LES 4 RRRR. A PROPÒSIT D’ERC

 
Estimats amics i amigues, ja hem perdonareu que hagi tingut un atac de “porcel.lisme” o “vanititis”, i ús “encolomi” un escrit meu de fa 6 mesos, que per acabar-ho d’adobar, té més de deu mil caràcters . No m’he pogut resistir ¡ Ho sento¡ Però entenc que, tot i que algunes coses ja les està fent la nova direcció d’ERC i per tant jo pugui “automassatjar-me” amb un “jo ja ho deia”. Crec que en el procés s’hi haurien de posar “dos huevos duros” que deia en Marx.
 
 
Barcelona, 10 d’abril 2011
 
En els darrers dos anys, no de forma pública, he escrit en cercles restringits, allò que entenia modestament que el projecte que representa Esquerra, havia de reconduir i ressituar. Per tal de seguir sent útil. La fragilitat i la convulsió interna, no feien aconsellable posar més llenya al foc, a la ja de per si turmentada vida interna i externa del partit.
 
Avui amb un xic més de perspectiva i en procés de digestió del tsunami del 28-n, m’agradaria donar forma i posar en “word” tot allò que he anat expressant en privat i en cercles molt reduïts a l’interior del partit, en els darrers temps.
 
Fem un “reset”, mirem, pensem i actuem cap endavant. Del passat, el full de servei de 80 anys i els pocs pecats acumulats en la nostra història crec que ens donen força per presentar-no com un actiu de futur. En tot cas, els errors més recents, els tàctics i els que en diríem d’estil, no estaria de més i per respecte a aquells ciutadans que segueixen confiant en nosaltres o els que demà ho poden tornar a fer, caldria de manera dosificada, anar fent l’autocrítica corresponent que potser s’hauria d’haver fet en el seu moment.
 
Crec que en aquest nou cicle polític, hi han almenys quatre línies, (les quatre erres) d’acció i projecció política, que són bàsics per revitalitzar i ressituar el projecte d’Esquerra. Tots son tan complementaris com necessaris i abarcar-los tots , de ben segur que és un sobre esforç, per a un partit com el nostre que en els darrers temps ha estat sotmès a una gran pressió i sovint mostra símptomes de fatiga i desconcert.
Però com insisteixen els nostres dirigents, en els darrers 80 anys, el país i amb ell la gent d’Esquerra al capdavant, n’ha vistes i patit de molt més magres.
 
Re-composarel nostre espai socio electoral, avui delmat per les nostres fractures i l’allunyament d’una part de les nostres bases socio-electorals, és una necessitat imperiosa si volem tornar a ser una actor polític decisiu en els propers anys, tanmateix decisius, al nostre país. Es veritat que hem de saber quin espai ideològic volem jugar i cal adequar-hi la nostra línia política. Però també es cert que és tan o més important això com tenir clar que volem ser una força política de primera divisió. Es a dir que per l’independentisme pugui jugar un rol central en la política del país, ha de recuperar la seva força electoral. Tornar a ser una força de 500.000 vots i 20 diputats, comporta indefectiblement enfocar el debat ideològic i tàctic d’una manera diferent, que si això no es viu com una prioritat.
Ara per ara , i d’ací un poc temps estic segur que encara més. Erc és i serà l’única força independentista percebuda per l’electorat amb uns mínims de credibilitat, seriositat i utilitat.
Els més de mig milió de ciutadans que en algun moment o altre ens han fet confiança, segurament son heterogenis i diversos. I si bé es veritat que molts d’ells no se senten sempre i al cent per cent representats per part del nostre discurs i llenguatge d’esquerres, segurament són ben pocs aquells que no comparteixen amb nosaltres o rebutgen frontal-ment, valors progressistes i republicans.
Operacions electorals com les de Barcelona, malgrat no estar exemptes de grans riscos, son necessàries, si més no davant del nostre electorat tradicional, per mostrar la nostra voluntat, de suma, d’unitat d’acció i de recomposició del nostre espai.
L’Artífex d’Unitat per Barcelona, fa uns mesos tenia una cotxe aturat amb dificultats per engegar el motor. En aquest moment corre per la carretera, amb un rumb més o menys fixat i mostrant la confiança d’aquell que avança o si més no així ho creu. Ara bé, tots sabem que el cotxe porta enganxat als baixos una bomba lapa, que esperem, si més no en breu, que no explosioni. No sempre, però sovint és millor assumir el risc de moure’s, que no moure’s per no assumir riscos.
Tot i que tinc els meus dubtes , tan de bo que m’equivoqui que el resultat final, s’acabi traduint allà on se sumen sigles, en un avenç electoral real. Que aquestes sumes de sigles d’urgència, generin en l’electorat la suficient credibilitat. El més important però es segurament el canvi d’actitud i la voluntat de recomposició de l’espai.
 
Regeneració de la cultura política interna del partit. Els valors, ètics, morals i de comportament, republicans que fa 80 anys formen part del nostre and, no només els hem de reforçar de cara enfora, sinó també de cara endins.
Als “professionals” de la política, els sembla naïf(en privat) parlar de la regeneració dels valors, de les actituds i els comportaments en política i especialment quan això ho traduïm al funcionament intern dels partits.
Si els valors i el comportament, basats en conceptes com generositat, lleialtat, cooperació, alçada de mires… no hi son però hi ha eficiència organitzativa i disciplina.
Aquesta mancança pot trigar molt en passar factura. Però en un projecte com el nostre, que la seva força són la credibilitat dels valors que vol transmetre, qualsevol desviació, ineficiència o mala gestió dels recursos i les emocions d’aquells que en formen part, és una bomba de rellotgeria. Encara que funcionessin igual de “bé” que el PSC, amb la seva disciplina, o féssim potents unilideratges com a CIU, els resultats, no serien els mateixos, perquè la nostra gent és senzillament diferent i espera coses diferents.
Aquest és un dels grans reptes que tenim com a partit, canviar la nostra pròpia cultura de partit. Tan a dalt com a baix de les estructures del partit.
Tot a la pràctica es tradueix en models organitzatius, però aquests també se sustenten en valors i objectius.
 
