultats i de les seves possibles causes i conseqüències.
En el seu dia ja vam fer una primera declaració valorativa que vam publicar a tots els nostres webs i, posteriorment, vam fer una roda de premsa en la que ens posicionàvem respecte dels possibles pactes de govern.
Hi ha hagut valoracions de tot tipus, públiques i privades, saberudes i espontànies, de càtedra i de cafè. No hi vull entrar massa en això. La realitat és la que és: complexa, complicada, interpretable en infinitat de sentits. En tot cas, em sumo a les reflexions que feia fa poc l’Oriol Lladó, en clau personal, però que jo comparteixo plenament. Per la part que ens toca, ja estem fent allò que correspon a nivell reflexiu intern. No obstant això, els fets són també els que són i ens aboquen a quatre anys de no presència institucional al nostre Ajuntament. Uns quatre anys que, des de la nostra posició ideològica, ens semblava més vital que mai poder-hi ser.
Quan l’independentisme sembla créixer arreu, els votants de “la Roja”(si em permeteu una imatge simplista però, tanmateix, entenedora), tant de dretes com d’esquerres, s’apoderen de les urnes de la nostra ciutat (la tercera ciutat més poblada del Catalunya, no ho oblidem), i els independentistes, tots, som escombrats del panorama municipal. Paradoxes de la política!
Hi ha qui fa números i diu que si haguéssim sumat a la nostra coalició, la CUP i SI, hauríem tret 2 regidors. Simple. Tan simple que no em serveix, perquè per sumar cal també la voluntat dels altres. No n’hi ha prou amb la dels uns. Però més enllà d’això, encara hi ha qui insisteix en fer-nos creure que la unitat de TOTS els independentistes és un dogma i d’això en fa bandera. El més curiós de tot és que, generalment, els que més parlen d’unitat són els més ferms activistes de la desunió i de practicar polítiques de trencament. És trist, però és així.
Tothom qui hagi seguit les meves accions al respecte d’això i en l’àmbit que em correspon i hagi vist els meus esforços en aquest sentit m’haurà de reconèixer que, si algú ha treballat per unir i no rebentar res, he estat jo. D’altres també, és clar, però ningú des d’una posició de lideratge, a Badalona, ha posat tant de la seva part com ho he fet jo per aconseguir aplegar forces amb tots els que compartim el doble eix social i nacional, des de l’esquerra i l’independentisme.
Ara bé, dit això i assumint l’aparent contradicció, no estic d’acord amb aquesta tesi de la unitat a ultrança de l’independentisme. Jo crec en la seva transversalitat i en la seva diversitat ideològica. No té gaire a veure la visió de la realitat política d’un independentista votant de CiU (que es veu que sí, que n’hi ha) a una altre que voti la CUP. Fins i tot entre la CUP i ERC, probablement els més propers, hi ha algunes diferències ideològiques prou importants com per que siguin dos projectes diferents. Cal tenir respecte per això i saber que la diversitat és bona i que és millor compartir acció que no pas fer barreges que no acaben de lligar. A les proves de la història em remeto.
Ja sé que em direu que primer cal aconseguir l’objectiu i que per aconseguir-ho cal anar junts. La resposta és: si volíeu anar junts, perquè vareu voler trencar primer? I encara més, què vol dir “anar junts”? i molt més encara, per anar junts “on”?
Model! Model social, model econòmic, model estructural, model d’Estat. Aquesta és la qüestió que val.
Amb tota la humilitat, vam tenir la gosadia de voler posar Badalona com a exemple en positiu per pal·liar els efectes demolidors que poden comportar els experiments de laboratori espanyolitzador de la FAES, que ha estat capaç de potinejar sense escrúpols amb allò que tenim de més sagrat en una ciutat, com és la convivència i la cohesió social.
Hem treballat amb intensitat durant la precampanya i la campanya, tothom ens ho ha reconegut. Hem aconseguit influir amb el nostre missatge en el discurs de les altres forces i això ens satisfà, malgrat la frustració dels resultats. De vegades, però, el cúmul de circumstàncies, els obstacles i les tendències generals, depassen en molt els nostres encerts i errors locals i es fan insuperables, malgrat la dedicació, els esforços i les moltes il·lusions esmerçades.
Hem bufat als núvols però no érem prous ni hem tingut prou pulmons. Nosaltres, però, seguim compromesos amb un projecte que encara no era prou madur per superar amb èxit el tsunami que ens ha esbandit. Després de la patacada, ens tornem a aixecar perquè, tal com diu la Lola en la seva Digestió: “ARA és el moment, no d’aquí quatre anys -ni tres, ni dos, ni un-, ara”.
Ara toca seguir impulsant el nostre projecte, penetrar la ciutat d’endins enfora i d’enfora cap endins. Cal pensar i teoritzar, sí! però, més enllà de la idea i la teoria hi ha el treball feixuc d’arromangar-se cada dia mànigues i camals per endinsar-se en la pols dels carrers i respirar la boira d’angoixes que s’arrossega i s’estén arreu com una malura. Ara cal saber plantar cara amb les armes de treball i el compromís a l’embestida brutal que el nostre model convivencial, cultural i nacional està rebent.
Som-hi doncs, seguim bufant i mirem d’aplegar més gent compromesa amb la nostra ciutat i amb els valors socials de l’esquerra i del republicanisme. Aquells valors que ens parlen de construir un estat propi (Llibertat) on bastir-hi una societat amb convivència harmònica (Igualtat) i cohesionada socialment (fraternitat).
Que ningú em doni més el condol. Ara cal el compromís. Apleguem-nos i bufem plegats per esbargir les boires.
No ens resignem a l’infortuni!
