Avui dia 30 de setembre estava previst que tanqués la llibreria ONA de Barcelona a la Gran Via amb Pau Claris. Doncs, no podrà ser. No perquè el Víctor Alexandre hagi reexit en la seva crida a manifestar-s’hi al davant amb mono-pancartes com els dels drets civils al cinema en català. Tampoc perquè l’Espar-Ticó s’hagi venut “La Sibèria” per comprar la darrera llibreria que només venia producció en catala, ni perquè l’Eduard Voltas hagi decidit tirar la casa per la finestra avalant un crèdit a fons perdut a l’Arc de Berà. No. El motiu cal trobar-lo a la mateixa llibreria. Aquesta no tancara perquè… simplement ja n’estava. I no només n’estava fisicament des de feia més d’una setmana quan vaig voler-hi entrar i em vaig trobar que ja feien les maletes a persiana baixada. Estava mentalment tancada de feia temps.
Parlaré ara com un client normal: Un client normal que passeja per la Gran Via amb normalitat i vol comprar que sé jo, la darrera novetat del Dr. Cat, “Referènding!” de Libres de l’Índex. Tot normal, fins aquí. Però en posar els peus al vestíbul d’ONA, sempre era el mateix: Un “Què vol?” de mala gana era l’habitual primer delaguard que se sentia. I no és una anècdota. Amics, clients de sempre o esporàdics, rebien aquesta gelor de (mal)tracte sempre que hi posaven els peus. I així cada dia, menys per sant Jordi, és clar!. Aquell dia, tot era amabilitat . Suposo que per això, els escriptors asidus de l’ONA, com l’Alexandre o el Monzó, que n’han parlat, no estaran entenent res. Però a costa de quedar com un botifler que ja li està bé que una llibreria “convergent” plegui, ho havia de dir. Això no vol dir que jo si hagués pogut, hauria fet, no ja una mani tipus “Salvem Ona!” , sinó un homenatge a la meritòria trajectòria de la casa. El problema és… que m’haurien dit que no! I com ho sé això? Doncs, perquè el dia que vaig anar-hi per darrer cop, la mestressa d’allà m’ho va deixar ben clar: “No s’hauria hagut de dir que tancàvem” – em va etzibar-. “Després passa que la gent ve aquí i plora”. Doncs sàpiga que jo venia a plorar (perquè diners com l’Espar no en tinc), però vostè, per antipàtica, m’ha fet canviar d’idea. Així que com a la bona mar arrisada, després d’una onada, ja n’esperaré una altra de millor. I clop!
