Per sort o per ventura no m'ha calgut anar a buscar grans informacions quilomètriques en alguns mitjans, o anàlisis de pa sucat amb oli dels que corren a les xarxes per anar al gra, per entendre què ha passat aquesta nit a Turquia, mentre l'Europa continental iniciava el son amb el cor encara trencat pel que va passar la nit anterior a Niça. Afortunadament tinc l'experta a casa, i mentre vèiem les actualitzacions que es produien pel 3/24 o per mitjans a twitter -no se'ls acudís posar T5 (Sálvame) o TVE (anàlisi de bar)- la meva xicota que hi entén del tema bastant més que jo, ja m'ho deia des del primer moment: això té tota la pinta de ser un autocop d'Estat.
És a dir, una espècie de 23F turc, com després ha dit molta gent. Observin el detall que s'assumeix ja popularment que el mitificat 23F espanyol va ser un cop d'Estat organitzat des de la pròpia Casa Reial. El resultat de tot plegat ha estat molt clar: el poder d'Erdogan surt molt reforçat, i el veterà president s'ha vist legitimat per depurar immediatament vora 2800 jutges, militars, etcètera… tota una lliçó de 'democràcia' o una jugada mestra de manipulació pseudodemocràtica. A Europa, i a part d'Amèrica, tothom s'ha omplert la boca de paraules amables sobre el “restabliment de la pau i la democràcia a Turquia”. Però en realitat, pocs se les deuen creure.
A casa nostra, avui hi havia jornada de votació. L'ANC està acabant de recollir l'assentiment majoritari dels seus afiliats en el sentit de donar suport a un referèndum unilateral d'independència, el petit pas que hem creat ara enmig d'aquest marasme que està desembocant en un bucle processista. No perdem el nord però, sigui abans o després (nosaltres diem després de la DUI, o allò que sigui equivalent), el referèndum s'haurà de fer, però el més important és executar en condicions el mandat imposat pel poble el 27S: la declaració d'independència.
Qui ja fa temps que ha perdut el nord, o millor dit, no s'ha sortit de la seva pròpia brúixola, és La Vanguardia. Després de fer fora aquesta setmana el filòsof Xavier Antich com a articulista, després de criticar Fernández Díaz, apareix Enric Juliana, el subdirector del rotatiu a explicar-nos el mateix conte de sempre a través d'un videobloc, un recurs que s'ha posat de moda ara entre les redaccions periodístiques, venent-ho com si fos una cosa nova (“La jugada catalana” en diu). Juliana ve a defensar altra vegada el pacte PSOE-Podemos amb l'assentiment d'ERC i CDC a canvi de res (!).
És ben clar que des de Madrid estant, les coses es veuen diferent. Juliana no tant sols no defensa que els socialistes i els liles s'arromanguin i acceptin el referèndum que demana el 80% de Catalunya, sino que siguem nosaltres els que diguem “OK”, a canvi de… que Fernández Díaz no sigui ministre? Que Catalunya influeixi en la governabilitat espanyola com es pensava que feia Pujol i Duran i Lleida? Va home, va la cantarella fa anys que sona a disc ratllat. No posin més barreres a la democràcia, o acabin de muntar-se la dictadura a la turca.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
