Fa uns dies que dono voltes a l’últim espasme de Franco, aquell "atado y bien atado" (lligat i ben lligat), que tantes consciències posteriors ha torturat. L’últim estirabot del dictador en forma de frase feliç, infinitament recursiva, tant genèrica que podia aplicar-se a qüestions econòmiques, polítiques o a la invenció del velcro, posem per cas. Franco morí, doncs, marcant consciències, deixant una llavor al cervell dels qui es quedaven, una llavor que habitualment es manté silenciosa i somorta però que, davant de reversos o bufetades de la història, torna a sorgir, reneix, revifa en la memòria i ens recorda, amb una veu fúnebre de collons: "Franco ja ho havia previiiist", "Franco ja va diiiir-ho", "no ens en desprendrem maaaai". Francisco Franco va morir fent-se omnipresent, el somni de qualsevol dictador que s’apreciï.
El “lligat i ben lligat”, no cal dir-ho, fou una manera genial de continuar emprenyant-nos post-mortem, corcant-nos la consciència i minant-nos la moral. Franco fou hàbil, observà la societat i pronosticà que la cosa no canviaria massa: els catalans continuarien essent catalans -rondinaires i amenaçadors, però dòcils i genuflexos, com un petaner qualsevol- mentre que les Espanyes continuarien essent les Espanyes, vivint de l’espoli de què han fet gala durant la seva "gloriosa" història, ja fos a les Amèriques o, ja perdudes les colònies, a les que encara ara els queden. Franco va predir que, malgrat canviés el vestuari, l’àrbitre i les regles del joc, ambdós equips continuarien fent gala de les mateixes actituds. Un continuarien essent uns mòdics defensors, mentre els altres continuarien atacant i clavant gols sempre que poguessin.
A primera vista la solució al “lligat i ben lligat” sembla fàcil, fins i tot òbvia: deslligar-nos. Però desfer-se de les cadenes i cadenes acumulades amb els anys és més difícil del què sembla. Només les noves generacions seran capaces d’abandonar aquesta covardia congènita, genètica, quasi hereditària que arrosseguem els catalans. Capaces de desfer-se de la genuflexió com acte reflex, del “disculpi” instintiu i vergonyant. Només els nascuts en democràcia, que viuen desacomplexats en una societat normal -no repressora- poden plantejar-se deixar la defensa per pujar a l’atac.
Entre els més ancians el temor al guerracivilisme és màxim encara, i no volen ni sentir-ne a parlar. És com haver vist un fantasma, el fantasma del mateix Franco. Cal valentia per desfer-se de vells temors, injustificats al moment en què vivim, i enfrontar-nos a l’Espanya que ens roba, ens vexa i se’n riu de nosaltres. Cal treure coratge d’on sigui per deslligar-nos del passat, deslligar-nos de Franco i acabar deslligant-nos d’Espanya. Ens serà difícil després de dècades de seny, sense l’equilibri que aportava la rauxa abans que morís metrallada a l’Ebre.
Ens serà difícil, però és de vital importància aconseguir-ho.
