Mesures populistes per pal·liar la crisi: el Fons Estatal d’Inversió Local

A jutjar per la quantitat i les dimensions dels cartells publicitaris que, per llei, el govern espanyol fa instal·lar en totes les obres finançades amb el Fons Estatal d’Inversió Local, sembla clar que una de les mesures estrella de Zapatero per superar la crisis ja està en marxa.
El que no està tan clar és si aquesta enorme despesa pública tindrà algun efecte positiu en l’economia a mitjà i llarg termini. Els projectes finançats amb aquest fons s’han hagut de tramitar a corre-cuita i han d’estar finalitzats durant el primer trimestre del 2010, de forma que els recursos públics s’han acabat destinant a projectes de reformes i equipaments de poca complexitat, baixa prioritat i que difícilment generaran un mínim d’ocupació estable o activitat econòmica un cop finalitzats.
Els projectes que s’estan executant, que van des de la la renovació d’enllumenats i acabats d’edificis públics fins a la renovació de les voreres són obres que segurament tard o d’hora calia fer. Tanmateix, els diners públics invertits en aquestes projectes farien molt més servei, per exemple, si haguessin estat disponibles en forma de crèdit per a ajudar a finançar empreses que tenen l’aigua al coll, mancades de liquiditat i que quan hagin de tancar, deixaran sense feina a milers de treballadors i probablement arrossegaran altres empreses pel mateix camí.
Per contra, el fons d’inversió local, enlloc d’incentivar una reconversió sectorial de la construcció cap a altres sectors amb més futur, continua injectant diners en un sector totalment sobredimensionat creant una ocupació temporal i poc eficient.
Per altra banda, i més enllà de l’aclaparadora despesa en publicitat del Fons d’Inversió Local (el cost del cartell, la retolació i la instal·lació de cada balla publicitària pot arribar als 1.000€, i hi han 30.772 projectes autoritzats a tot Espanya), la mesura és anunciada com si es tractés d’un “regal” altruista i generosa del govern espanyol. L’amarga realitat però, és que des del 1982 Catalunya pateix un espoli fiscal únic a Europa: mentre Catalunya contribueix en un 25% del total de recaptacions de l’Estat Espanyol, la inversió regionalitzada que torna a Catalunya és només del 10%. Faríem bé recordar això cada cop que passem per davant d’un d’aquest cartells del PlanE que, de fet, serà ben sovint.