Aquests dies la refundació del catalanisme "masiana" plana pel Principat, i malgrat tractar-se d’una proposta vaga, abstracta i amb tuf de boutade (a Maragall li comptàvem les maragallades, a Esquerra els controlem els rotets de calçotada, quan li retraurem a Mas els tics napoleònics?) ja ha servit perquè els partits catalans es posicionin de cara a una hipotètica partida de tennis. O posem de padel, que queda més polític.
Esquerra i Convergència sembla que acosten posicions. La seves relacions, però, són tan irreconciliables i les seves baralles tan de pati d’escola que n’hi hauria per marxar a la Catalunya Nord i allí almenys ser dominats d’una manera més elegant.
[Incís] Això em porta a pensar en aquella mítica cita de Trainspotting, quan el protagonista, escocès, comença a renegar de la seva nació:
It’s SHITE being Scottish! We’re the lowest of the low. The scum of the fucking Earth! The most wretched miserable servile pathetic trash that was ever shat on civilization. Some people hate the English. I don’t. They’re just wankers. We, on the other hand, are colonized by wankers. Can’t even find a decent culture to get colonized by. We’re ruled by effete assholes.
[Fi de l’incís]
Deia doncs, que a un costat de la pista hi ha els dos partits catalanistes "de debò" (ho sento Saura), que si volen jugar realment han de cedir ambdós, els uns renunciant a les collonades socials que els han dut a perpetrar el Tripartit 2 i els altres abandonant Unió, que vindria a ser com amputar-se un membre atrofiat. Una decisió difícil -"tants records plegats"- però inevitable.
A l’altra banda del camp, la resta. Tots catalanistes també, tots amb la C ben galdosa al nom del partit, però amb unes conviccions que no serveixen. Almenys no per fugir d’Espanya. La C de PPC és un gentilici, pura localització geogràfica, C de conquesta. La C d’ICV és una conya marinera, que de segur que entre ells i sense que se sàpiga, vol dir Comunistes. La C del PSC és la més trista de totes. Mica en mica ha anat perdent sentit, i de referent ineludible ha passat a ser escut, un paracaigudes, una relíquia que abans de la marxa de Maragall encara aglutinava milers de catalans que es veien a si mateixos "d’esquerres" i que ara han quedat orfes de líder i de conviccions. Abandonats amb 50 anys, havent de pidolar o reintegrar-se a d’altres formacions. Incapaços, és clar, de restar entre els socialistes i aguantar sense vergonya aliena l’espectacle de Gavà, tot un picnic CanZamista de tardor.
La batalla pel catalanisme comença, i ens enfrontem a conqueridors, comunistes i domingueros. Ho tenim guanyat!
