El nord de l'estat de Califòrnia és feréstec, indòmit, salvatge. Tot fa imaginar que en altres temps aquesta terra debia haver albergat guerrers forts i valents, animals mitològics, boscos encantats, feres i dracs. El que sí que és cert és que, cap al segle XIX, aquesta regió encara seguia tenint aquesta fama de lloc remot on pocs s'hi atansaven bàsicament degut a les grans extensions de boscos de Sequoia sempervirens i l'orografia difícil que havien de travessar. Tret de diverses tribus nadiues pocs eren els que gosaven establir-s'hi i els pocs que ho feien, majoritàriament, subsistien comerciant amb fusta i pells. Però el més important pels colonitzadors era controlar la costa, la qual era molt freqüentada per exploradors, traginers i mercants que navegaven per tot el Pacífic. Les petites localitats costaneres van esdevenir, doncs, veritables hubs comercials.
Jo arribo un divendres de ben matí, després d´haver estat visitant el dia anterior el parc de sequoies del comtat de Humboldt, a una Crescent City que em recorda insistentment el poble on vivien els Goonies. Em costa imaginar que aquesta ciutat hagi patit uns quants tsunamis durant els darrers segles, el més recent d'ells provinent directament del Japó. Cases disseminades, arbres i jardins pertot arreu, petits turons i les típiques platges del Pacífic nord, enboirades i ventoses. Realment el Pacífic és un oceà que no dóna crèdit al seu nom. Arribo amb una idea clara que fa temps que barrino. Aquest poble té dos fars antics, peces clau del desenvolupament d'aquesta part del país. Un està encara en ús, però és l'altre que vull visitar, l'invisitable, el més misteriós, el Saint George Reef Lighthouse. Està situat a unes més de cinc milles nàutiques de la costa i va ser construit després de centenars de naufragis i després que s'enfonsés el darrer vaixell, un vapor anomenat Brother Jonathan el 1865 i que portava un carregament important de persones i or. Aquest far, com la majoria de fars, em feia volar la imaginació: grans vaixells passant-hi a frec, pescadors rudes tornant a port després de setmanes perseguint balenes, exploradors dels mars del sud, aventurers tractant amb els nadius… i sobretot, aquelles parets de roca rebent l'embat terrorífic de l'oceà i servint d'aixopluc a enormes i vells farers llanuts i canosos.
Jo ja sé, per endavant, a qui recórrer per a poder arribar fins al far. Actualment està abandonat tot i que pertany St. George Reef Lighthouse Preservation Society i ningú hi pot accedir. De totes maneres, de tot el poble és sabut que per uns quants dolars hi ha un senyor, n'Eunice Bomelyn, un dels molts Tolowa que vieun aquí, que t'hi porta. També diuen que té la clau, la qual cosa no em deixa d'inquietar, ja que no està permés entrar-hi i violar la llei als Estats Units no és gaire gustós. Només arribar al moll de Crescent City ja et trobes la petita cabana de pescador, tota ronyosa i a punt de caure mandrosa a terra, com si li fes cosa caure i ho fes a càmera lenta i malament. Al costat de les xarxes hi apareix una figura esquelètica, amb una melena tremendament negra i ben cuidada domada per un recollit que deixa veure una pell d'un marró viu i un ulls foscos i penetrants. La camisa de quadres i unes botes robustes i tacades de mar són l'uniforme habitual de qualsevol individu d'aquella edat i aquella regió, i d'ell també. Ens presentem, fem el tracte i pugem a la seva barca havent pagat per avançat. En un moment passem de la calma a una eixordidora mar oberta. Mentre ens atansem a l'escull on van erigir el far de Sant Jordi, tot esquivant illots, pedres i mal país en general, el senyor Bomelyn m'explica, amb una veu greu i un posat impassible davant la forta maror que assota el casc de la seva embarcació, les visicituts que van acompanyar la construcció d'aquell far. Construit sobre una ferma base de granit, el far s'eleva 44 metres sobre el mar. Els obrers van haver de treballar en condicions extremes durant anys, amb un oratge imprevisible i una manca de fons econòmics que s'endugué varies vides. Va començar a funcionar el 1892, justament el dia que van col·locar les lents Fresnel vingudes des de França. Després de vint minuts i ja mig marejat el veig davant nostre, entre clapes de boira i bromera salina que esquitxa les primeres finestres del far. Fa estona que m'he despentinat; el senyor mariner no. Xiscles de cormorans i pel·lícans es barregen amb la remor del vent passant pels cables de la botabara. En Bomelyn, fixant-se en la meva cara desencaixada d'inquietud, em mira i somriu. Jo només puc imaginar-me el com de dur va ser construir aquella mastodòntica torre en aquelles condicions i enmig del no-res, en la vida dels farers que van ocupar aquell indret durant gairebé un segle i amb l'esmorzar d'aquell matí que ja treia el cap per l'esòfag.
