El 18 de juny de 2006 els catalans votàvem el nou Estatut d’Autonomia, i l’altíssima abstenció del referèndum (51%) va ser justificada pels polítics al·legant que la població estava cansada de tanta política, competències, títols preliminars i agències tributàries pròpies, sobretot després que les negociacions estatutàries s’allarguessin prop d’un any i mig, primer al Parlament de Catalunya i després a Madrid.
Un any després d’aquest procés, i amb un canvi rellevant a la presidència de la Generalitat tot i la reedició del tripartit, sembla que l’Estatut comença a caminar. En qualsevol cas l’actualitat política no és tan frenètica com durant aquells mesos de bogeria, i m’he proposat recordar, amb més calma i reflexió, aquelles setmanes de negociació que foren fatídiques pel futur de la nostra nació.
La cosa fou curiosa, em vaig llevar amb una ressaca moderada a l’habitació d’un company que, generosament, ens havia deixat un llit per dormir la mona, i a la tauleta de nit hi tenia L’Estatut. Km 0 de Pere Gendrau. Amb la boca encara pastosa de les birres de la nit anterior, vaig obrir el llibre, i mentre esperava que els companys s’aixequessin vaig empassar-me el pròleg d’Enric Juliana i la presentació del propi Gendrau.
L’Estatut. Km 0 és la crònica de l’aprovació de l’Estatut a Madrid, de les negociacions prèvies, el pacte Mas-Zapatero, la ribotada, el referèndum a Catalunya i les posteriors eleccions al Parlament, en aquell dia dels difunts en què acomiadàvem Maragall. La crònica, però, és particular, ja que la signa el jove Pere Gendrau, corresponsal de Rac1 a Madrid durant tot aquest procés.
La narració, doncs, és en primeríssima persona, i en Gendrau té l’habilitat de barrejar-nos l’activitat política pròpiament dita amb el dia a dia d’un corresponsal polític provinent de la Catalunya vella que s’acaba d’instal·lar a la capital de l’Imperi. Així a les sessions de controls i rodes de premsa s’hi alternen les aventures d’un seguidor blaugrana a Madrid, els dinars de feina amb polítics o el temor a preguntar-li qualsevol cosa a patums -mai més ben dit: en Gendrau és de Berga- del món polític com la vicepresidenta espanyola De la Vega o l’expresident Jordi Pujol.
Malgrat el subtítol de la crònica sigui “Off the record d’un periodista català a Madrid”, cal dir que Gendrau no se la juga amb els off the records, i a la majoria dels detalls més suculents i confidencials el corresponsal té la delicadesa d’obviar el nom dels protagonistes, una mostra de polidesa i cortesia professional que emprenya una mica al lector assedegat de “morbo”, la veritat. Si que es mulla amb alguns detalls concrets, com l’advertència de Carod de no repetir el tripartit -i que va acabar menjant-se amb patates- o el traspàs de l’aeroport del Prat, pactat per republicans i ecosocialistes, però que va caure de la negociació amb l’encaixada de mans sociovergent.
El fet que l’atmosfera de Madrid sigui nova per l’autor fa que estableixis amb en Gendrau -almenys jo, aprenent de periodista- una certa proximitat, i la manera de superar els entrebancs que va trobant a l’univers polític de la capital espanyola fa de L’Estatut. Km 0 una bona guia per a periodistes novells.
Als catalans ben informats -me’n considero- el llibre no els explicarà massa coses noves, ja que el seguiment del procés estatutari és similar al que fèiem a través de la premsa, però el fet de llegir “història” viscuda i els matisos que hi aporta Gendrau -des de manipulacions d’altres mitjans a rumorologies diverses, des d’àpats parlamentaris passant per les merescudes vacances a l’agost- fan de l’Estatut Km 0 un llibre addictiu. Escrit amb humilitat i amb un treball considerable al darrere, el text de Gendrau és amè, jove i compromès en els moments on cal.
És meritori el fet d’escriure sobre política sense acabar redactant un pamflet, tenint clara en tot moment la distància entre informació i opinió, però jugant-se-la quan cal, trobant l’equilibri entre polidesa i contundència. Les conclusions finals van en aquesta línia, i en Gendrau, per si no havia quedat clar durant el llibre, s’espera a les darreres línies per definir-se d’una manera natural com a jove i, si no independentista, si catalanista, partidari d’un règim polític diferent a l’actual i d’unes relacions Catalunya-Espanya ben diferents a l’espoli que ens ha tocat viure i que el nou Estatut -Gendrau hi vota en contra- en el fons només perpetra.
Més enllà, doncs, del posicionament polític -que hi ha de ser per naturalitat, per deixar les coses clares i evitar retrets i males interpretacions- el llibre és un bon exemple de cròniques en una època poc donada al gènere, amb el punt just de fets consumats, tocs de rumorologia i un sofregit a base del dia a dia d’un periodista radiofònic català a Madrid.
No són les Cròniques parlamentàries de Josep Pla, però són un recull ben digne d’un periodista diferent al geni empordanès, amb d’altres virtuts i d’una altra època. Els temps han canviat, la prosa també, però després de llegir l’Estatut. Km 0 te n’adones que Madrid continua prenent-nos el pèl com ha fet sempre.
________
Article originàriament publicat a Llibròfags.
