El litoral lisboeta és una immillorable alternativa si es vol defugir la sordidesa i mediocritat ambiental que a l’estiu sol assotar bona part de les platges catalanes. Estoril i Cascais, històriques viles de repòs (no fer res també cansa) dels darrers reis portuguesos, són poblacions que sempre han apostat per un turisme de qualitat.
També ho devia veure Don Juan de Borbón quan s’hi va instal•lar el 1946 per viure el seu particular exili daurat. Va fixar la residència a Villa Giralda, una luxosa residència de tres plantes amb jardí, situada a l’exclusiva rua de Inglaterra, a mig Monte Estoril, pràcticament equidistant del casino –el més gran d’Europa- i del camp de golf.
Així que estant a Cascais aquest agost, per la premsa local me n’assabento que Amadeo Martínez Inglés ha tornat a reclamar a la policia portuguesa autorització per buscar a la costa d’Estoril la prova d’un homicidi, concretament una pistola. El seu propietari és un tal Juan Carlos de Borbón y Borbón.
Però qui és el temerari que està reunint evidències criminals contra el rei d’Espanya? El coronel Martínez Inglés, veterà condecorat de la guerra d’Ifni, es va fer conegut l’any 1990 quan va ser empresonat per les crítiques a la política de defensa del govern socialista, exposades en el llibre España indefensa. Entre d’altres qüestions, advocava per la supressió del servei militar obligatori –encara vigent en aquells temps- i per la professionalització de l’exèrcit.
Aquest noble militar aragonès, de profundes conviccions republicanes, va iniciar fa un parell d’anys una croada personal per desemmascarar un dels episodis més negres i esgarrifosos que han esquitxat l’actual família reial espanyola: la mort de l’infant Don Alfonso de Borbón, el 29 de març de 1956.
Els fets, mai del tot aclarits, sembla que van anar de la següent manera: coincidint ambdós joves durant les vacances de Setmana Santa a Villa Giralda, Juan Carlos va agafar la seva pistola de 6,35 mm i va “jugar” posant el canó a la cara del seu germà petit. Va prémer el gallet i una bala es va hostatjar mortalment al cervell de Don Alfonso.*
La premsa franquista de l’època va disfressar l’homicidi, fent veure primer que a l’infant Alfonso se li havia disparat l’arma però, al no poder amagar la intervenció del seu germà gran, es va dir que va ser una fatalitat fruit del joc de dos nens amb un arma de foc. El règim salazarista també va encobrir la tragèdia a instàncies de les autoritats espanyoles. La justícia portuguesa tampoc no va investigar els fets i l’arma del crim no va aparèixer mai. Es diu que Don Juan de Borbón, el seu pare, va llençar la pistola al mar en un moment d’ofuscació.
Si realment es va desfer d’ella d’aquesta manera no podia ser per l’efecte d’un rampell ni per un excés etílic, ja que la mansió no és precisament prop de la platja. Si l’arma va anar al fons del mar, hi va haver premeditació. Per quins motius doncs el Borbó pare podria ocultar l’assassinat del seu fill predilecte?
Els experts coincideixen que Don Juan, personatge extremadament ambiciós i que aspirava a regnar com a Juan III, sabia que un escàndol d’aquelles proporcions deslegitimaria per sempre més als borbons i les seves possibilitats d’obtenir el tron d’Espanya. Així, l’ocultació del delicte va arribar a extrems grotescos. El periodista basc Pepe Rei, en l’imprescindible biografia Un rey golpe a golpe, afirma: “Nunca se le hizo autopsia al fallecido. El hermano de Don Juan, Jaime, pidió una investigación, pero Don Juan no la consideró oportuna y nunca se hizo.”
Cal recordar que en aquelles dates el dictador Franco encara no havia nomenat Juan Carlos com a successor seu, i creia que l’hora d’obtenir la corona era propera. Després es va quedar amb un pam de nas, però aquesta és una altra història.
Mentre l’arma homicida desapareixia, Juan Carlos va abandonar immediatament Estoril amb un avió militar que el va dur de tornada a Saragossa. Naturalment, tampoc va declarar pel seu crim davant cap autoritat policial, militar ni judicial portuguesa o espanyola.