Sectarisme, egolatria, mediocritat, il.luminisme, irresponsabilitat, conspiració, egoisme,…versus Suma, generositat, pensament creatiu, lleialtat, disciplina, mesura, paciència, ambició, auto-responsabilitat, esperit cooperatiu, visió amplia..
Aquest darrers, relligats i interactuant, han de ser elements troncals en el sistema de funcionament del partit i de la seva cultura política i la dels seus militants.
 
Fer una descripció prepositiva en aquests termes, segur que sona pueril o naïf, per alguns. Però, no ens enganyem, la política, la formen i la fan persones i aquestes es redueixen a això, quan volem descriure les seves misèries o les seves grandeses.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Reforçarel lligam i fer un acompanyament sincer i lleial però no candorós com en altres èpoques amb el PSOE i el PSC, a una part del catalanisme no d’esquerres que en aquests moments vacil.la alhora de prendre decisions ambicioses i valentes, davant la greu crisi política, institucional i econòmica que viu el país.
Negar que en aquest espai polític que configura un dels “main streams” del país, no s’hi han produït canvis, generacionals i de visió del país, crec que no s’ajusta a la realitat.
Bo entenent que en l’actual correlació de forces polítiques sorgida del 28N, això es més complicat i pot comportar riscos tàctics importants. Es potser precisament per això, que és més necessari i pot ser entès per una part important de l’electorat. La relativa feblesa actual d’ERC, ha de convertir-se en una oportunitat per des-encotillar part de la nostra acció política. La reducció del nostre pes polític i suport electoral que ha comportat menor presència institucional, ha de ser inversament proporcional a la nostra capacitat de regeneració, valentia i creativitat en el nostre discurs i acció política.
El pensament creatiu, interactiu, generós i de visió amplia( que forma part del nostre adn), segurament tenim ara més possibilitats de desenvolupar-lo, que no pas fa un temps.
Els grans vaixells per entrar a port sempre necessiten del remolcadors guia per maniobrar.
Les nostres apostes tàctiques amb l’esquerra autonomista i federalista, han tingut els seus costos polítics i no es poden menystenir. Però crec que per al país, més que per a Esquerra, han generat els seus actius. Doncs bé, si aixi ho creiem, no seria comprensible, que no es podessin articular igualment, moviments tàctics o tàctic-estratègics si és possible de certa envergadura i durabilitat amb el nacionalisme liberal. Que si ho donem per bo, insisteix en afirmar que vol situar el país en la “transició nacional cap al dret de decidir”. Alguna passa en aquest sentit, o si més no música, es pot escoltar darrerament.
 
 
Es tracta d’articular un discurs i una acció política, que sense esdevenir oxímoron, marqui les distancies ideològiques per un costat i tradueixi a la praxi política la proximitat en aquella part del projecte que és compartit.
 
És millor investir afirmativament, encara que sigui en segona volta, el que ha de ser president del teu país, encara que sigui amb un discurs i un argumentari sense massa complicitat política ni i ideològica, apel.lant només a la lleialtat institucional, patriòtica i de país. Que no pas cercar complicitat en el discurs i acabar votant negativament a la investidura, especialment en aquests moments de crisi, econòmica i institucionals.
 
Cal veure en definitiva, com posar i augmentar la pressió sobre el partit que gestiona la institució i especialment sobre les seves bases socio electorals, per condicionar al màxim les polítiques de país.
Tinc els meus dubtes que el debat i la dialèctica de confrontació ideològica clàssica, sigui el mètode més efectiu per fer bascular aquest espai polític. Més encara tenint en compte, el procés de “gasificació”(el pensament liquid) pel que fa al referents ideològics i els paràmetres polítics, en una bona part de la població i especialment en les noves generacions.
 
“Aquells que volem, però encara no podem , hem d’aconseguir que ho vulguin i s’hi posin aquells que poden però encara no saben si ho volen”
 
 
 
 
 
 
Ressituarel nostre discurs polític i els eixos ideològics  mitjançant un debat obert amb les esquerres més o menys nacionalment auto-centrades del país. Per debatre, reflexionar, sense apriorismes, sobre el paper de les esquerres en el context global i quines han de ser les propostes i les solucions de l’esquerra, per al país i globalment en aquests nous escenaris de canvi. Que necessàriament obliguen de nou a l’esquerra a repensar-se a si mateixa.
Erc té un trajectòria prou heterodoxes i eclèctica ideològicament com per ser una peça clau en la regeneració de l’esquerra catalana.
En aquest sentit cal aplaudir la iniciativa de la Conferència d’Esquerres per a la República Catalana.
La Conferència malgrat tot, sinó és capaç de bastir una amplia transversalitat que transcendeixi l’àmbit estricte de l’esquerra sobiranista organitzada, tindrà una utilitat limitada com a eina per a ajudar a subministrar discurs i estratègia o a bastir cap full de ruta.
 
 
 
En aquesta nova conjuntura, Esquerra ha d’articular a través del debat, complicitat ideològica amb l’esquerra i sinergies tàctiques de país amb el catalanisme hegemònic que governa. Ensems que es reinventa i regenera internament, a nivell organitzatiu partint de la base dels valors i els paradigmes que històricament han sustentat l’aparició i la història d’ERC. Tot això suposa redreçar el fuselatge de l’avió, mentre aquest es en ple vol. Pas facil¡