Un cap de setmana més els líders europeus es reuneixen per decidir el nostre futur econòmic. Per cert, els mal anomenats líders, ja que fins ara cap de les seves actuacions i propostes han demostrat que siguin líders. Però si van reunir per avaluar la situació, analitzar que cal fer i malgrat la pluja d’idees que hi van aportar, la solució de sempre va ser que cal pressionar més als ciutadans per aconseguir més ingressos amb els que poder rescatar la banca europea que ara per ara, precisa més de 200.000 mil MEUR per resoldre la seva més que complicada situació.
Però el que no tenen pas en compte és que cada trobada d’aquestes, un cap de setmana amb els amics, ens costa una fortuna que s’acumula al deute que els estats ja tenen. Una forma de vida que sembla ser tant sols és per uns quants escollits, ja que no van sols, sinó tota una colla d’assessors, ajudants, segones files i altres membres d’acompanyament. Apart de les despeses de viatge i altres conceptes que són habituals.
En aquest afer hi ha un tema que de fa molt em té preocupat. Pel que diuen i es comenta, existeixen unes tecnologies que permeten poder fer reunions virtuals, les videoconferències, que amb un cost menor permet es puguin veure i comentar el que calgui. Potser és una de les tantes fal·làcies que es diuen i això no és pas possible de fer. Potser les capacitats de les línies telefòniques d’alguns estats no tenen prou capacitat per donar aquest servei. Potser la realitat no supera la ciència ficció, ja que en moltes pel·lícules si es fan aquestes connexions, fins i tot amb submarins que són al mig d’un oceà. Potser prefereixen anar a les reunions de dues hores de durada i aprofitar la resta de la jornada per altres activitats. Però el cert és que no les fan. I no sabem els motius reals.
El més cruel de tot però, són les decisions que prenen. I pel que sembla són les que na Merkel i en Sarkozy proposen, quasi com a obligatòries, i la resta d’aquells líders accepten sense més. Penso ja va sent hora de començar a repensar l’UE i tot el que l’envolta. Si realment tenen capacitat per ajuntar la xifra abans indicada, no entenc com no poden resoldre els problemes dels estats respectius. I no entenc com mentre estan preocupats per la banca, giren el cap per no observar com cada dia hi ha empreses que tanquen, fan suspensió de pagaments i engreixen les xifres d’aturats. Suposo deu ser perquè han espremut molt a la banca per diferents qüestions i el favors s’han de pagar, s’han de retornar. Però el preocupant és la seva ceguesa. No veuen res més. Potser volen tenir la banca contenta per seguir munyint?. La situació de la banca és la que ens diuen per haver pagat el que no havien d’haver pagat?. Potser els actius tòxics siguin una part del problema però penso que no tot el problema. Tants tòxics hi havia?. Qui ha estat jugant a intoxicar?
Tampoc observen que la globalització empresarial aprofita el moment per posar noves condicions com no fa pas massa, la CEOE va proposar. Rebaixar el cost dels acomiadaments. Una nova proposta que afecta als de sempre i que beneficia a uns pocs. Una forma de deixar més gent al carrer a un cost mínim i sense esforç. Tot plegat sembla un mal son. I el mal és que al despertar el mal son continua però real. I pel que sembla no hi ha pas solucions ni a curt ni a mig termini. No tenen idees ni formes de trobar remeis.
Quan al cas de les videoconferències recordo la meva estada a l’Ajuntament de Sant Cugat, quan pel caprici d’una persona es va contractar una empresa per instal·lar aquest servei i amb un alt, molt alt, cost. I tant sols per un mes però amb el greuge que només es va fer servir un dia i amb greus dificultats perquè no va funcionar prou bé i per tant es van seguir fent viatges a Madrid i Brussel·les amb una factura elevada. Una forma més de gastar els diners de contribuents sense tenir cap mesura ni cap cura. Però el fet quedava com a d’alt nivell i que es va fer per donar una imatge de modernitat que va quedar frustrada al no funcionar. La despesa però sí es va pagar, igual que els viatges amb limusines enlloc de fer-se amb altres mitjans.
Una anècdota que reflexa les formes i maneres dels que tenen el poder i observen els problemes de la ciutadania des de les seves posicions. Des de lluny.
(Imatge procedent de El País)