El que s’ha de tenir present, com bé diu Martínez Inglés, és que Alfonso de Borbón tenia 14 anys però Juan Carlos, 18, i en aquells moments era cadet de l’Academia General Militar de Saragossa, amb prop d’un any de formació militar. No era cap nen. I que sabia perfectament com s’usava una arma curta. És més, la desapareguda pistola amb que va matar el germà era de la seva propietat i se sap que la usava regularment per fer pràctiques de tir.
Fruit de les seves investigacions Martínez Inglés ha conclòs que el que en el seu moment es va fer passar com un accident fortuït, podria ser en realitat un assassinat premeditat o, com a mínim, un homicidi imprudent. Ambdues figures tipificades com a delicte en qualsevol codi penal d’un país civilitzat.
Sobre les motivacions del presumpte assassinat s’hi podria trobar la pròpia ambició de Juan Carlos i l’extrema enveja que sentia cap al seu germà, més ben dotat físicament i intel•lectual. En el llibre Juan Carlos I, el último Borbón, el mateix Martínez Inglés ens diu sobre la víctima: “Alfonso, de 14 años, el preferido de su padre, don Juan de Borbón. Quien, según muchos políticos del entorno de éste, iba a ser elegido por el conde de Barcelona para sucederle en sus derechos dinásticos a la corona de España ante el proceder de Juan Carlos que ya en esas fechas manifestaba una irregular y perruna obediencia a Franco con vistas a acceder al trono saltándose a su propio padre.” Com finalment així va ser.
Recopilades la majoria de proves, Martínez Inglés recentment ha adreçat un memoràndum acompanyat d’una carta a José Bono, president del Congrés dels Diputats, on adverteix que “al hilo de los análisis profesionales incluidos en el trabajo de referencia dejan bastante claro que el supuesto accidente pudo ser en realidad un fratricidio premeditado.” I demana formalment que les Corts puguin “reconèixer la inhabilitació” de Juan Carlos I, per seguir ostentant la jefatura de l’Estat espanyol a títol de rei, d’acord el que preveu l’article 59.2 de la Constitució.
És curiós que la majoria de mitjans de comunicació espanyols i catalans sotmesos a l’actual règim borbònic no s’hagin fet cap ressò d’aquestes investigacions. El cas és encara més greu a Catalunya, on la monarquia borbònica sempre ens ha estat hostil i enemiga. Un exemple del grau de servilisme extrem que es viu a casa nostra el trobem a la TVC, que ha emès fa pocs dies una hagiografia desacomplexada del borbó Juan Carlos dins la sèrie “La forja d’un líder” on es passava d’esquitllentes sobre el decés del germà, mentre es reté incomprensiblement l’emissió del documental “Monarquia o República”.
Però de què ens estranyem? Si amb prou feines ens van informar que el Borbó, estant de vacances a Rússia l’agost del 2006, havia assassinat a sang freda al pobre Mitrofan, un pacífic ós bru de només quatre anys, únicament per la seva pura i cruel diversió! Li van dur emborratxat amb vodka i mel perquè quan l’encanonés, estant dòcil i confiat, no pogués eludir el tret. Com just cinquanta anys abans li havia passat al malaurat Don Alfonso.
El proper any es commemorarà el 55 aniversari de la mort del borbó Alfonso i el cinquè de la del plantígrad Mitrofan. Seria una ocasió immillorable per a que el Parlament de Catalunya es pronunciés al respecte, tot exigint una investigació d’aquests fets tan luctuosos i dels quals es coneix la mà executora. Si la defensa de la vida dels braus és necessària, més ho és encara la dels ossos i la de les persones.
Com acabarà l’afer Borbó? Ara mateix és difícil d’escatir. Però i si darrera l’aspecte de brivall i vivalavirgen que sempre mostra el rei dels espanyols s’hi amagués un fred assassí? Quin paper d’estrassa farien els botiflers catalans que només aspiren a retre-li pleitesia i llepar-li el reial cul? Quina legitimitat restaria a la institució monàrquica? Només el temps i la veritat diran si l’individu en qüestió serà recordat als llibres d’Història com Juan Carlos I, el Fratricida.
* Cal no confondre aquest Don Alfonso de Borbón amb l’homònim duc de Cadis, cosí de Juan Carlos I, mort degollat mentre esquiava a Colorado l’any 1989 també en un estrany accident, quan feia poc que havia declarat que ell no renunciava ni al tron de França ni al d’Espanya.
