M'assabento amb tristor de la mort de Jaume Botey i Vallès, hospitalenc d'adopció, honest, treballador i defensor de la ciutadania, sobre tot, dels més desafavorits.
Vaig tenir la sort de conèixer en Jaume Botey a l'Institut de Batxillerat de Can Serra, anomenat Torras i Bages. El vaig tenir com a professor de religió perquè ell, per aquell temps, era capellà i la religió era matèria obligatòria. Jo tenia només deu anys quan vaig començar el batxillerat elemental i venia d'una escola parroquial on havia cursat primària. Una escola on la religió tenia un pes fonamental, gaire bé intensiu i on -dit amb totes les lletres- s'adoctrinava en la religió catòlica. Aquella que era la única veritable i on els capellans, fossin rectors o vicaris, anaven vestits amb sotanes negres i et feien creure en Déu -o en la idea que transmetien de Déu- a base de pors, càstigs o simples amenaces. Un Déu de l'Antic testament, venjatiu i dolent, que vigilava els homes i les dones a tothora i que et castigaria després amb l'infern o el purgatori si no seguies fil per randa el que ells -no Ell, sinó ells els ministres de l'esgèsia- et manaven.
De sobte em trobo amb un capellà a qui calia anomenar Pare Botey vestit com jo, amb texans, camisa i jersei, que ens explica que Déu és amor. On ens diu que la moral cristiana és el perdó i el que cerca és el benestar dels humans, segueixin la religió que segueixin i també la dels que no en tenen.
Però més enllà de les paraules, al Pare Botey li agradaven els fets i ens els explicava. Fets com el de construïr una parròquia al barri de Can Serra amb les seves pròpies mans i les dels veïns, en gran majoria nou vinguts en aquell barri encara en construcció. I ho van fer pidolant maons a la constructora que aixecava blocs de pisos en aquell turó de L'Hospitalet. I ho feia perquè, fins i tot l'esglesia, havia oblidat aquelles persones que havien deixat els seus pobles i viles per anar-s'hi a instal·lar en aquella ciutat que creixia a un rtime desmesurat. L'ajuntament -es clar- tampoc hi havia previst serveis. Suposo que el nacional-catolicisme només pensava en figurar a missa de dotze dels diumenges, en fer diners amb l'especulació immobiliaria, i poca cosa més.
Jaume Botey em va ensenyar que ser cristià és estar al costat dels més desafavorits, com ho feu Jesucrist. Em va ensenyar a no odiar aquells capellans de la vella guàrdia que em castigaven pel motiu més preregrí o que em provoquéssin tant por per haver pecat. (Com pot pecar un nen de nou anys???) En Jaume Botey em va ensenyar que dins l'esglèsia hi havia capellans que predicaven amb l'exemple i que- també- renunciaven al salari pagat per l'Estat per tal de tenir-los callats.
Jo vaig canviar d'Institut i de ciutat. Li vaig perdre la pista. Em vaig assabentar que va “penlar els hàbits” -curiosa forma de dir-ho d'algú que no el feia servir- que va tenir parella i que va entrar en política de la mà del PSUC al consistori Hospitalenc.
No sé si l'Ajuntament de L'Hospitalet té previst algún homenatge però des d'aqui humilment els hi ho demano.
Descansa en pau, Jaume
Que la terra et sigui lleu.
